Forat

El dia 27, amb l'enfonsament d'una finca al barri del Carmel de Barcelona, en el transcurs de l'execució de les obres subterrànies de la Línia 5 del Metro, com a conseqüència d'un esvoranc de 35 metres de profunfitat per 30 metres d'amplada, s'han hagut de desallotjar més de 80 edificis, que vol dir més d'un miler de persones, en un radi d'uns 100 metres. Han hagut de sortir de casa seva d'estampida, tornar-hi a compte gotes només per recollir l'indispensable per poder-se canviar-se de roba, per rescatar les mascotes, amb l'angoixa de pensar que potser casa seva també serà xuclada pel túnel, amb la incertesa de no saber quan podran tornar-hi definitivament i si una vegada reinstal-lats podran pensar que el risc està superat del tot. La qüestió és greu.

El fet, segur que va encendre tant a la Generalitat com a l'Ajuntament totes les alarmes tècniques, econòmiques, socials i polítiques. És de suposar que més d'un no ha dormit les últimes nits, i no només entre els afectats. El que ha passat significa haver de replantejar l'obra, canviar de sistema de construcció, fer nous i més exhaustius estudis previs del terreny, analitzar-ne la composició, com aquell qui diu, metre a metre amb cates no només verticals sinó també horitzontals, avaluar els danys, les pèrdues ... i indemnitzar-los! Però el mal moral que s'ha produït a aquestes families, tot i que sortosamant no hi ha hagut víctimes ni danys personals, és difícilment reparable en la seva integritat.

Comprenc la preocupació, humana i política, del conseller Nadal quan diu que abans de res cal preservar la seguretat, i que a partir d'ara tot s'ha de fer pas a pas. Aquestes afirmacions, però, no haurien d'amagar que per als perjudicats la seguretat ja s'ha demostrat insuficient i infringida. Una cosa és dirigir-se a l'opinió pública per assegurar amb contundència que s´han pres totes les mesures per pal-liar els efectes, i una altra haver de reconèixer que alguna cosa no ha funcionat bé i s'ha fet malament, i encara una altra assumir davant els perjudicats la plena responsabilitat. Aquests nivells d'informació i de compromís no sempre es distingeixen ni s'exposen prou clarament en el llenguatge polític, preocupat sobretot en accentuar les decisions que es prenen una vegada s'ha esdevingut el fet i no tant en analitzar-ne les causes i assumir-ne les conseqüències. De manera que ja no entenc tant la insistència del conseller Nadal en voler excloure qualsevol error que hagi propiciat l'ensulsiada. Que no es faci més el tossut en aquest sentit : d'error n'hi ha hagut perquè, si no, no hauria passat el que ha passat. I els tècnics seran els primers a deixar-ho clar. El que no significa que s'hagin de buscar "culpables" penals, que segons sembla, per les dades que es tenen, difícilment es podrien trobar. La Jurisprudència, aquí i arreu, tenint en compte les circumstàncies de risc que cada vegada més ens envolten, ha après a distingir entre ser culpable i ser responsable : hom pot ser responsable sense que necessàriament sigui culpable (en el sentit vulgar d'entendre que ha fet una cosa prohibida més o menys conscientment). Hom pot ser responsable pel simple fet d'haver-se demostrat que el resultat de la seva acció no es correspon amb el que calia esperar-ne objectivament. És el que es coneix com responsabilitat objectiva o per risc de l'acció civil. El que porta a preguntar-se : per quan un sistema de responsabilitat objectiva de l'acció política?