L’excepcionalitat permanent

 

  Llegeixo el Decret de suspensió de les eleccions del 14 de febrer i arribo a la conclusió que el Govern s’ha decidit per reconduir la situació política a l’excepcionalitat permanent que es deriva de les successives onades de la pandèmia. Podia pensar-se que la persistència de la pandèmia havia de portar el Govern a extremar les prevencions per assegurar la celebració de les eleccions sense que augmentés el risc de contagi per als electors que hi participessin. Podia pensar-se, en definitiva, que es faria compatible la celebració de les eleccions amb la persistència de la pandèmia, inclús amb un augment previsible dels contagis, i que només s’optaria per la suspensió en el cas de preveure’s una situació absolutament fora de control que provoqués un nou confinament domiciliari. La situació extraordinària d’estat d’alarma amb confinament domiciliari va ser justament la que va justificar la suspensió de les eleccions al País Basc i Galícia. Només una situació realment extraordinària com aquella podria justificar la suspensió d’unes eleccions convocades.

  La convocatòria es va produir el 22 de desembre passat, i al cap de vint-i-quatre dies se suspèn, amb un marge de temps que no dóna lloc a verificar si les mesures que s’havien de prendre juntament amb la convocatòria podien o no ser suficients per a garantir la seguretat de la celebració. Ja es va tardar més del compte a convocar-les, per l’excepcionalitat del cessament del president i la negativa d’aquest a fer-ho, però d’una lectura mínimament atenta a l’exposició dels motius de suspensió del Decret de 15 de gener es pot deduir que davant del dubte el Govern ha optat per mantenir-nos en l’excepcionalitat d’un Govern inoperant i sense Parlament aprofitant l'excepcionalitat de la pandèmia.

  Sembla talment com si la previsió de suspensió per causa de la pandèmia que es contenia en la lletra menuda del Decret de convocatòria s’hagués anat alimentat de raons per acollir-la, en comptes de fer-la inaplicable, durant les tres setmanes transcorregudes abans de la suspensió. 

  El Decret es basa fonamentalment en l’informe de la Comissió Jurídia Assessora de 17 de setembre de 2020, més de tres mesos anterior a la convocatòria ara suspesa. Aquell dictamen subratllava especialment la necessitat de garantir la celebració de les eleccions en condicions de llibertat i igualtat, de manera que no és posés en qüestió el caràcter veritablement democràtic de les eleccions i la legitimitat democràtica de les institucions que en resulta, tenint en compte que el context de la pandèmia, per les circumstàncies que comporta la seva pròpia naturalesa, genera una alta variabilitat de situacions.

  No hi ha en el Decret una consideració fonamentada que justifiqui suficientment l’existència de circumstàncies extraordinàries per al 14 de febrer que configurin una situació de qüestionament de les condicions de llibertat i igualtat i del caràcter veritablement democràtic de les eleccions. Es podien haver pres totes les mesures necessàries per a la seguretat sanitària (possibilitar i motivar el vot anticipat, multiplicar  els col.legis electorals, assegurar els responsables de les taules, pensar en allagar o duplicar la jornada electoral), així com per afavorir les condicions de participació de les persones amb més risc (va ser precisament JxCat que va proposar urnes mòbils per facilitar una participació el més àmplia possible). I si res d’aixó s’ha fet ha sigut perquè el manteniment de la data de convocatòria en cap moment ha constituït una prioritat en l’agenda del Govern en precari.

   Es va optar per mantenir el dret fonamental a l’educació amb les escoles obertes, pel dret a la mobilitat en el treball, pel dret a certes activitats econòmiques per no col.lapsar la vida social, per facilitar les trobades familiars i els desplaçaments durant el cicle de festes nadalenques, pel lleure, el culte i la cultura, tot això, evidentment, dins un marge de condicions normatives, i en canvi no s’ha optat per mantenir el dret fonamental a votar en unes eleccions convocades. Ben al contari, es va optar prèviament per no fer efectives cap de les mesures que l’haurien garantit. Penso que les cues per anar a votar no són gaire diferents de les cues que fan els pares i avis per acompanyar i recollir els nens a les escoles.

  El que de tot això en resulta és el qüestionament de la legitimitat veritablement democràtica de les institucions, unes institucions que venen patint des de fa anys el desgovern dels seus responsables. Em causa certa vergonya aliena llegir en el Decret que “una votació on no es pugui efectuar una campanya electoral en condicions dificulta el debat públic entre les persones candidates i que l’electorat pugui conèixer els diferents programes per decidir el seu vot”. Ves per on, creu el Govern que una campanya electoral limitada dificultaria el debat públic i podria condicionar el vot degudamen informat, com si els electors no estiguéssim prou informats des de molt abans de la pandèmia del que passa al Govern i al Parlament. Viure per veure. No és estrany que aquest Govern, que viu del vici de l’excepció permanent i s’hi ha instal.lat per treure’n profit, hagi optat de nou per mantenir-la a costa d’unes eleccions que són més necessàries que mai per fer front a les conseqüències de la pandèmia.