La retòrica de la reconciliació i la pragmàtica del poder

 

   En la carta dirigida als diputats del Parlament Europeu, fa tot just quatre dies, Carles Puigdemont té raó en una cosa: “Si el meu partit hagués permès la investidura del candidat del PP, Alberto Nüñez Feijóo, o hagués impedit la de Pedro Sánchez, tots aquests espectacles s’haurien estalviat.”  Però acaba amb una advertència que deixa tothom en suspens: “I d’això també en parlarem quan toqui. Com en la trama russa, tot se sabrà”.

   Semblaria que el fet de donar suport a la investidura de Sánchez no hauria de ser incompatible amb donar a conèixer les condicions que es van debatre en  converses amb el PP el passat mes d’agost. Bé que es van cuidar de donar a conèixer el document que van signar amb el Psoe amb les condicions per  la investidura de Sánchez.

   La trama del suspens guanya molta entitat quan resulta que al cap de dos  dies de la carta de Puigdemont els mitjans informen que el PP no descarta que algun dia es pugui plantejar un indult per a Carles Puigdemont amb condicions: “Un indulto firmado por Alberto Núñez Feijóo solo se produciría si Puigdemont y el resto de políticos expatriados (Marta Rovira, Toni Comín y Lluís Puig) se presentaran delante de los tribunales españoles para ser juzgados, y que, una vez condenados, se arrepintiesen de lo hecho desde la Generalitat. Los populares asumen, además, que sería imprescindible un compromiso a no volver a superar los límites del Estado de Derecho. No concretan exactamente cómo debería ser este compromiso pero dan por hecho que se debería “verbalizar” un perdón”

   Aquestes condicions no deixen de ser merament protocolàries si es té en compte que les mateixes informacions procedents de la direcció del Pp reconeixen que “se muestran escépticos respeto al hecho de que la instrucción logre demostrar que el expresident de la Generalitat estuvo implicado en actos de terrorismo.” Per salvar alguna cosa, sostenen que la trama russa podria tenir més consistència. És a dir, descarten terrorisme i mantenen alta traïció, però en tot cas estarien disposats a plantejar un indult després del judici.

   El que és més significatiu, però, es que defensen la viabilitat d’un indult perquè “la reconciliación es necesaria pero nunca puede pasar por la impunidad”. És a dir, finalment reconeixen que la “reconciliación es necesaria”, i per tant es remeten a la mateixa justificació de fons recollida en la llei d’aministia. És pensar en un impossible donada l’extrema polarització de les posicions, però si la necessitat de reconciliació de veritat fos sincera exigiria obrir una porta per tractar l’amnistia, o els indults, o tot alhora, en una taula conjunta de partits. Només així es podria avançar en desvestir la llei d’amnistia del factor d’hostilitat entre partits que ara presenta i mirar de trobar el fonament cívic que necessita i que no té, com ha defensat Jordi Amat en un article recent.

   Però la necessitat de reconciliació és pura retòrica. Ho és ara per al Pp, com ho va ser per al Psoe al moment d’obtenir els vots de Junts per a la investidura com a mal menor per evitar un govern Pp-Vox. Sánchez va ser sincer dient que aquest no era el moment de l’amnistia, però s’hi va veure obligat. Per a uns i altres la recerca de la reconciliació està subordinada a la qüestió prioritària de la  pragmàtica del poder. També per a Junts que ha muntat la seva estratègia per posar en evidència Erc i amenaçar en fer caure el govern de coalició per tal de continuar en el suposat paper de força hegemònica de l’independentisme.

   Avui fa cinc anys de l’inici del judici del procés. Si de veritat creguessin en la necessitat de reconciliació seria el moment de reconèixer els errors fatals en què tots van caure i que van determinar el rotund fracàs de la política. El doctrinarisme tal com l’entenia Adam Smith, portat fins a les últimes conseqüències per totes les parts, en va ser la causa. El procés va ser una pugna entre doctrinaris

   Als doctrinaris de l’independentisme irredempt els va com l’anell al dit el diagnòstic d’Adam Smith: ”La gran massa del partit resulta generalment intoxicada amb la bellesa imaginària d’aquest sistema ideal del que no tenen cap experiència però que se’ls ha representat amb els colors més enlluernadors pintats per l’eloqüència dels seus líders. Aquests mateixos líders, encara que potser originalment només pretenien la seva exaltació, acaben en molts casos sent víctimes de la seva pròpia sofisteria i anhelen tant aquesta magna reforma com el més idiota dels seus seguidors. Inclús quan els líders mantenen les seves ments al marge d’aquest fanatisme, no sempre gosen frustrar les expectatives dels seus partidaris, i sovint en contra dels seus principis i de la seva consciència es veuen obligats a obrar com si es trobessin sota la il.lusió comuna. La vehemència del partit que refusa tot pal.liatiu, tota temprança, tota raonable adaptació, a l’exigir massa en freqüència no obté res, i les molèsties i dificultats que amb una mica de moderació es podien haver eliminat o alleujat queden ja sense esperança de remei” (“Teoria dels sentiments morals”, Part VI, Secció II, sobre el caràcter de l’individu en tant que afecta la felicitat d’altres persones, apartat 2). 

 Per als doctrinaris del sistema legalista del Govern del Pp el diagnòstic d’Adam Smith no resulta menys contundent: “Per dirigir la visió de l’estadista pot indubtablement ser necessària una idea general, inclús doctrinal, sobre la protecció de la política i el dret. Però insistir en aplicar, i aplicar completament i immediatament i malgrat qualsevol oposició, tot el que aquesta idea sembla exigir, equival sovint a la pitjor de les arrogàncies. Comporta erigir el propi judici com a norma suprema del bé i del mal. Considera que és l´únic home savi i valuós en la comunitat i que els seus conciutadans s’han d’adaptar a ell, no ell a ells” (ibid. anterior). Aplicant completament la seva idea d’Estat, més enllà de les normes de protecció de la política i el dret, amb esperit arrogant i inflexible malgrat qualsevol oposició, així  va obviar Rajoy  la qüestió de Catalunya que el procés li plantejava.

  Enmig d’aquests dos doctrinarismes fent pinça es va trobar la majoria dels catalans, sense govern, patint les conseqüències, per un costat, de la manca de pal.liatius, de voler el màxim amb el risc de perdre-ho tot,  de refusar tota temprança i qualsevol adaptació raonable, i per l’altre, les conseqüències d’un capteniment dels poders de l’Estat que a més d’oblidar la divina màxima de Plató va renunciar temeràriament a disminuir el mal per mor d’imposar la seva particular concepció del bé legal.