Parlar d'amnistia i no fracassar en l'intent

 

 No fracassar en l’intent de fer-la possible. En una piulada d’ahir mateix el professor D. Innerarity deia: “”Resultados contraintuitivos: que la movilización de las derechas haga que baje el precio de la investidura, que la amnistia acabe con el procés”.  Tant de bo!! Tant de bo que la mobilització del PP i Vox contra l’amnistia seguint les pautes d’Aznar, tingués l’efecte paradoxal i contradictori, respecte de les intencions dels convocants, de provocar un replantejament de Junts sobre la condició prèvia d’obtenir l’amnistia abans de la investidura i sobre la possibilitat de negociar-la amb motivació i fonament consensuats durant la legislatura. Negociar una amnistia que fos jurídicament i políticament plausible , o bé alguna sortida amb efectes equiparables, totalment o parcialment, perquè la situació política i social que se’n derivés fos la que tan clarament es va demanar en els resultats de les eleccions a Catalunya, el retorn de l’independentisme a l’acció política realista en un marc de reconciliació, de respecte i de progrés social per la millora de l’autogovern fins on es pugui.

 Per això cal no esperar la carambola sinó posar els mitjans perquè objectivament sigui possible. La condició d’una amnistia prèvia a la investidura sembla que no seria del tot imprescindible per a ERC (malgrat el combustible retòric que està utilitzant per figurar al nivell o per sobre de les exigències de Junts), no així per a Junts, almenys de moment. Penso que Sánchez acabaria per no acceptar aquesta exigència de condició prèvia inassumible en les circumstàncies actuals i que abans optaria per aprofitar l’envestida d’Aznar i posar-se novament a prova davant l’electorat plantejant la repetició de les eleccions a mode de referèndum: o progrés polític i social amb la pacificació de les tensions territorials com a objectiu prioritari, o regressió a la concepció aznarista de l’Estat. Òbviament, una opció així deixaria Puigdemont entre l’espasa i la paret perquè perdria del tot la condició última diriment que s´ha autoatribuït. Potser el debat de la investidura de Núñez Feijóo podrà donar alguns pistes en aquest sentit .

    L’encesa del debat a partir  dels pressupòsits de màxims que posa Junts a rel de la Sentència condemnatòria de l’exconseller Buch (“L’Estat està podrit”) situa la qüestió d’un amnistia prèvia al nivell d’impossibilitat total. Una sentència que no fa més que aplicar el guió escrit a quatre mans per la fugida endavant del procés i les expectatives de Rajoy que va maldar per portar els fets al terreny exclusiu de la responsabilitat penal dels seus promotors, bandejant del tot la seva pròpia responsabilitat política. Una sentència que  irònicament aplica la circumstància atenuant de la dilació indeguda per posar la pena mínima de presó prevista per al delicte de malversació de fons després de la seva reforma (entre 4 i 8 anys per a malversacions superiors a 50.000E) ! Reforma que es va pensar justament per atenuar al màxim (amb pena només de multa) les acusacions de malversació de fons relacionades amb el procés, i que la interpretació del TS, que no pot deixar de tenir en compte la sentència de l’Audiència, va tirar per terra.

   La possibilitat d’una amnistia, en circumstàncies molt diferents de les actuals, és abordable jurídicament. El catedràtic Pérez Royo, per exemple, senyala que el legislatiu és l´originari intèrpret legítim de la Constitució i que si es proposa legislar sobre l’amnistia ho pot fer sense impediment constitucional. Creu que per simple analogia amb la prohibició dels indults no es pot interpretar la prohibició d’una llei d’amnistia. En el mateix sentit José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, pensa el mateix per la mateixa raó, tot i que afegeix que donat el caràcter polític de l’amnistia aquesta hauria de passar per “la renúncia prèvia al dret d’autodeterminació vinculant de caràcter unilateral”, i que en tot cas la llei hauria de ser orgànica. Joan Ridao raonava en un article recent la viabilitat d’una amnistia excepcional però justa. Evidentment hi ha una abundant doctrina en contra.

  Penso que en les noves circumstàncies d’una legislatura de progrés amb l’independentisme disposat a dialogar, si s’arribessin a produir amb el realisme i la voluntat política de tots, es podria treballar, si no en una amnistia tout court, amb el risc d’una declaració d’inconstitucionalitat, sí en una nova reforma més fonamentada del delicte de malversació de fons que tingués els efectes retroactius que es pretenien, totalment o parcialment, i que les presses del legislatiu van fer descarrilar.

   Les condicions prèvies de Junts poden acabar convertint l’excepcionalitat de què parla Ridao en una impossibilitat, i la primera investidura de Sánchez en un fracàs, amb el gran dubte  de pensar que potser per a Sánchez ja no n’hi haurà un altre, tal com acaba concloent un altre article lúcid d’Ivan Redondo (“No es amnistia por investidura”) que demanava no convertir l’amnistia, com exercici màxim de magnanimitat i de reconciliació, en moneda de canvi, un preu per vançat per a la investidura, amb aquesta advertència final: “ Si se vuelve a votar el 14 de enero del 2024, el día 15 –no lo duden– no habrá amnistía. La claridad sobre este punto puede ayudar estas semanas. El slot de la amnistía es hoy, aquí y ahora. Los nuevos comicios tendrían dos efectos directos: 1) o un gobierno PP+Vox o 2) un ejecutivo de gran coalición o gran cohabitación. La aritmética es la que es. Y conviene que nadie se engañe: la repetición electoral imposibilitará la amnistía y debilitará la mayoría plurinacional ”. Per superar aquests efectes, i el fracàs definitiu, Sánchez hauria de superar el referèndum que li significaria anar a unes noves eleccions. L’independentisme està disposat a apostar pel fracàs?