Casuística Puigdemont

 

  La decisió de votar contra la llei d’amnistia obeeix a la voluntat personal  de Carles Puigdemont seguint la línia maximalista marcada des que es van iniciar els contactes amb el PSOE per a la investidura de Sánchez. Una altra fugida endavant que pot tenir conseqüències per a la continuïtat de la legislatura, i no cal dir per al futur a curt termini de JUNTS en el que Puigdemont decideix sense cap càrrec en el partit.

   En la nota que va fer pública exposant les raons de votar en contra de la llei hi ha un passatge molt revelador del seu propòsit netament desestabilitzador de la legislatura prenent com a punt de partida les darreres actuacions dels Jutges García Castellón i Joaquín Aguirre en els sumaris Tsunami i Voloh. Diu aquest passatge : “Sigui com sigui, el que avui s’havia de votar després del rebuig a les nostres esmenes no era la llei d’amnistia que ens va portar a votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. No era l’amnistia que havia d’expulsar el factor repressió que enrareix la conversa política entre Espanya i Catalunya. Era una condició indispensable per poder treballar. Certament, en la cultura picaresca espanyola, a tota llei li escau la seva trampa. Aquesta no n’hauria estat l’excepció, fins i tot si s’hagués aprovat amb les nostres esmenes”.  En aquest subratllat, que és meu, es troba la raó de fons de la votació  de Junts, la de considerar que en tot cas, sigui quin sigui el contingut de la llei d’amnistia, per més esmenes que s’aprovin, sempre serà una trampa en la  política de repressió espanyola contra Catalunya.

   En aquest context de frontal oposició, que recorre inexorablement al principi de com pitjor millor (ressò del “tot o res” que ara es reprodueix amb l’eslògan de “tots o ningú”), hi ha un obstacle insalvable que vicia qualsevol intent de consensuar la llei amb el propòsit de fer-la viable, en el seu contingut i en la seva aplicació. Encara que s’arribés a aprovar, la posició radicalment opositora de Puigdemont en els tràmits d’aplicació faria que Junts es convertís en un obstacle permanent per al govern de coalició.

   Puigdemont no vol l’amnistia. Vol mantenir-se incontaminat en l’esperit de Waterloo.  I en aquest propòsit no veu l’amnistia com una premissa legal que té els seus condicionants jurídics sinó com una exigència que s’imposa a l’Estat perquè el reconegui com a reprimit. Per això no dubta en aprofitar al màxim l’exasperació judicial, ja de per si prou disposada a condicionar el tràmit legislatiu de la llei, per a justificar el seu singular programa polític de desconstrucció global, seguint el cercle viciós al que ens té acostumats de retroalimentació de les postures més extremes.

   En aquesta línia García Castellón i Joaquín Aguirre guanyen, i el PP en surt reforçat. Ja han aconseguit que les seves resolucions sense fonament passin a centralitzar el debat parlamentari. El PSOE es sorprèn d’una actuació que era perfectament previsible. Veurem fins a quin punt està disposat a cedir novament a les exigències de Puigdemont posant en perill la constitucionalitat de la llei i la seva aprovació per les instàncies judicials europees. En una argumentació insòlita Jaume Asens aconsella retornar al consens amb la modificació ad hoc del delicte de terrorisme que considera confús i poc concret. Una altra aportació per complicar més la situació. Com si no existís la Directiva de la UE sobre terrorisme 2017/541 que és requisit indispensable perquè la llei passi el filtre comunitari.

   Si de veritat JUNTS volgués que la llei contribuís políticament a la pacificació i normalització progressiva de les relacions entre Catalunya i Espanya, aprofitant-la com un pas consolidat (com defensa ERC) per denunciar les espúries intencions judicials dels sumaris Tsunami i Voloh, hauria de votar a favor encara que retornés de la comissió de justícia sense modificacions. I, el que és més important, hauria de plantejar-se seriosament el retorn personal de Carles Puigdemont a Catalunya una vegada aprovada per presentar-se voluntàriament davant el Tribunal Suprem i davant els tribunals on es porten les causes del Tsunami i Voloh.

  Aquesta sí que seria una decisió segura i políticament madura que contribuiria a posar en evidència la falta de fonament de les acusacions, a desfer les intencions espúries de fer encallar l’aplicació de la llei des de determinades prospeccions judicials i a protegir tots els encausats en aquells sumaris. Encara que amb aquest retorn els tribunals caiguessin  en la temeritat de processar i obrir judici per terrorisme i alta traïció, hi ha raons jurídiques de pes per concloure que la falta de fonament de les acusacions desembocaria en una absolució o en una condemna per desordre públic com ve defensant el ministeri fiscal. Fins i tot en el sumari dels CDR és perfectament defensable una condemna per desordres públics i no per terrorisme. Un vegada jutjats i descartats els fets de terrorisme i alta traïció , a tots els seria aplicable l’amnistia per desordres públics, quina justificació i vigència serviria, a més, d’escut protector davant les instàncies judicials de la UE i del Tribunal Europeu de Drets Humans.  

  Però tot això és fer volar coloms a Waterloo, instal.lats com estan en el confort antipolític i narcisista del com pitjor millor.