Vida i destí de Vasili Grossman (i 2). "¿Potser la vida és el mal?"




En unes pàgines de “Vida i Destí” condensa Grossmn la seva concepció del fonament de la vida ; són les pàgines estremidores (685 a 708 de "Vida y Destino", Galaxia Gutenberg) en què es descriu la progressió conscient de la presonera Sofia Osipovna seguint la lenta marxa de la fila de presoners fins a l’interior de la cambra de gas, fins al moment precís de consumar-se l’extermini. Sofia, acompanyada del menor David que va acaronant a la butxaca una crisàlide mentre avancen al so de la música que toquen una desena de persones damunt d’un entarimat de fusta (“Ningú no sent la música com els qui han conegut la presó i el camp, com els qui marxen cap a la mort. La música que frega el moribund no ressuscita en la seva ànima ni l’esperança ni la raó, sinó el miracle agut i esglaidor de la vida”), experimenta el sentiment de la seva vida passada, particular, intransferible, que no es pot compartir amb ningú, “el miracle de l’indiviu particular en quina consciència i inconsciència s’acumula tot el que hi ha hagut de bo, de dolent , de divertit, d’agradable, vergonyós, tímid, tendre, sorprenent, des de la infància fins a la vellesa, fusionat en aquest sentiment únic, mut, secret, de la seva vida única”. I al mateix temps aquest sentiment d’unicitat irrepetible es transforma en una “sensació d’alegria, llibertat i bondat quan troba en l’altre el que ha trobat en si mateix”. Sofia experimenta aquesta sensació quan sent que el cos de David es desploma als seus braços: “Sóc mare, va pensar. Aquest va ser el seu últim pensament. Però en el seu cor encara hi havia vida: es comprimia, sofria, es compadia de vosaltres, tant dels vius com dels morts. Sofia Osipovna va sentir nàusees. Va pressionar David contra el seu cos, ara un nino, i va morir, també com una nina”.

Grossman defineix de manera filosòfica, a través d’un sorprenent manuscrit que deixa Ikónnikov, un altre presoner en un altre camp d’extermini nazi, els trets de la bondat (que s’encarna de manera privilegiada en l’amor maternal, com en l’escena de Sofia i David) distingint-la de la idea del bé. ¿Potser la vida és el mal?, es pregunta aquest personatge una i altra vegada, i va desgranant les seves reflexions (pp 512-521): la idea del bé com un ideal acaba sempre sucumbint al poder del mal; només la bondat quotidiana de les persones senzilles (Xèjov) pot superar aquesta contradicció; la idea del bé sotmet les persones (“Jo vaig veure la força inalienable del bé social que va néixer al meu país… Vaig veure com s’aniquilaven les persones en nom d’un ideal tan bell i humà com l’ideal del cristianisme. Vaig veure pobles sencers morint de fam, vaig veure trens cap a Sibèria que transportaven homes i dones de Moscú, de Leningrad, de totes les ciutats de Rússia, acusats de ser enemics de la gran i lluminosa idea del bé social”), mentre que la bondat sense sentit, compassiva, estesa per la vida com una partícula de radi, no desapareix mai. “Aquesta bondat, aquesta absurda bondat, és el més humà que hi ha en l’home, el que el defineix, l’objectiu més elevat que pot aconseguir la seva ànima. La vida no és el mal, ens diu”. És instintiva, cega, ”la bondat dels homes al marge del bé religiós i social”. És la bondad del soldat que sent , sense saber-ho, l’escalfor de la mà d'un soldat enemic a la mateixa fossa on han anat a parar, la bondat d’una velleta que dóna aigua a l’enemic ferit, la del guarda de presó que posant en perill la seva vida entrega les cartes de presoners i reclusos, les idees dels quals no comparteix, a les seves dones i mares. Com ha exposat Levinas interpretant la concepció de Grossman, “la petita bondat que va d’un home al seu proïsme es perd i es deforma quan pretén ser doctrina, tractat de política i de teologia, Partit, Estat i fins Església” (veure Todorov, “Sobre Vida i Destino", p. 54).

Només aquesta bondat que sembla absurda i sense sentit fa l’home indestructible: “Jo he temperat la meva fe a l’infern. La meva fe ha emergit de les flames dels forns crematoris, ha travessat el formigó de les cambres de gas. He vist que no és l’home que és impotent en la lluita contra el mal, he vist que és el mal que és impotent en la seva lluita contra l’home. En la impotència de la bondat, en la bondat sense sentit, es troba el secret de la seva immortalitat. No podrà ser mai vençuda. Quan més estúpida, més absurda, més impotent, pugui semblar, més gran és… L’amor cec i mut és el sentit de l´home”.

Enfrontant-lo a la idea del progrés indefinit de l’home vers el seu alliberament definitiu pel camí del desenvolupament científic, planteja Shtrum, el físic nuclear de la novel-la que en moltes facetes és l’alter ego de Grossman, aquest interrogant, conscient que el que realment importa és el progrés de la bondat en la història: “Digui’m, aquest home del futur ¿superarà en la seva bondat a Crist? Això és el més important! Digui’m, ¿què oferirà al món el poder d’un ser omnipresent i omniscient si aquest ser conserva la nostra fatuïtat i egoisme zoològics: egoisme de classe, de raça, d’Estat o simplement individual? ¿O transfomarà aquest home el món sencer en un camp de concentració galàctic? Digui’m, ¿creu en l’evolució de la bondat, de la moral, de la generositat, i en què l’home és capaç d’aquesta evolució?"

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat