Retallant la llibertat religiosa?

En la seva al-locució a uns quants bisbes espanyols el passat dia 27, el Papa vadir literalment referint-se a Espanya : "En l'àmbit social es va difonent una mentalitat inspirada en el laïcisme, ideologia que porta gradualment, de forma més o menys conscient, a la restricció de la llibertat religiosa, fins a promoure una despreci o ignorància del fet religiós, relegant la fe a l'esfera d'allò privat i oposant-se a la seva expressió pública... Un recte concepte de la llibertat religiosa no és compatible amb aquesta ideologia que a vegades es presenta com a úniva veu de la racionalitat. No es pot retallar la llibertat religiosa sense privar l'home de quelcom fonamental".

En el context en què es van dir aquestes paraules, de voler denunciar una situació després de rebre prèviament la informació sens dubte esbiaixada de part del cardenal Rouco, crida l'atenció que es parli del laïcisme com una ideologia, contraposada al fet religiós. És a dir, el Papa agafa el tema pel lloc que més crema : laïcisme contra religió, i, per extensió, laïcisme contra religió catòlica. A part de no correspondre's de cap manera amb la situació de la societat espanyola d'ara mateix, en la mesura amb què fa suposar una acció dels poders públics en el sentit de promoure aquest "laïcisme", tal i com es deprèn del conjunt de tota l'al-locució, el seu contingut és clarament ofensiu per al govern, que ha fet bé en demanar explicacions per via diplomàtica. I és ancara més lamentable que s'expressi conceptualment, si bé de forma més o menys indirecta, la suposada preeminència del fet religiós en la vida social, el que porta inevitablement a voler influir en els poders públics des d'una determinada visió religiosa. El Papa confon la dimensió religiosa de l´home, que s'ha de respectar, amb el dret d'imposar als poders públics determinades formes de legislar , o almenys de condicionar-les. Amb aquesta doctrina, que és la que bizantinament fan servir els nostres bisbes, retrocedim als temps preconciliars, i encara més enrera, quan no s'acceptava la separació entre poders públics i religió i l'estat havia de ser confessional (article 6 del ranci "Fuero de los españoles": " La profesión y la práctica de le religión católica, que es la religión del Estado español, goza de la protección oficial. Nadie será molestado a causa de sus opiniones religiosas ni del ejercicio privado del culto. Ninguna manifestación o ceremonia exterior será permitida excepto las de la religión católica").

L'Església haurà d'explicar algun dia per què ha abandonat la rica doctrina del Concili Vaticà Segon, i en aquest aspecte de la llibertat religiosa tota la doctrina de Joan XXIII ( "Mater et Magistra", "Pacem in Terris") recollida en la "Declaració sobre la llibertat religiosa" del Concili: "L'autoritat civil ha de proveir que la igualtat jurídica dels ciutadans, que pertany al bé comú de la societat, mai, ni obertament ni ocultament, sigui lesionada per motius religiosos, i que no es faci discriminanció entre ells". "És un dels principis fonamentals de la doctrina catòlica que l´home, en creure, ha de respondre voluntàriament a Déu, i que per tant ningú pot ser forçat a abraçar la fe contra la seva voluntat". Els homes no poden ser mai coaccionats, " perquè Déu té en compte la dignitat de la persona humana que ha de regir-se per la seva pròpia determinació i disfrutar de llibertat", recordant Jesús que "va renunciar a ser Messias polític i dominador per la força i va preferir dir-se Fill de l'Home que ha vingut a servir, que es va manifestar com perfecte Servent de Déu que no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble fumejant (Mt 12,20)"

En aquest àmbit de llibertat personal, de respecte per l'autonomia dels poders públics i de respecte per la dimensió religiosa de l´home, sota qualsevol expressió, el pensament i les obres dels que es consideren creients, encara que no ho diguin, troben les condicions més favorables per madurar. Sempre m´ha cridat l'atenció que de la laica, i fins i tot laïcista, societat francesa del S.XX en rebéssim constants i profundes aportacions al pensament catòlic i cristià en general ( Marcel, Bernanos, Mounier, Maritain... ), mentre que de la catòlica Espanya franquista, que tant demostren enyorar els bisbes, a penes n´hem rebut res, llevat d'excepcions invariablement en contradicció amb la jerarquia.