L'Estatut, tal com queda (1). Nació nacionalitzada


Fent un balanç del que ha quedat de l’Estatut després de passar l’últim tràmit al Senat, fixant-me per tant en el text que serà presentat a referèndum i comparant-lo amb el que va presentar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre 05, subratllaria aquests punts :

PREÀMBUL

· Desapareix del text l’afirmació identitària de Catalunya com a nació, tant des del punt de vista històric (començava el Preàmbul de la proposta dient que “la nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps…”) com des del punt de vista de definició política (establia la Proposta que “Catalunya és una nació”, i es repetia la mateixa definició a la capçalera del Títol Preliminar). Aquesta preocupació identitària ha estat substituïda per expressions més obertes i menys essencialment definitòries, com simplement “Catalunya” i “poble català” (expressió aquesta que no sortia ni una sola vegada en tot el Preàmbul de la Proposta, només una l’expressió “com a poble”). Però en canvi determina que “el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària”. És a dir, s’evita la confrontació política del terme “nació” amb el contingut que estableix la Constitució, que entén la “Nación Española” com a dipositària de sobirania, i es reconeix l’autocomprensió que n´ha fet el Parlamen recollint el sentit majoritari de la població de Catalunya. En aquest mirall o joc d’identitats s’admet que diguem que som una nació però no que utilitzem el concepte polític de sobirania nacional que el terme inclou per contraposar-lo al de la Constitució. Es tracta, en definitiva, d’un reconeixement de la nació catalana indirecte i limitat a l´ús intern, que, però, no exclou el sentit identitari de Catalunya tal com l’ha expressat el seu Parlament. Som “nació” a Catalunya, i continuem sent “nacionalitat” a Espanya. Amb el risc de caure en un joc de paraules, es podria dir que som una “nació nacionalitzada”.

És curiós constatar que aquesta fòrmula de reconeixement indirecte s’utilitzava en el Preàmbul de la Proposta respecte del dret d’autodeterminació (“… el dret dels ciutadans de Catalunya de determinar lliurement el seu futur com a poble, que el Parlament de Catalunya ha expressat reiteradament…”). Ara desapareix del text aquesta referència indirecta al dret d’autodeterminació i al seu lloc apareix per primera vegada la proclamació que el parlament ha fet de Catalunya com a nació.

· En coherència amb la desaparició del contingut de nació com equivalent de sobirania política, desapareix també la definció d’ Espanya com “Estat plurinacional”. De fet, s’haurà d’esperar a veure si la teoria i la praxi dels partits polítics aconseguirà en un futur més o menys proper modificar l’article 2 de la Constitució per poder incardinar en qualsevol text jurídico-polític, sense que grinyoli, l’expressió “Estat plurinacional”, de forma congruent amb les definicions que vagin recollint els diferents Estatuts de les altres nacionalitats i regions. El reconeixement indirecte podria ser un bon antecedent perquè la Constitució arribi un dia a definir Espanya com una unió federal de pobles que s’autoproclamen nació, nacionalitat, realitat nacional…, com una Nació de nacions.

· En la resta, el Preàmbul simplifica la farragosa dicció de la Proposta i recondueix la fonamentació de l’autogovern a la Constitució i també als drets històrics del poble català.

TÍTOL PRELIMINAR

· Es manté que l’exercici de l’autogovern com a nacionalitat el realitza Catalunya constituïda en Comunitat Autònoma, d’acord amb la Constitució i l’ Estatut, “que és la seva norma institucional bàsica”. Es manté també que “ els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya”.

· Es manté que el marc polític de relacions amb l’Estat es fonamenta en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeix pel principi general segons el qual “la Generalitat és Estat”, pel principi d’autonomia, de bilateralitat i de multilateralitat (aquest últim principi passa a nivellar-se amb els altres, quan en la proposta figurava com un “mecanisme” complementari de participació multilateral). Així mateix s’afegeix que l’espai polític i geogràfic de referència és l’Estat espanyol, tant com la Unió Europea (en la Proposta es precisava únicament el marc de la Unió Europea)

· Es mantenen els drets històrics com a fonament de l’autogovern, juntament amb la Constitució, dels que deriva la singularitat de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d’aquests en l’àmbit educatiu i el seu sistema institucional.

· Es manté que el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament. Es matisa només, respecte de la Proposta, que “els ciutadans de Catalunya” (no “totes les persones a Catalunya”) tenen el dret i el deure de conèixer tant el català com el castellà en tant que llengües oficials, i es manté que “totes les persones” tenen el dret d’utilitzar-les.

· Es manté l’expressió “símbols nacionals” de Catalunya per la bandera, la festa i l’himne. Es reconeix l’Aran com una realitat occitana (ja no nacional) dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística. Es mantenen íntegres les obligacions de la Generalitat de promoure les relacions amb els territoris que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya, així com amb les comunitats catalanes a l’exterior, podent sol-licitar a l’Estat la subscripció de tractats internacionals sobre aquesta matèria.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat