Risc de normalització de la xenofòbia

 


  Al meu parer, els arguments de la interlocutòria de la Secció  Segona de l’Audiència Provincial de Madrid desestimant el Recurs de la Fiscalia i del Psoe contra la resolució del Jutjat d’Instrucció nº 53 de Madrid dictada en unes mesures cautelars sobre petició de retirada d’un cartell electoral  de Vox durant la campanya de les autonòmiques de Madrid del passat 4M, contenen un risc seriós de contribució a la normalització de la xenofòbia, tant en la propaganda de les campanyes electorals com en la propaganda recurrent dels partits i entitats socials entorn del problema de la immigració. Es tracta d’una interlocutòria que formalment no resol el tema de fons denunciat per la Fiscalia i el Psoe relatiu a un eventual delicte d’odi de l’article 510 del C. Penal concretat en l’esmentat cartell, i per tant caldrà esperar a la resolució definitiva del mateix Jutjat d’Instrucció, primer, i a la confirmació o revocació de la mateixa Audiència Provincial, després,  previsiblement per la mateixa Secció Segona.

  Sorprèn que aquesta Secció de l’Audiència Provincial entri a prejutjar el tema de fons quan li era més que suficient considerar només els arguments de perill en la demora per al procés penal, ja inexistent després de celebrades les eleccions, i el d’aparença de delicte, en tot cas pendent de judici posterior, i confirmar així la resolució del jutge d’instrucció. El que fa l’Audiència és abonar-se de forma extensiva als arguments embrionaris de la instrucció per pronunciar-se clarament sobre el tema de fons, prejutjant-lo i tancant-se a una reconsideració posterior.

  En definitiva, si la instrucció pendent en el Jutjat 53 no dóna lloc a l’obertura de judici penal per delicte d’odi, no existint la via de Recurs davant del T. Suprem per qüestió de competència, només quedaria el Recurs Davant del TC per vulneració de drets fonamentals. La Fiscalia i el Psoe haurien de portar el tema fins al TC, sense excloure que algun col.lectiu de drets humans el faci arribar al TEDH si el TC no estimés el Recurs, ja que ens hi juguem trapassar la línia vermella de la normalització de la xenofòbia sota la falsa empara del dret a la llibertat d’expessió.

  El cartell en qüestió presentava dues cares contraposades, la d’una anciana al costat esquerre mirant cap a terra i la d’un jove encaputxat i amb el rostre tapat amb un mocador de colors a la dreta, mirant fixament cap a l’anciana, amb una llegenda al mig, contrastada amb caràcters dirferents, del següent tenor: “UN MENA 4.700 euros al mes - TU ABUELA 426 euros  de pensión/mes. Vox protege Madrid”. No cal ser un expert en tècniques de comunicació per constatar amb un primer impacte visual que el cartell conté un missatge clar i directe, el d’una agressivitat manifesta del noi cap a l’anciana, dissimulat amb unes xifres comparatives que són un subterfugi electoral a segon terme per filtrar el missatge principal. El corol.lari del missatge és igualment clar i contundent: els ancians són atacats si no discriminem els immigrants per les vies d’exclusió i d’expulsió que proposa Vox. Es parla d’un Mena (menor immigrant no acompanyat) però les caractarístiques del rostre del jove remeten directament a les pròpies d’un immigrant delinqüent.

  En síntesi, el raonament de la Secció 2 de l’Audiència és doble: 1) considera que el cartell no conté l’element de provocació quina incorporació exigeix el tipus de delicte d’odi de l’article 510, una provocació que ha de ser directa, dirigida inequívocament i de forma oberta a la comissió de conductes constitutives de delicte, quedant fora de l’àmbit de protecció típica la mera exposició i difusió d’idees, inclús discriminatòries; i 2) el pluralisme polític recollit ens els articles 6, 16.1 i 20.1a) de la Constitució emparen la llibertat d’expressió i ideològica, dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjá de reproducció…, entenent per tant que el cartell en qüestió és un simple eslògan electoral, no una idea que s’hagi de prohibir mentre que se n’hagin d’admetre d’altres de signe contrari tan criticables o més que aquesta. Com a tal eslògan es limitaria a fer referència a un problema social i polític com és el de la immigració.

  Aquesta segona consideració, comparant idees hipotètiques de signe contrari, sense concretar-les, és impròpia d’una argumentació judicial que s’ha de cenyir al tema de què es tracta, i expressa un inquietant posicionament ideològic dels tres magistrats (no hi ha vot particular) que en el cas de quedar tancat el tema de fons amb aquestes premisses podria significar l’assumpció per un sector de la judicatura de les posicions de Vox, normalitzant els comportaments i els projectes xenòfobs amb el subterfugi de la protecció del dret a la llibertat d’expressió i la pluralitat ideològica. Llavors sí que podríem parlar d’un problema d’estructura judicial amb greus conseqüències socials i polítiques.

  El cartell no consisteix en un simple eslògan electoral sinó en un missatge xenòfob que provoca i incita a la discriminació dels immigrants pel simple fet ser-ho, relacionant-los de forma generalitzada i insidiosa, per bé que subliminar, amb la comissió de delictes que atempten contra la seguretat dels més febles. L’article 510 del C. Penal parla dels qui “públicament fomenten, promouen o inciten directa o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona  determinada, per motius de pertinença, racistes, antisemites o altres …”  La incitació a l’odi i a la discriminació dels immigrants apareix diàfana en el cartell. No és una idea que formi part d’una contesa electoral; és una incitació a practicar la discriminació xenòfoba que predica Vox de forma sistemàtica i programàtica, abans, durant i després de qualsevol campanya electoral.

  El TC, de conformitat amb la doctrina del TEDH, té dit que “la utilització de símbols, missatges o elements que representin o s’identifiquin amb l’exclusió política, social o cultural, deixa de ser una simple manifestació ideològica per convertir-se en un acte cooperador amb la intolerància excloent, motiu pel que no pot trobar cobertura en la llibertat d’expressió”. Aquesta és la doctrina que la Secció Penal 2 de l’Audiència Provincial de Madrid ha ignorat incomprensiblement en aquesta interlocutòria.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

De Carme Forcadell a Laura Borràs

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República