Ja hem perdut

 

   Si haguéssim de jutjar les properes eleccions del 14F en funció del que ha sigut la legislatura passada, hauríem de dir que tots hem perdut. Han perdut les institucions, han perdut els partits polítics i els grups socials, han perdut l’economia, la cultura, l’educació i la cohesió ciutadana. La pandèmia ho ha acabat de rematar. Contrasta la situació econòmica i social amb el sistema de propaganda electoral que el Govern ha tingut la temeritat de mantenir durant tota la legislatura, inclòs el present temps de pandèmia durant el qual l’orientació propagandística s’ha exacerbat, paral.lelament a les divisions internes del propi Govern.

   Ha fracassat la presidència de la Generalitat que ha acabat vacant per voluntat del seu titular i ha fracassat el Parlament que porta més d’un any en situació de bloqueig permanent. Ha fracassat la taula de diàleg emparedada entre la repetició de les eleccions generals i la confrontació de Junts i Erc, ha fracassat C’s com a primer partit de l’oposició, dipositari de la major part del vot descontent a les passades eleccions, ha fracassat el Psc que no ha pogut, o no ha sabut, avançar propostes de canvi, han fracassat els Comuns desorientats i perduts també per dialèctiques internes entre sobiranistes i no sobiranistes (les darreres declaracions de Jaume Asens al Congrés en són una mostra). S’ha tornat inexistent la proposta del Govern de l’Estat sobre Catalunya, en contrast amb la contundència de la posició del TS respecte dels presos del procés.

   Oriol Junqueras, abans d’entrar a la presó i abans de les eleccions del 21D de 2017, afirmava que s’haurien de prendre acords i arribar a pactes que potser serien difícils d’entendre per molta gent. Ho podíem entendre com una renúncia a la unilateralitat, però ara ha reculat i sostè que  estem en una nova imposició del 155, mentre el vicepresident denuncia la candidatura de Salvador Illa com una “operació d’Estat” contra Catalunya. Carles Puigdemont ha passat de reivindicar la restauració de la legitimitat de la seva presidència a predicar la confrontació permanent amb l’Estat, “amb moral de victòria”, una moral que recorda més que res la “moral de la derrota” que criticava el canonge Carles Cardó, com estratègia per treure rèdit del “com pitjor, millor” que buscaven els catòlics d’ultradreta durant la República.

   Res de tot això ha millorat després de les últimes eleccions. Al contrari, tot ha anat a pitjor. Per comprovar-ho només cal rellegir la llista dels candidats de Junts (que és com una reedició encara més dretana d’aquella lunyana “llista del president” que va propugnar Artur Mas, ara malvivint en els marges residuals de les seves ambicions), farcida de nouvinguts a la política no amb intenció de servei a l’interès públic sinó amb ànim bel.licós contra els que consideren els seus enemics.

   Tots arribem a les portes de les noves eleccions amb els nostres representants de capa caiguda, desesmats i visceralment enfrontats, sense ànims ni propostes de cara a concertar amb un mímin d’entesa i de sentit comú polítiques concretes per superar la crisi aprofitant  els projectes i la disposicció de la UE. En aquestes condicions és fer volar coloms pensar en uns nous pressupostos de la Generalitat que continguin, o concertin amb els pressupostos de l’Estat, projectes per enfrontar la crisi amb mesures innovadores de l’economia i pal.liatives de la precarietat social dels sectors més afectats per la pandèmia. Es esborronador l’últim informe d’Oxfam denunciant la caiguda de 800.000 persones en la pobresa severa (menys de 16 euros diaris per sobreviure).

   Anirem a votar, malgrat la pandèmia, i en part degut a la pendèmia, en condició de perdedors. Si tots els grups polítics reconeguessin d’entrada aquesta mateixa condició de perdedors que hem d’assumir els ciutadans a partir d’una anàlisi mínima de les condicions actuals, seria un bon punt de partida per enfocar el futur amb una altra  expectativa política i amb una altra esperança social. Però en la política, i encara més en la política electoral, priva l’orgull més que la humilitat, molt més la banalitat i l’autosuficiència que l’autocrítica, que en queda totalment al marge. Saben que tots hem perdut però no ho volen reconèixer. El fingiment per esquivar la veritat és norma corrent en política. Un fingiment que segons Michael Ignatieff pot començar sent un exemple d’hipocresia i acabar convertint-se en la veritable naturalesa del polític.