Intromissió del TC en el poder legislatiu

 


  L’estimació de les mesures cautelaríssimes demanades en el Recurs d’Empara del PP, C’s i Vox contra la reforma de les Lleis Orgàniques del TC i del Poder Judicial pel que fa a les normes d’elecció dels membres del TC que correspon designar al Govern de l’Estat i al Consell del Poder Judicial, em porta a fer les següents consideracions:

   1er.- L’estimació de les mesures cautelaríssimes, que comporten la suspensió de la votació en el  Senat de la proposició de Llei ja aprovada al Congrés, equival de fet a la recuperació del recurs previ d’inconstitucionalitat que va ser suprimit pel TC en sentència de 5 de juny de 1.985.

   En aquella sentència, de la que va ser ponent el magistrat Francisco Rubio LLorente, sent president Manuel García - Pelayo, es resolia el recurs del PP contra la Llei orgànica aprovada al Senat el 6 de desembre de 1.984 per la que es suprimia el recurs previ d’inconstitucionalitat que permetia suspendre l’entrada en vigor, una vegada aprovades, de les lleis dels Estatuts i altres lleis orgàniques. És molt aclaridora la relectura de la sentència en aquests moments. Contra la pretensió del PP de mantenir el recurs previ d’inconstitucionalitat amb efectes suspensius com una exigència implícita de la garantia de constitucionalitat de les lleis orgàniques, i que per tant la seva supressió era una violació indirecta de la Constitució i atemptava contra la independència del TC,  aquest per unanimitat dictaminava : “es claro que, sea cual sea el lugar que la Ley orgánica de este Tribunal ocupa en el llamado bloque de la constitucionalidad, su contenido es disponible para el legislador y que, en consecuencia, dentro del respeto a las normas constitucionales y a la independencia y función del Tribunal, puede introducir en ella los cambios o modificaciones que entienda oportunos, sin que haya de limitarse a aquellos indispensables para evitar la inconstitucionalidad o asegurar el cumplimiento de los objetivos constitucionales”.

  2on.- S’ha d’afegir que la suspensió de la votació al Senat que de forma cautelaríssima concedeix ara el TC a instància del Recurs d’Empara suposa anar encara més enllà del que permetia el recurs previ d’inconstitucionalitat contra Lleis orgàniques ja aprovades però que quedaven en suspens fins que el TC resolgués, mentre que ara es limita la funció mateixa de l’òrgan legislatiu del Senat de votar una llei ja aprovada pel Congrés. No es dicta una suspensió de la vigència d’una llei, sinó que es suprimeix la funció mateixa del legislador constitucionalment prevista. És una intromissió en tota regla del TC en el poder legislatiu.

   3er.- Un eventual defecte de forma en la introducció de la reformes del TC i del P. Judicial per via d’esmenes introduïdes en la proposició de Llei no pot justificar unes mesures cautelaríssimes que comporten aquesta intromissió del TC en el legislatiu.

   Una vegada aprovada pel Senat la proposició de Llei, i no abans, el TC té totes les facultats per resoldre sobre el fons del Recurs d’Empara i declarar, si ho cregués procedent, la improcedència formal de la inclusió de les reformes del P. Judicial i del TC en una llei de reforma del C. Penal.

  El Recurs contra un eventual defecte de forma, barrejant-lo amb el contingut de la reforma penal de la proposició de llei, té el propòsit de confondre els ciutadans creant-los la falsa convicció que tota la llei és inconstitucional. No es pot oblidar que la qüestió catalana juga aquí un paper rellevant amb la modificació de la sedició i la malversació. Introduint la confusió que ara el TC avala, es revifa temeràriament la tensió del procés. Els extrems a dreta i esquerra en el pols nacionalista veuen justificades les seves  posicions intransigents. N´és bona prova la votació de Junts i la Cup al Congrés contra la proposició de Llei al costat de C’s i Vox (el PP no va votar)

    4art.- L’actuació del TC, controlat per la majoria conservadora que s’hi ha mantingut, propiciada pels governs del PP des de la majoria absoluta de 2.011, tot i desbordar aquesta vegada la línia vermella de la flagrant intromissió en el poder legislatiu, culmina una altra línia de submissió a la voluntat constant de la dreta i la ultradreta per instrumentalitzar-lo.

   En aquest sentit només cal recordar la Sentència sobre la Constitucionalitat de la Llei15/2015, aprovada només pel PP i que tenia per objecte, en el context de la crisi catalana, l’atorgament de facultats executives al TC en el supòsit d’incompliment de les seves resolucions, entre les quals s’incloïen les de suspensió de funcions de les autoritats o empleats públics i la d’execució substitutòria de les resolucions requerint la col.laboració del Govern de l’Estat.

  Aquella sentència significava la submissió del TC a la voluntat del govern del PP de conferir a l’òrgan de garanties constitucionals unes funcions que constitucionalment no li corresponien. Els vots particulars dels tres magistrats disconformes amb la majoria conservadora subratllaven la dependència en què es situava el TC respecte de la voluntat del govern del PP. Deixaven clar aquests magistrats que contrariant el caràcter propi del TC, amb les funcions exclusives de control de normes, resolució de conflictes de competències i de garantia dels drets fonamentals, la reforma del PP li  atribuïa unes facultats executives que no són pròpies del seu elenc de competències, desbordant amb aquesta atribució els límits constitucionals del legislador orgànic. Senyalaven, a més, el nucli de la qüestió: es contradeia la mateixa jurisprudència del TC que distingeix entre l’objectivació del poder constituent (el que va aprovar la Constitució) i l’actuació dels poders constituïts, como ho seria el Govern del PP o qualsevol altre (com ho són en aquest cas el Poder Judicial i el TC), que no poden desbordar els límits establerts pel primer.

  5ê.- La submissió del TC a la voluntat del govern del PP que va representar aquella sentència s’ha convertit ara en la voluntat de sotmetre el poder legislatiu a la voluntat del TC de mantenir-se en la seva majoria conservadora. Els dos magistrats recusats per tenir el càrrec caducat van votar contra la seva pròpia recusació, erigint-se així en jutges i part interessada, contravenint la norma d’abstenir-se en la votació.

 S’altera ara amb aquestes mesures cautelaríssimes, com ho va fer el mateix TC en la sentència de la Llei 15/2.015, el model dissenyat per la Constitució posant-se el TC, en tant que poder constituït, de manera improcedent, al mateix nivell del poder constituent, arrogant-se la facultat indeguda de resoldre el conflicte de manera diferent a la prevista per aquell poder constituent.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat