Josep Pla, la màscara i el rostre
Al començament de la monumental biografia de Josep Pla ( “Un cor furtiu” ), en l’apartat titulat “Vendre’s l’ànima al diable”, Xavier Pla sintetitza la condició determinant de l’obra de l’escriptor en un excés de sensibilitat personal “contra la qual sembla haver-se volgut defensar sempre amb l’escriptura”. Subratllant aquest mateix aspecte en una recent entrevista que li fa Joan Safont , Xavier Pla concreta : “Per això dic que és un cor furtiu, perquè hi ha una part de la seva sensibilitat que queda oculta i amagada. Alhora, és una persona més angoixada que no em pensava, a qui l’escriptura li fa un bé gairebé terapèutic. Només és ell quan pot escriure i, per tant, quan està sol. I si l’hagués de definir amb tres adjectius, faria servir els que ell va utilitzar: misantròpic, frenètic i simpàtic”. L’escriptura com a valor terapèutic, una forma de dominar i dissimular el fons de vida personal que no li agrada. El mateix apartat de la biografia conté unes cites extretes de
