El Tribunal Constitucional en estat d’excepció

 


  Encara no coneixem el text sencer de la sentència del TC sobre el decret d’estat d’alarma a rel del recurs de Vox. Peró del que sabem del seu contingut a hores d’ara, i del que s’ha filtrat dels vots en contra de la posició majoritària (6 a 5), podríem dir que al TC s’ha acabat imposant una benvolença per l’estat d’excepció que ha originat al seu si una situació de xoc o estat d’excepció entre els seus membres com mai no s’havia produït durant la sinuosa trajectòria d’aquest Tribunal. La divisió sobre un tema tan rellevant socialment com la pandèmia, vinculat al tractament dels drets fonamentals i a  decisions polítiques de gran transcendència en el passat recent, i que podrien molt fàcilmemnt haver-se de reproduir en un futur més o menys immediat, senyala un abans i un després en la vida del Tribunal, un punt d’inflexió que demana a crits la seva renovació. Així ho confirmen les duríssimes crítiques de Cándido Conde-Pumpido, protagonista d’un dels vots particulars, parlant de “juristes de saló” que no entenen el sistema de drets fonamentals i denunciant que en comptes de solucionar un problema jurídic s’ha provocat un greu problema polític perquè “desarma l’Estat i el priva de l’instrument que la llei determina expressament per fer front a les crisis sanitàries, l’estat d’alarma”.

  Tenim prou elements d’anàlisi per pensar que la sentència, en efecte, parteix d’un plantejament jurídicament artificiós de la situació de fet creada per la pandèmia, resulta socialment incomprensible i significa de cara al futur una benvolença per la declaració de l’estat d’excepció políticament molt perillosa.

  Estem davant d’una construcció jurídica artificiosa que força tant els conceptes com la situació de fet per encabir-los en la decisió prederminada de considerar que l’executiu havia d’haver demanat al Congrés la declaració d’estat d’excepció per justificar la limitació dels drets fonamentals de lliure circulació, fixació de domicili i reunions privades. Amb aquesta finalitat menysté l’expressa previsió legal de l’estat d’alarma per a les situacions de desgràcies públiques i crisis sanitàries com les epidèmies, i recondueix la situació real d’alarma creada per la pandèmia, en la que era ineludible la limitació immediata del dret a la mobilitat per a la protecció de les persones, a una altra de creada artificiament a posteriori, quasi un any i mig després, en la que es declara en hipòtesi que s’havia d’haver demanat prèviament al Congrés la declaració d’estat d’excepció. Amb idèntica finalitat tergiversa el concepte d’ordre públic, quina alteració greu es preveu en l’estat d’excepció, i el confon amb el concepte de desgràcia pública prevista per a l’estat d’alarma, amb una interpretació analògica i extensiva mancada d’un mínim rigor conceptual. I tot aixó en base a considerar que la limitació intensíssima (una altra definició analògica i extensiva) del dret fonamental a la mobilitat equivalia de fet a la seva suspensió. Estem davant una reducció a l’absurd que acaba admetent que la millor manera de defensar un dret fonamental consisteix en suspendre’l, obviant que la urgència d’enfrontar immediatament la pandèmia havia d’imposar certes limitacions però en cap cas una suspensió de drets fonamentals d’entrada.

  La sentència és socialment incomprensible. La gent del carrer difícilment podria entendre que l’executiu retardés la presa de mesures que afectaven el dret a la mobilitat amb un procediment carregós i de resultat incert al Congrés per consensuar no ja limitació, amb moltes excepcion d’aquest dret, sinó la seva suspensió total. Com si li estiguessin dit que a partir d’un moment el seu dret fonamental a moure’s lliurement quedava extingit fins a nou avís. Hi ha hagut un intens debat social sobre fins a quin punt l’estat d’alarma ha pogut contribuir a limitar drets fonamentals innecessàriament. Ara només faltava que la contribució del TC consisteixi en declarar que aquells drets no s’havien de limitar sinó suspendre. El ciutadà corrent no pot entendre en un tema que l’afecta tan directament les elucubracions i filigranes judicials que pretenen justificar que per limitar-li la mobilitat en aquells moments dramàtics el que s’havia de fer era suspendre-li temporalment el dret a moure’s. En base a l’elemental principi de proporcionalitat no es pot admetre una supressió total d’aquell dret per assegurar a posteriori una indemnitat legalista. No ens movíem en cap dels supòsis de l’estat d’excepció ni s’havia causat per qüestions d’ordre públic una alteració de les institucions per creure que l’exercici de les potestats ordinàries era insuficient per restablir-les. Ens movíem en una situació de necessari exercici solidari dels drets fonamentals per eliminar els efectes de la pandèmia, no en una situació de pugna per veure quins drets s’havien de suspendre en comptes de compatibilitzar-los.

  D’altra banda, la filigrana del TC obvia el fet que era impossible que el Congrés consensués un estat d’excepció a la vista de les enormes dificultats que es van repetir en l’aprovació de la pròrroga dels successius estats d’alarma. Més encara, els recursos li haurien plogut al TC si l’executiu hagués aconseguit consensuar un estat d’excepció. En quin sentit s’hauria pronunciat en aquesta hipòtesi?

 La sentència expressa una benvolença (no sé fins a quin punt ingènua) per l’estat d’excepció que resulta políticament molt perillosa. És preocupant que el TC aprofiti un recurs de l’extrema dreta, que li demana que declari inconstitucional el decret per suposadament atemptar contra drets fonamentals, i se li doni parcialment la raó no en el sentit que demana sinó en el sentit d’atribuir a l’executiu un error de procediment polític. El TC cau estrepitosament en el via de judicialitzar la política en benefici de l’extremadreta. Se’ns diu que en determinades situacions cal més mà dura, no limitar drets sinó suspendre’ls. S’inclina per una clara benvolença cap a l’estat d’excepció. Ens queda el dubte paorós de pensar o suposar en quines altres situacions futures, que guardin relació directa o anàloga amb la pandèmia, el raonament del TC serà el mateix per justificar un estat d’excepció amb suspensió de drets fonamentals. S’ha desplegat una espiral de conseqüències polítiques greus i imprevisibles. Una versió adaptada del “com pitjor, millor” ha entrat al TC de la mà de Vox.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

De Carme Forcadell a Laura Borràs

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República