Pensant en Auschwitz



El dia 27 d'aquest mes s'acompleixen 60 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz, en terreny polonès, per les tropes soviètiques. Com s'ha dit i repetit, no existeixen paraules per explicar aquest abisme, en els camps de concentració i d'extermini es trenquen totes les cordes del violí, i ja no és possible fer poesia després d'Auschwitz.
No puc, però, resistir la temptació de rellegir Primo Levi (" Si això és un home") i trobar-hi expressades, fins on el llenguatge és capaç de fer-ho, tres empremptes devastadores sobre l' experiència de l'home que va haver de patir aquell horror :
- La destrucció del somnis. Levi explica els somnis recurrents durant la nit, a la llitera del barracó que sempre havia de compartir amb un altre; somia que està a casa seva, entre persones amigues, que té moltes coses per explicar, però s'adona que els seus oïdors no l'escolten, no el segueixen, es mostren del tot indiferents, com si ell no hi fos; la seva germana el mira ,s'aixeca i se'n va sense dir ni un mot :
"El somni és davant meu, encara calent, i jo, bé que despert, encara estic ple de la seva angoixa: i aleshores recordo que aquest somni no és un somni qualsevol, sinó que des que sóc aquí l'he somiat no una, sinó moltes vegades, amb poques variants d'ambients i de detalls.Ara estic del tot lúcid i també em recordo d'haver-lo explicat a Alberto, i que ell m'ha confiat, per sorpresa meva, que també aquest és el seu somni, i el somni de molts d'altres, potser de tots. Per què passa això? Per què el dolor de tots els dies es tradueix en els nostres somnis tan constantment en l'escena sempre repetida de la narració que es diu i no és escoltada?"
- La destrucció de la memòria i, per tant, de l'esperança. Els dies passen i no deixen rastre en la memòria de ningú :
" La memòria és un instrument curiós: d'ençà que sóc al camp, m'han ballat pel cap uns versos escrits per un amic meu fa molt de temps:
... i fins que un dia dir demà
ja no tindrà cap solta.
Aquí és així.Sabeu com es diu "mai" en la parla del camp? "Morgen früh", demà al matí".
- La destrucció de la sensació de viure :
"Els meus dies eren feliços o tristos, però els enyorava tots, tots eren plens i positius; l'esdevenidor s'obria davant meu com un gran tresor. De la meva vida d'aleshores avui només me'n queda el que cal per patir la gana i el fred; no estic prou viu per poder-me suprimir".
Segons explica avui al diari el primer soldat soviètic que va entrar al camp, "els veia reviure, amb els ulls que se'ls il-luminaven, però no tenien prou força per a suportar l'alegria".
Al final del seu llibre "Sefarad" , Antonio Muñoz Molina cita, entre els escriptors que més l'han influenciat en la seva educació dels últims anys, a Jean Amery i a Primo Levi, i en particular la trilogia d'quest últim ( Si això és un home , La treva, Els enfonsats i els salvats ), i afegeix : " Lo que se puede aprender sobre el ser humano y sobre la historia de Europa en el siglo XX en esos tres volúmenes es terrible y también aleccionador, y honradamente no creo que sea posible tener una conciencia política cabal sin haberlos leído, ni una idea de la literatura que no incluya el ejemplo de esa manera de escribir".

Comentaris

Cesc Amat ha dit…
Hola,

Auschwitz i la historia d'Europa al s.XX potser ens ensenya fins a on pot arribar la miseria humana. Pero no es, despres, i d'alguna forma, el projecte de construccio europea l'altra cara de la moneda... ? Potser es una ingenuitat, pero al mateix continent que fa 60 anys era Auschwitz ara acull un projecte d'interdependencia politica sense precedents.


Jean Daniel, el director de "Le Noveoul Observateur", del qu citaves fa uns dies un article seu sobre el terrorisme, deia aixo fa uns dies en una entrevista tambe a "El Pais":

"Yo considero que, desde que el hombre es hombre, es la primera vez que diferentes pueblos deciden libremente, democráticamente, sin una guerra de secesión, sin una guerra civil, juntarse y hacer cosas juntos. Es un acontecimiento que reconcilia con la humanidad, después de todo lo vivido en el siglo XX."
cinto amat ha dit…
És ben veritat, i per això és una molt bona raó per votar la Constitució Europea. Ahir al 33 (Mònica Tarribas) van donar un cara a cara interessant entre Porta (Omnium Cultural) i Vidal Folch (subdirector del Pais) sobre els pros i contres de la Constitució. No sé, però veig els partidaris del no més preocupats pel que no diu la Constitució ( llengua, reconeixement dels pobles, bàsicament) que no pel que diu, que miren de relativitzar-ho al màxim. És una ocasió per anar endavant, i començar a millorar des del mateix moment de l'aprovació. La no aprovació probablement tindria conseqüències molt més negatives per al procés de construcció d' Europa en general i per a Catalunya en particular.

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat