Intel.ligència artificial i democràcia

 

 

 Parlant de les limitacions democràtiques de la governació algorítmica, Daniel Innerarity en la seva darrera obra, “Una teoria crítica de la inteligencia artificial” (2025), es fa aquesta reflexió: “La razón de que los algoritmos sean políticamente limitados reside en su caràcter instrumental. Los algoritmos sirven para conseguir objetivos predeterminados, pero ayudan poco a determinar esos objetivos, tarea propia de la voluntad política, de la reflexión y deliberación democrática. La función de la política es decidir el diseño de las estrategias  de optimización algorítmica y mantener siempre la posibilidad de alterarlas, sobre todo en entornos cambiantes. En una democracia todo debe estar abierto a momentos de repolitización, es decir, a la posibilidad de cuestionar los objetivos establecidos, las prioridades y los medios. Para esto es para lo que sirve la política y para lo que no sirven los algoritmos. El gobierno algorítmicamente optimizado no tiene capacidad para resolver los conflictos propiamente políticos o la dimensión política de esos conflictos, es decir,  cuando están en cuestión los marcos, fines o valores”. (p. 360)

   Penso que la filosofia política d’Innerarity en la relació de la intel·ligència artificial amb la democràcia s’avé amb la filosofia política de Jürgen Habermas, traspassat ara fa dos mesos. La política és la que ha de determinar els objectius, i els algoritmes de la intel·ligència artificial són només instrumentals, poden contribuir a optimitzar les decisions democràtiques però no a decidir sobre les prioritats, el marc i el valors que són competència de la funció política. Justament l’obra d’Innerarity sobre la intel·ligència artificial està dedicada  a Habermas amb una locució ben expressiva: “A Jürgen Habermas, por su magisterio y amistad”.

 Segons Habermas, la legitimitat política no prové de la força sinó de la deliberació racional entre ciutadans lliures i iguals. La democràcia és un procés comunicatiu de formació de la voluntat col·lectiva. La política democràtica pertany a la racionalitat comunicativa discutint valors, redefinint objectius, gestionant desacords legítims. Així, Innerarity rebutja la reducció de la política a la governació tecnològica. Habermas advertia del risc que els sistemes tècnics i administratius colonitzessin el “món de la vida”. L’eficiència no pot substituir la legitimitat.

   En un sentit completament oposat a aquests pressupòsits de la filosofia política respecte de la funció dels mitjans tecnològics en la política democràtica,  trobem que fa poques setmanes es va fer públic el que es coneix com a Manifest Palantir. Es tracta d’un fil que resumeix en 22 tesis el contingut del llibre “The Technological Republic: Hard Power, Soft Belief, and the futur of de West” (2025) del que són coautors Alex Karp, cofundador de l’empresa Palantir, i l’ex directiu i inversor de la mateixa ermpresa Nicholas Zamiska. L’aparició d’aquest manifest ha tingut un impacte en el món de l’opinió política que ha fet saltar totes les alarmes,  també a casa nostra. Com a mostra es pot consultar l’article de Manuel Pérez a la Vanguàrdia, “Pot canviar el món el Manifest Palantir?”, així com “El Manifest de Palantir”, i especialment “El cop d’Estat dels tecnoautoritaris: de l’Amèrica post democràtica a l’Europa que ve” Aquest últim, anterior a la publicació del Manifest i un dels articles més llegits a la Vanguàrdia durant el 2025.

   Palantir Technologies és una empresa nord-americana especialitzada en anàlisi de dades i intel·ligència artificial, coneguda per desenvolupar programari utilitzat per governs, exèrcits i grans corporacions. La companyia ha guanyat protagonisme en els darrers anys gràcies a l’auge de la IA i als contractes amb el Departament de Defensa dels Estats Units. Va ser fundada el 2003 per Peter Thiel, Alex Karp, Stephen Cohen, Joe Lonsdale i altres socis vinculats inicialment a PayPal. Vanguard Group i BlackRock són grans gestors d’inversió que en controlen participacions importants a través de fons institucionals. Peter Thiel, que es vanta de ser, suposadament, seguidor del filòsof René Girard, defensa que la llibertat i la democràcia no són compatibles (a “Education of a Libertarian”, 2009) i va protagonitzar fa pocs mesos una estrambòtica estada a Roma per predicar contra l’Anticrist, és a dir, contra tot aquell que s’oposi a l’hegemonia de la IA en defensa de la civilització occidental.

  El llibre de Karp i Zamiska defensa que Occident, especialment els Estats Units, ha entrat en una etapa en què la tecnologia —sobretot la intel·ligència artificial i l’anàlisi massiva de dades— determinarà el poder polític, econòmic i militar del futur. Els autors argumenten que Silicon Valley s’ha distanciat de les necessitats estratègiques de l’Estat i que això posa en risc les democràcies occidentals. Cal, segons ells, recuperar la relació entre tecnologia i Estat i establir la IA com estructura fonamental de poder.

   Del fil del Manifest Palantir, com a síntesi del llibre, n’extrec les tesis  IV i XII perquè defineixen en poques línies el contingut fonamental i el seu propòsit. Diu la tesi IV: “Els límits del soft power, de la retòrica brillant per ella mateixa, són avui molt evidents. La capacitat de les societats lliures i democràtiques per imposar-se exigeix quelcom més que una crida moral. Exigeix hard power, i el hard power d’aquest segle es fonamentarà en el software”.  En altres paraules, el soft power (influència cultural, diplomàtica o moral) ja no és suficient per garantir la superioritat de les democràcies liberals. El poder real del segle XXI dependrà de la capacitat tecnològica. El software es considera la infraestructura estratègica fonamental del poder geopolític. La IA, els sistemes digitals, la ciberseguretat i la capacitat computacional són equiparables a la indústria militar del segle XX.  La idea central és que qui domini el software dominarà la capacitat de defensa, coordinació i influència global.

  Diu la tesi XII: “L’era atòmica arriba al seu final. Una era de dissuasió, l’era atòmica, arriba a la seva fi, i una nova era de dissuasió, basada en la IA, està a punt de començar”. En altres paraules, la dissuasió nuclear deixa de ser l’únic eix de l’equilibri mundial, i la intel·ligència artificial es converteix en el nou factor determinant de superioritat estratègica. Els conflictes futurs es decidiran per la velocitat de decisió, la superioritat algorítmica, la capacitat de processar dades i l’autonomia dels sistemes. La idea central és que la IA substituirà gradualment l’arma nuclear com a principal mecanisme de dissuasió global.

  Confrontant l’estratègia del món Palantir i els seus predicadors amb la teoria política d’Innerarity veiem que retrocedim de la filosofia de Jürgen Habermas a la filosofia  tenebrosa de l’activista nazi Carl Schmitt. Per Schmitt, el nucli de la política no és el consens racional sinó la distinció amic / enemic. La política apareix quan una comunitat ha de defensar la seva existència davant una amenaça. El Manifest Palantir assumeix una lògica similar. El món és competitiu, les democràcies estan en disputa amb altres poders, la superioritat tecnològica és condició de supervivència. Schmitt definia el sobirà com qui decideix sobre l’estat d’excepció, criticava el liberalisme perquè substituïa la decisió pel debat infinit i ignorava la realitat del conflicte. És a dir, el poder real no és deliberatiu, sinó que es concentra en la capacitat de decisió efectiva en situacions de crisi, i en el Manifest la concentració del poder hegemònic rau en la IA. La velocitat algorítmica, la superioritat en IA i la coordinació tecnològica són les formes de la nova capacitat decisòria i sobirana.

  Aquest és el pensament arcaïtzant que sota una capa de progrés tecnològic mai vist s’ha imposat entre les elits governants  a EEUU i que vol dominar el món amb l’excusa de salvar Occident. Respecte d’aquesta doctrina, Trump no és més que un altaveu rovellat o un titella gesticulant. La pretensió absoluta de fusió de poder i tecnocràcia en temps de crisi ens remet a La doctrina del shock(2007) de Naomi Klein, segons la  qual les elits polítiques i econòmiques aprofiten moments de crisi profunda per imposar canvis radicals que en circumstàncies normals es trobarien amb una ferotge resistència social. Però també podem pensar que els imperis basats en la força, i en aquest cas en la força tecnològica, “poden dominar a molts i durant molt de temps, però a la llarga s’ensorren degut a la seva deformada estructura social (Desmond Morris, “El zoo humano”, 1969)