Ús i abús de la prospectiva en la causa judicial del procés

 

  El treball d’investigació conjunta de La Vanguardia i Eldiario.es aporta  llum i evidència documental sobre l’entrellat de l’operació Catalunya ordida des de la cúpula de la Policia Nacional, controlada des del Ministeri de l’Interior pel llavors ministre Jorge Fernández Díaz en connexió de coneixement, i  probablement de codirecció,, amb el president Mariano Rajoy.

   Del conjunt de la documentació aportada ressalta especialment l’aspecte prospectiu del seu contingut, és a dir, el biaix purament hipotètic, fonamentat en conjectures, orientat a crear falses evidències de fets que no s’han produït o que es presenten amb una il.lació  causal tergiversada, pensada expressament  per crear confusió i preparar decisions congruents amb la falsejada situació d’amenaça o de perill imminent de la que es parteix.

   El mètode policial prospectiu de seguiment del procés guarda relació directa amb la passivitat política del govern Rajoy mantinguda durant tots aquells anys, fins al punt d’haver de concloure que la finalitat d’aquell govern era justament la de facilitar que l’evolució del procés portés l’aigua al molí de la seva global  judicialització en el que entraria en joc la prospecció acumulada per l’operació Catalunya.

   Analitzant amb un mínim de detall les fases de la causa judicial del procés, causa especial 20907/2017, finalitzada amb la sentència del Tribunal Suprem de 14 d’octubre de 2019, es detecta la traça del mateix mètode prospectiu utilitzat per les instàncies judicials que condiciona la relació  i la interpretació dels fets des d’una determinada perspectiva i condueix a successives resolucions, fins a la sentència final, fonamentades més en indicis derivats d’hipòtesis globals a partir de fets aïllats que no en fets realment provats.

   No cal arribar a suposar que l’instructor i el tribunal de la causa han actuat utilitzant conscientment  els mètodes espuris de la Policia Nacional activats des del Ministeri de l’Interior (en quin cas estaríem davant d’una flagrant situació de lawfare), però sí que es pot establir una relació suficient de dependència entre les operacions d’investigació policial amb documentació falsa o esbiaixada, la passivitat política intencional del govern Rajoy i la situació d’alarma traslladada a les instàncies judicials que varen quedar com el reducte final i exclusiu enfrontat al perill creat, i en bona part inventat, del secessionisme. El risc de contaminació entre els antecedents policials incentivats dels del govern Rajoy i la judicialització del procés estava servit.

   Es pot resseguir el condicionant prospectiu de la causa especial 20907/2017 en els següents passos:

-       La querella per rebel.lió.

  La coloració dels fets tal com s’exposaren a la querella per rebel.lió, declaracions individuals, acció parlamentària, nul.litats i  raonaments del TC, mobilitzacions (sobretot les produïdes el setembre i octubre de 2017), acció exterior, intervenció dels mitjans de comunicació, estava tota ella orientada a justificar el color fort de la declaració final d’independència. Es prenia prospectivament cada part com la peça d’un tot revestida de la suficient transcendència penal d’una rebel.lió (sovint parla d’insurrecció) orquestrada amb mitjans violents.

 

-        La Interlocutòria del magistrat Llarena denegant la llibertat de Joquim Forn , de 2 de febrer de 2018.

 

     El magistrat apel.lava al context polític per justificar la continuació de la presó preventiva considerant que encara existien sectors que defensaven de manera immediata la independència, perseverant en el mecanisme de secessió contrari a les normes. En aquesta apreciació, que no era més que el reflex reiteratiu de la sensació d’alarma que s’endevinava en la instrucció de la causa especial, en les successives resolucions denegant la llibertat provisional, tant de l’instructor com de la Sala d’Apel.lacions del Tribunal Suprem, radicava el nucli del gravíssim problema  originat amb el desmesurat enjudiciament penal del procés, no només per als investigats personalment sinó també per al futur de les relacions Catalunya-Espanya.

 

-       L’excusa processal del Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional publicat el 26 de setembre de 2014.

    En aquell Llibre que incloïa els divuit informes redactats pel Consell Assessor des de la seva creació el 12 de febrer de 2013, trobava el magistrat instructor de la causa contra els protagonistes del procés la pedra filosofal, la vareta màgica que li permetia muntar el seu propi relat unint totes les peces en funció d’una idea predeterminada que conduïa, segons la seva peculiar interpretació, a la perpetració d’uns fets que havien de ser inexorablement violents. Segons la seva visió  en el Llibre Blanc es perfilava el “disseny criminal” del procés.

 

-       La qualificació provisional de la fiscalia.

     L’excés fiscal equiparava la il.legalitat de la votació a un acte d’insurrecció, però com que era conscient que amb això tampoc no en tenia prou havia de relacionar l’1-O amb “l’execució d’una estratègia (el procés), perfectament planificada, concertada i organitzada per fracturar l’ordre constitucional amb la finalitat d’aconseguir la independència de la C. Autònoma de Catalunya com un Estat en forma de República, segregant-la del Regne d’Espanya” (ut sic en l’escrit fiscal de qualificació provisional). Assimilava una estratègia amb un acte de rebel.lió. Amb aquesta assimilació el fiscal es lligava de mans i peus i durant tot el judici s’hauria de limitar  a relacionar uns fets amb els altres per buscar una consistència de conjunt que els fets per separat no tenien. La inconsistència de cada fet no donava al conjunt de la narració  una consistència major. Era allò de suposar que cada fet per separat no servia però la suma de molts sí.

 

-       La rebel.lió en prospectiva defensada per un dels testimonis centrals del judici del procés, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena.

 

     Baena va subratllar en la declaració que el que havia investigat eren fets i persones relacionades amb els fets en la mesura que podien tenir indicis de delicte. De tota manera, l’amplitud del camp d’investigació a les seves mans (comissionat per la Fiscalia de l’A. Nacional des de novembre de 2015, després pel Jutjat nº 13 de Barcelona, el TSJC, la instructora Lamela més endavant i finalment pel mateix Llarena)  era de tal dimensió que pràcticament resultava indestriable el que eren fets del que  era treball prospectiu orientat a encaixar el que anava trobant en les línies prèviament establertes, i en aquest aiguabarreig era difícil descartar el propòsit ab initio de relacionar tots els elements entre si per donar al conjunt una aparença de gravetat inusitada, la que va dibuixar la querella inicial i va determinar la instrucció de Llarena.

 

-       El paper atribuït als mossos per l’acusació .

     L’esforç de la fiscalia per demostrar la contribució dels mossos a la suposada rebel.lió obeïa a un muntatge anterior amb la voluntat de posar en perill i desprestigiar la institució dels mossos, com es dedueix de les investigacions seguides contra Trapero que han posat en evidència els documents de la Policia patriòtica, Els fiscals subratllaven el suposat paper passiu dels binomis dels mossos el dia 1-O, malgrat que els testimoni consistent de Ferran López demostrava que la funció dels binomis no era la d’intervenir conjuntament amb les forces de la g. cvil i policia nacional, ni disposava de mitjans per fer-ho.  D’altra banda, l’actuació dels mossos, amb la col.laboració dels Arros quan van poder, havia resultat molt més eficaç que l’ús de la força dels altres cossos en el compliment parcial del manament judicial (el compliment com a tal era impossible): en van tancar en total 134 i en van impedir l´obertura de 239. Però aquells dies, i després,  tots els aires bufaven amb força contra els mossos, a Palau, als despatxos i al carrer.  

 

-       La desesperada defensa de les acusacions dels fiscals d’una rebel.lió a trossets en els interrogatoris del testimonis policials de l’1-O.

     Amb l’acumulació de les peces dels testimonis policials el que els fiscals presentaven era una rebel.lió a trossets, com si la multiplicació de les peces, totes del mateix color, dibuixés en conjunt la figura predissenyada i inconfusible de la rebel.lió global. La insistència dels fiscals a relatar el que s’esdevingué en tots i cadascun dels col.legis en què van intervenir els cossos de la policia nacional i la guàrdia civil donava com  a resultat un seguit d’històries tristes, amb algunes dades pintoresques que farien riure si no estiguessin inscrites en un drama humà col.lectiu (com la del director d’un centre que segons els agents no volia sortir del bany abans d’identificar-se, o la del responsable que segons els mateixos agents es va parapetar rere una “barricada” de mobles escolars en cercle i el van trobar tot sol abraçat a una urna, o la rebentada de quaranta portes de les aules d’un institut a la recerca del sant grial de les urnes…). El conjunt de moltes històries tristes servia a l’acusació  per confegir el disseny preestablert de la rebel.lió.

 

-       El relleu atorgat per les acusacions del procés al document “Enfocats”.

   La prova entorn de l’origen del document i del seu contingut resultava transcendent per a les acusacions. De fet, el testimoni central del guàrdia civil Daniel Baena, sens dubte el factòtum policial de la causa judicial contra el procés, havia evidenciat la intenció de relacionar en prospectiva la seva investigació amb aquell desgraciat document quan va reconèixer que havia anat omplint de contingut les seves investigacions prèvies amb el que li apareixia en l’anònim document “Enfocats” enxampat al domicili de Josep M. Jové, amb la seva ja famosa agenda moleskine.  Es tractava, doncs, d’un vestit fet a mida on encaixar com a fets reals  totes les hipòtesis de les investigacions prèvies de la guàrdia civil i la policia, la patriòtica i la no patriòtica.

 

-       Els informes finals de les acusacions

    Els informes finals no havien  de servir per forçar la interpretació dels fets i encabir-los en la valoració presa des del començament, però es van desenvolupar amb aquesta intenció, relacionant-los amb les aportacions documentals i testificals que havien utilitzat durant el judici, donant per provat el que en bona part no eren més que hipòtesis i conjectures basades en investigacions prospectives

 

-       La sentència del procés, malgrat descartar el delicte de  rebel.lió, es va veure condicionada en el seu raonament per desviar de forma contradictòria els mateixos elements prospectius cap al delicte de sedició amb penes gravíssimes.

 

  És molt difícil d’entendre jurídicament com en el judici de tipicitat d’uns mateixos fets la funcionalitat material dels mateixos és entesa de manera tan radicalment diferent per excloure’ls de la rebel.lió i ajustar-los a la sedició. Segons la Sentència no era possible que els fets desemboquessin en rebel.lió davant la fortalesa de l’Estat, i en canvi tenien tota l’eficàcia per fer fracassar íntegrament l’aplicació de la llei i les disposicions judicials. La contradicció resulta evident.

 

   Aquest desajust s’explica, penso, per la influència decisiva que a l’hora del pronunciament judicial va acabar tenint tot el material d’investigació prospectiva que es va anar acumulant en paral.lel, i en relació, amb la passivitat intencional política del govern Rajoy.

   El mateix afany prospectiu es pot veure en la darrera interlocutòria del magistrat García Castellón insistint en investigar per terrorisme els fets de “Tsunami democràtic”, amb la intenció de relacionar-los amb la suposada i buscada autoria de Carles Puigdemont i Marta Rovira per tal d’entorpir i limitar fins al final l’aplicació que pugui tenir la llei d’amnistia. Penso que la utilitat política més rellevant de l’amnistia, si s’arriba a concretar,  seria justament  la de desfer la relació tòxica que es va propiciar des del govern Rajoy entre el poder executiu i el poder judicial incentivant les investigacions prospectives.