Llengües de foc

 

 


“De sobte sobrevingué del cel una remor com de violenta ventada i omplí tota la casa on eren. I se’ls aparegueren, destriant-se, unes llengües com de foc, i se’n posava una sobre cada un d’ells; i tots foren omplerts de l’Esperit Sant. I començaren a parlar en d’altres llengües, tal com l’Esperit Sant els donava d’expressar-se... En sobrevenir aquella remor, s’agombolà la multitud i restà meravellada, ja que cada u els sentia que parlaven en la seva llengua”  (Fets dels Apòstols 2, 2-6)

 

Llengües de foc

 

A Babel es confon el parlar de la terra,

tota llengua esdevé enemiga d’una altra

en l’intent d’assolir la més alta proesa,

aixecar fins al cel la ciutat projectada.

 

Enllà del temps somort irromp l'alè promès

que es fa sentir a redós del dubte i l'esperança

i furga dins dels caps com una flama encesa

després de travessar les portes de l’estança.

 

Són les llengües de foc enmig de la ventada,

en cadascuna hi ha la comprensió de l’altra,

l’esperit de la paraula que uneix i no disgrega

i abriva en els humils l’anhel d’un nou demà,

el d’un futur obert a l’esforç i a la festa,

al fruit de la collita vessant-nos de les mans. 

C.A. 

Pentecosta 2026

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Israel, Palestina i el coratge de David Grossman

Imatge
    L’escriptor David Grossma encapçala de fa anys una llista de més de seixanta personalitats, escriptors, acadèmics, líders del pensament i activistes progressistes assentats a Israel i compromesos amb la pau, la igualtat, la justícia i els drets humans. D’aquesta llista foren especialment rellevants els noms d’Amos Oz   i   A.B. Yehoshua , morts respectivament el 2018 i el 2022 , els quals  juntament amb Grossman van formar una mena de tríada de referència en els cercles de debat i diàleg sobre la convivència i la pau. A finals dels anys vuitanta i sobretot durant els noranta, Grossman, Oz i Yehoshua es van convertir en el que a la premsa internacional sovint s’anomenava “la consciència liberal d’Israel”. Van col·laborar en fòrums, articles conjunts i trobades públiques, defensant la necessitat urgent d’un acord polític amb els palestins basat en els dos Estats. Eren veus literàries i intel·lectuals de gran prestigi que influïen en el debat públic israel...
Més informació

Memòria familiar involuntària

Imatge
      Marcel Proust va ser el teòric i el mestre indiscutible de la memòria involuntària . Així ho demostra la seva obra monumental, “A la recerca del temps perdut”, de set volums, escrita entre 1908 i 1922.   En el primer llibre hi trobem el conegudíssim fragment de la magdalena i la tassa de te que li desvetlla el record de la tieta Léonie   tots els matins del diumenge : “ ... en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa... I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la”. Sense haver-los buscat, d...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació