Cap a un bloqueig?

 

  Acabo d’escoltar la conferència de Carles Puigdemont exposant les condicions prèvies que veu necessàries abans d’iniciar un eventual procés de negociació amb qualsevol dels dos principals partits espanyols per arribar a la investidura d’un president de govern. Segon ell, si es donen aquestes condicions prèvies i la negociació fructifica es podria arribar a un compromís històric.

   Aquest compromís històric, però, dedueixo, pel que després ha anat exposant, que no s’inscriuria en un acord per encaminar-nos cap a una forma d’Estat plurinacional sinó que consistiria substancialment en el reconeixement del dret dels catalans a l’autodeterminació, per al que, segons ell, no hi ha impediments constitucionals, només falta de voluntat política per arribar-hi. En aquest sentit ha apel.lat a l’article 92 de la Constitució (“Les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”). Certament que amb voluntat política de totes les parts hi hauria molt camp per córrer a partir d’aquest article, com molt bé suggeria Ivan Redondo en un 7usuggestiu article a La Vanguàrdia aquest dilluns passat (“En mode plurinacional”). Però les condicions prèvies que posa Puigdemont no apunten en aquest sentit sinó que són  un simple  revestiment retòric sense cap més concreció.

   Les quatre condicions prèvies a les que ha al.ludit serien: el reconeixement de la legitimitat de l’independentisme; el cessament complet de les accions judicials empreses a ran del procés, i això per reparar una injustícia i no per oblidar ; establir un sistema de mediació que garanteixi la verificació del compliment de les condicions; respecte dels drets humans.

   En si mateixes cap d’aquestes condicions prèvies podria considerar-se impossible d’acordar. El que fa pensar en una orientació clarament maximalista d’aquestes condicions prèvies és el context en el que Carles Puigdemont les ha situat. El context mental i moral ve a ser el mateix que es deduïa del seu article a La Vanguàrdia del 6 de desembre de 2020 ("Los acuerdos con el Estado y el pactismo mágico"). I el context polític i temporal  no és altre que el referèndum de l’1O al que explícitament s’ha referit com a punt irreversible, meta irrenunciable a la que van arribar milions de catalans, només substituïble per un referèndum acordat amb l’Estat en els mateixos termes. Si aquesta és la fita a la que s’han d’obrir les condicions prèvies, i no es renuncia a la legitimitat de l’acció unilateral (com s’ha cuidat bé prou de subratllar a l’inici de la intervenció) ¿amb quin contingut es podria entrar a negociar una eventual aplicació de l’article 92 de la Constitució?

  Carles Puigdemont està ancorat en el seu món de l’exili i de les premisses de la seva actuació política dels últims cinc anys. Ha recalcat que no ha dit res de nou del que hagi pogut dir durant tot aquest temps. És a dir, reprodueix les condicions polítiques que van conduir Junts a sortir del govern de la Generalitat. Com es pot arribar a negociar amb el govern de l’Estat amb aquestes premisses?

   No és un posicionament d’aquestes característiques el que probablement s’esperaven alguns sectors de l’independentisme i de dins mateix de Junts. Sense anar més lluny, Joan B. Culla en una entrevista a Naciódigital.Cat del passat 13 d’agost, en ser preguntat sobre quins consells donaria als dirigents sobiranistes en el present moment, responia: “Els diria tres coses. Primer, oblidar-se del tot o res, que sempre ha estat una recepta per al desastre. Això de tot o res ho deien els catalanistes menys polítics a la Catalunya del 1900. O una autonomia o res. Per sort, van aparèixer unes altres persones, les que van crear la Lliga, que van optar per fer política i fer elegir diputats. Al cap de 13 anys van aconseguir la Mancomunitat, que va ser una gran cosa. I després de 18 anys més, es va aconseguir l'Estatut i la Generalitat. No perdre de vista que el paper decisiu que té Junts no és fruit del seu mèrit. No han fet un bon resultat, però l'atzar ha volgut que en l'aritmètica de l'escrutini a Sánchez li faltin 7 vots per ser investit. Han d'aprofitar l'oportunitat, però no presentant-la com si fossin uns genis. I, finalment, aconsellaria fixar-se molt en el que fa el PNB, que és la millor escola de negocis política de la península Ibèrica. No han de caure en el fonamentalisme de dir: o referèndum i amnistia o res”.

  També en una entrevista, aquesta vegada a Vilaweb el passat 12 d’agost, Ferran Requejo considerava molt difícil un acord d’investidura amb el PSOE, i en tot cas subratllava com a punts essencials de negociació  els inclosos en les carpetes d’economia, llengua i competències per obtenir una millora substancial de l’autogovern . I concloïa : “Si Catalunya no fa un avanç qualitatiu en les qüestions de l’autogovern, l’economia, la llengua i les competències, no s’ha de donar suport. Això ja és un problema del partit socialista, que vagi a eleccions i a veure què passa. No podem estar sempre a remolc de la por de l’extrema dreta i la dreta. Catalunya ha d’adoptar una posició més de defensa del país. Tampoc no estic d’acord amb quedar-nos amb l’autodeterminació. De vegades, sembla que ens ho juguem tot amb un referèndum. I, segurament, ara mateix no el guanyaria l’independentisme; per tant, no em sembla gaire intel·ligent. Però sí que cal aprofitar aquest moment per a fer un salt qualitatiu en determinades matèries. Si no, crec que anirem a eleccions. Ara mateix és el més probable.

   El que no semblava gaire intel.ligent a Ferran Requejo, i tampoc a Joan B. Culla, és la fita final irrenunciable a la que han de donar pas les condicions prèvies exposades per Puigdemont en un missatge dirigit als incondicionals i sense pensar en la millora de l’autogovern. Per aquest camí anem cap al bloqueig de les successives investidures i cap a noves eleccions. I cada pal que aguanti sa vela.