La vida en la poesia de Gabriel Ferrater

 

 Llegeixo “Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater”, de Jordi Amat, i m’adono que a mida que se’m van exposant les circumstàncies del seu cicle vital se’m fa més i més necessari rellegir “Les dones i els dies” en l’edició crítica de Jordi Cornudella (2.018) per arribar a una comprensió acurada de la seva obra poètica. Jordi Amat diu al final de la nota d’autor amb què tanca la biografia que  “incorpora reflexions sobre cultura i poesia, però el seu centre és la vida d’un home”.  El propòsit, doncs, de la biografia es desenvolupa seguin el consell que li va donar Josep Maria Castellet a l’hora d’emprendre la biografia de Gabriel Ferrater comptant amb una important documentació referida també al germà Joan Ferraté: “Més valia que no fes meva la versió mítica que s’havia construït sobre l’un i sobre l’altre. Era més útil preguntar-se si havien estat feliços o no, si havien sabut viure o no”.

  De tota manera, el drama vital de Gabriel Ferrater, exposat de manera brillant per Jordi Amat des d’aquesta òptica, amb la tensió històrica progressiva a què ens té acostumats, en el context social i cultural en el que queda inserit, és indestriable de la seva obra poètica. La poesia de Gabriel Ferrater no s’entén sense el decurs dramàtic de la seva vida. Per això quan fa quatre anys llegia atentament l’edició crítica de Jordi Cornudella, i en subratllava alguns poemes i fragments, trobava a faltar el rerefons biogràfic de l’autor, el context personal i social que havia fet possible aquella singularitat poètica, trencadora, subversiva respecte de la major part de la literatura catalana del seu temps. L’edició de J.Cornudella recuperava el pròleg de Josep Maria Castellet al recull que el mateix Gabriel Ferrater havia fet de la seva obra sota el títol “Les dones i els dies”, editada per Edicions 62 el 1.968.

   En aquell pròleg J.M. Castellet repassava la gènesi dels tres poemaris de Ferrater que donaven lloc a aquella versió de “Les dones i els dies” (“Da nuces pueris” – 1.960 - , “Menja´t una cama” – 1.962- i “Teoria dels cossos”- 1.966) i  transcrivia la definició que el poeta feia de la seva obra: “ Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo... Quan escric una poesia l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge”.

  L’energia emotiva d’aquell llenguatge poètic se’m feia prou evident i eficaç en una lectura acurada de l’edició crítica de Cornudella a la llum del pròleg de Castellet cinquanta anys abans. Però em faltaven les dades biogràfiques d’aquell home ordinari que feia de la seva poesia la descripció de la seva vida moral.  A “Vèncer la por” Jordi Amat omple ara aquest buit. L’edició crítica de Cornudella i la biografia de Jordi Amat són dos llibres que es necessiten l’un a l’altre. En el primer es pot copsar la força d’un poesia en cru, a voltes difícil d’interpretar, en el segon es pot verificar la veritat històrica del concepte de poesia que tenia Ferrater, la seva vida moral associada a una intel.ligència excepcional i a una soprenent incapacitat personal per fer-se un lloc en la vida d’acord amb aquesta intel.ligència. El perspicaç lector de moderns i medievals, el mordaç crític literari, l’autor dels millors informes sobre els candidats a premis internacionals de literatura (entre ells el premi Formentor), el professor més informal i profund de la literatura catalana i universal, traductor i lingüista, es veu progressivament desplaçat d’un lloc estable en la societat del seu temps. En aquest desplaçament es va anar covant la por a continuar vivint.

   Si no m´he equivocat, he comptat quaranta poemes de Gabriel Ferrater que J. Amat cita en la seva biografia. Els primers són escrits quan ja tenia trenta-set anys, amb el detonant d’un desencís amorós (Isabel Rocha). Cita de “Cambra de la tardor”, seguit  de “Jocs”, “La platja” i “A mig matí”. Són, com diu J.Amat, poemes de cenacle que ha donat a conèixer als amics amb qui freqüenta i de qui sol acompanyar-se entre vas i vas de ginebra al bar Carioca, alguns estudiants joves i altres ja consagrats, com Gil de Biedma o Joan Vinyoli. De J.M. Valverde va aprendre a llegir Shakespeare de manera intensiva. No li va ser concedit el primer premi Carles Riba (1.959) al poemari que hi va presentar sota el títol “Da nuces pueris”, frase que expressa un senzill desig de felicitat juvenil extreta d’un epitalami de Catul.

   La veneració per Carles Riba, com abans per A. March i Josep Carner i més endavant per J.V.Foix, batega en la inspiració de molts d’aquests poemes. Els sonets de Carles Riba a “Salvatge cor” (1.952), amb l’epígraf d’A.March “hagué lo cor salvatge”, eren un punt de referència per a Ferrater. D’alguna orientació  li devia servir el pròleg de C. Riba a “Salvatge cor” quan afirma que “tota poesia ve d’una il.luminació, espasmòdica o tranquil.la, però que no pertany ben bé a la nostra consciència, sobre una realitat íntima que no ens importa tant de considerar com de veure”. És aquella distància de què parlava el mateix Ferrater entre el sentiment que expressa el poema i el centre de la seva imaginació. El poema, deia Riba, adquireix per un procés o altre una realitat de presència objectiva, i era justament aquesta realitat de presència autèntica, objectiva, la que buscava Ferrater en els seus poemes, a la recerca d’un llenguatge col.loquial que en fes intel.ligible el contingut. Idèntica capacitat de creació objectiva de la realitat admirava en la poesia de Josep Carner.

   Resulta fins a cert punt paradoxal que la poesia de Ferrater, entesa per ell com la descripció de la vida moral d’un home ordinari de temps en temps, es concentri quasi del tot en un període curt de temps, entre el 1.958 i el 1.963 aproximadament. Entre aquestes dates les cites dels poemes que fa J. Amat a la biografia convé complementar-les amb una lectura completa i atenta dels mateixos en l’edició crítica de “Les dones i els dies” de J.Cornudella. Així es comprèn el paper de columna vertebral, en la vida del propi poeta i en l’evolució de la literatura catalana, que fan els poemes sorgits del salvatge cor de Ferrater a partir de l’experiència històrica personal i de la relació amb els altres, els cossos,  les dones. Són els poemes constitutius “In memoriam” (la guerra civil), “Poema inacabat” i “Tornada” (l’ombra allargada del franquisme), i al meu parer un poema que serveix per tancar de forma substantiva  el cercle de relacions amb els cossos joves que més ha admirat (Isabel, Helena, Jill Jarrel i Marta), el poema S-Bahn (“Res no conferirà mai més sentit”).

   En un article a L’Avenç d’aquest mes de juliol (“Ferrater per Amat. Die kunst der fuge o un poeta que sabia alemany”) Simona Skrabec critica la biografia “Vèncer la por” atribuint-li una sèrie de paranys sofisticats. Li retreu que redueix els poemes que cita a anècdotes i que la indagació de les circumstàncies concretes no pot eclipsar el poder de la paraula poètica que és vèncer la contingència. No soc ningú per replicar aquesta crítica que m’ha costat bastant d’entendre, però molt em sembla que parteix  del mite Ferrater, el mite que justament ha volgut obviar J. Amat, seguint el consell de J. M. Castellet. No trobo cap parany a “Vèncer la por” sinó només l’exposició detallada de les dades del drama (o tragèdia) de la vida de Ferrater que troben un reflex puntual en la seva curta però transcendental obra poètica.