Entrades

Josep Pla, la màscara i el rostre

Imatge
     Al començament de la monumental biografia de Josep Pla ( “Un cor furtiu” ), en l’apartat titulat “Vendre’s l’ànima al diable”, Xavier Pla sintetitza la condició   determinant de l’obra de l’escriptor en un excés de sensibilitat personal “contra la qual sembla haver-se volgut defensar sempre amb l’escriptura”. Subratllant aquest mateix aspecte en una recent entrevista que li fa Joan Safont , Xavier Pla concreta : “Per això dic que és un cor furtiu, perquè hi ha una part de la seva sensibilitat que queda oculta i amagada. Alhora, és una persona més angoixada que no em pensava, a qui l’escriptura li fa un bé gairebé terapèutic. Només és ell quan pot escriure i, per tant, quan està sol. I si l’hagués de definir amb tres adjectius, faria servir els que ell va utilitzar: misantròpic, frenètic i simpàtic”. L’escriptura com a valor terapèutic, una forma de dominar i dissimular el fons de vida personal que no li agrada.    El mateix apartat de la biografia conté unes cites extretes de

Barroquisme polític

Imatge
    En el segon pròleg a la “Historia universal de la infàmia” J.L. Borges deia : “Yo diría que es barroca la etapa final de todo arte, cuando éste exhibe y dilapida sus medios”. Aplicada aquesta consideració a la política,   es podria dir que es troba en plena etapa barroca, un barroquisme exasperant que dilapida els mitjans amb un exhibicionisme vergonyós i malbaratador, tant del llenguatge com dels recursos   materials que la majoria de ciutadans pensa que s’haurien de destinar al bé comú, a cobrir les necessitats més urgents del present, l’educació, l’habitatge, la sanitat. Sense pressupostos a la Generalitat i sense pressupostos a l’Estat.    A Catalunya l’etapa final del procés ha desembocat en una situació especialment barroca en la que, malgrat la dilapidació de temps i de mitjans que ha suposat la dècada perduda, els polítics es dediquen a acotar el propi terreny partidista pensant més en el passat que en les necessitats de present i de futur. Només cal veure l’afany amb q

Ferida oberta

Imatge
     Fra Angelico   Un dels soldats, però, va travessar el costat amb una llança i, al punt, va sortir-ne sang i aigua (St Joan 19,34)     Ferida oberta   Surt sang i aigua de la ferida oberta, la sang vessada del vas de la sofrença quan ja l’esperit reposa.   Aigua brollant que de la mort retorna al cor de l’home i aspira a saciar la set de tots els temps.   Cletxa desclosa per esberlar la llança ensangonada, ferida guaridora al clos de les mans buides.    "Figura para el regreso de la muerte". Oteiza     Pietat. Oteiza