La salut avui
Carles Forns i Rosa Vila van presentar el seu llibre “La salut avui: ciencia o negoci? Converses amb un metge” (Ed Viena, març 2008) a la Llibreria Robafaves de Mataró el passat dimecres dia 16. No hi vaig poder anar, però me l’he llegit, i he disfrutat fent-ho. Les reflexions de Carles Forns, avalades per llargs anys d’experiència com a cirurgià de reconegut prestigi, són del tot pertinents. En recomanaria vivament la lectura als estudiants de medicina, i també als especialistes de qualsevol branca: és molt d’agrair que un especialista com ell s’atreveixi a posar en solfa, de manera desinhibida i alhora molt reflexiva i mesurada, el balanç dels seus anys d’exercici per posar el dit a la ferida dels disfuncionaments de l’atenció sanitària al nostre país, tant l’ambulatòria com l’assistencial hospitalària i quirúrgica.
No cal estar d’acord amb tots els seus plantejaments. Però la línia medul.lar de les reflexions són veritats com punys. Carles Forns se situa de ple en la tradició humanista de la medicina (el llibre està farcit de cites de clàssics, de Laín Entralgo, d’Adorno, de Marañón, de A.Sarmiento...). La seva visió de l’atenció mèdica com un acte holístic integral, que ha de partir de la interpretació artística de les dades que subministra el mateix malalt per atendre’l amb el respecte que mereix, possibilitant-li la funció de convertir-se ell mateix en el protagonista de la recuperació de l’equilibri personal que la malaltia li ha trencat, hauria d’estar a la base de totes les relacions metge-malalt. Malauradament, l’experiència ens diu que estem molt lluny d’aquesta pràctica.
D’altra banda, no hi ha forma més encertada de buscar alternatives a la normopatia de la situació sanitària (que viu com a normals una sèrie de pràctiques estandarditzades que privilegien els aspectes positivistes de les proves complementàries, com a pautes científiques inqüestionables, quan en realitat l’aplicació sistemàtica dels seus resultats acaba sent moltes vegades contraproduent en l’itinerari del malalt concret) que la de procedir a la dissecció de les característiques d’aquesta praxi mèdica inadequada, des del punt de vista de l’actuació dels metges i del funcionament del sistema sanitari en el seu conjunt. Trobo que la part dedicada a aquesta anàlisi és la millor del llibre. La medicina actual s’ha fet simptomàtica, localista, busca el cas difícil, pretén ser sobretot científica i objectivista, però acaba sent tecnocràtica, amb predomini del protocol com a mètode, afavoridora de les intervencións quirúrgiques, amb menyspreu de la consideració de les influències socials i de les mesures de prevenció; una medicina, en definitiva, que s’allunya del sentit comú, que crea compartiments i considera el malalt més com un número de referència que com una persona. Constatant aquestes deficiències es veu clar per on hauríem d’anar per millorar, els malalts els primers...
No cal estar d’acord amb tots els seus plantejaments. Però la línia medul.lar de les reflexions són veritats com punys. Carles Forns se situa de ple en la tradició humanista de la medicina (el llibre està farcit de cites de clàssics, de Laín Entralgo, d’Adorno, de Marañón, de A.Sarmiento...). La seva visió de l’atenció mèdica com un acte holístic integral, que ha de partir de la interpretació artística de les dades que subministra el mateix malalt per atendre’l amb el respecte que mereix, possibilitant-li la funció de convertir-se ell mateix en el protagonista de la recuperació de l’equilibri personal que la malaltia li ha trencat, hauria d’estar a la base de totes les relacions metge-malalt. Malauradament, l’experiència ens diu que estem molt lluny d’aquesta pràctica.
D’altra banda, no hi ha forma més encertada de buscar alternatives a la normopatia de la situació sanitària (que viu com a normals una sèrie de pràctiques estandarditzades que privilegien els aspectes positivistes de les proves complementàries, com a pautes científiques inqüestionables, quan en realitat l’aplicació sistemàtica dels seus resultats acaba sent moltes vegades contraproduent en l’itinerari del malalt concret) que la de procedir a la dissecció de les característiques d’aquesta praxi mèdica inadequada, des del punt de vista de l’actuació dels metges i del funcionament del sistema sanitari en el seu conjunt. Trobo que la part dedicada a aquesta anàlisi és la millor del llibre. La medicina actual s’ha fet simptomàtica, localista, busca el cas difícil, pretén ser sobretot científica i objectivista, però acaba sent tecnocràtica, amb predomini del protocol com a mètode, afavoridora de les intervencións quirúrgiques, amb menyspreu de la consideració de les influències socials i de les mesures de prevenció; una medicina, en definitiva, que s’allunya del sentit comú, que crea compartiments i considera el malalt més com un número de referència que com una persona. Constatant aquestes deficiències es veu clar per on hauríem d’anar per millorar, els malalts els primers...
Comentaris