Poemes a quatre mans (14): Onze de setembre de 1714 - Penjaré la senyera

 



Onze de setembre de 1714

 

No és empresa fàcil, abatre els catalans.

Castellans i francesos ataquen la muralla

i els defensors afronten la desigual batalla

responent amb fermesa el foc dels assaltants.

 

Vindran les privacions i fins i tot la fam,

passaran tretze mesos en la terrible prova.

El conseller Rafael de Casanova

desplega la bandera alçant-la com un clam.

 

Tot abraçant-se amb ella cau ferit,

no queda altre recurs que la desfeta.

Capitulen al so trist de la trompeta

mentre els que moren exhalen l’últim crit.

 

Catalunya ha perdut la llibertat,

tot plora pels solells i les obagues.

Per escarni, la testa d’en Moragues

en el Portal de Mar hauran penjat.

 

Tot Barcelona treballa l’endemà,

no vol morir, cal retornar a la vida.

Renovarà l’esforç i l’embranzida

pel nou renaixement que un jorn vindrà.

B.A.

(“Terra nostra”, 1984)

 

 

Penjaré la senyera

 

Penjaré altra vegada la senyera al balcó

sense afanys de victòries ni reclam de cap guerra,

aferrada als barrots, al rovell del matí,

al rogent de la tarda i a l’estel de la nit.

 

La bandera es fa llengua en el cel de setembre

però només per un dia i amb molt poques paraules

per recordar-me el repte de dir el nom d’un sol poble

estimant-li la terra i la parla comunes.

 

Des d’antic m’ha parlat amb els mateixos mots,

quan lluïa fugaç sota el plom del franquisme,

voleiava rabent al balcó dels meus pares

o a la finestra humil del pis de Rocafonda

en senyal de rebuda i no pas de partença,

amb les barres de foc de l’ensenya de tots

senyalant-nos els solcs de la vinya gemada

i cridant-nos a tots a l’esforç de la verema.

C.A.

(2016)

   Pots escoltar els poemes

 

 

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació

Poemes a quatre mans (1) : Horitzons - Arribar

Imatge
    El meu pare, Benet Amat, va ser un pagès autodidacte d’Ullastrell (Vallès Occidental) fins que per raons econòmiques es va traslladar amb la família a Mataró (1969) on durant els darrers anys abans de la jubilació va canviar la feina de pagès pel cultiu de camps de flors d’una empresa familiar mataronina. Tenia una particular afició a la poesia, a la lectura i a la narració, que potser havia heretat dels anys d’adolescent i de jove durant la Mancomunitat, aconsellat per un grapat de bons mestres en el seu entorn rural. Ens va llegar quatre quaderns de poesia i unes memòries del poble. No va deixar mai d’escriure poesia, però va ser en el temps de jubilació, del 1975 en endavant, que es dedicà més intensament a aquesta tasca i a la recopilació dels seus versos, alguns escrits des del front de Balaguer i des dels camps d’empresonament durant la guerra civil.    Rellegint avui aquests quaderns de poesia hi he trobat punts de contacte amb la meva afició a escriur...
Més informació