Una humil mirada poètica

 


  Aquest poemari, “Mirades tankades”, no està fet de mirades closes sinó de mirades expressades amb la forma poètica de la tanka, composició japonesa que significa “poema curt”, de tant sols cinc versos i 31 síl.labes seguint la mesura 5-7-5-7-7. La majoria de poemes consten de vàries tankes que s’enllacen pas a pas, sempre mantenint el ritme de la tanka, procurant de fer-la progresar en composicions més llargues i mirant de no perdre l’agilitat que transmet i l’exigència de precisió que comporta.

  L’introductor de la tanka en la poesia catalana fou Carles Riba en dos reculls de poemes inclosos al llibre “Del joc i del foc”. El primer recull, ”Tankes de les quatre estacions”, va ser escrit entre febrer de 1936 i juny de 1938, i el segon, “Tankes del retorn”, entre maig de 1943 i febrer de 1946. Les “Elegies de Bierville”, l’obra cabdal de Carles Riba, escrites a l’exili en un període de temps intermedi entre els dos reculls de tankes, les va encapçalar amb la tanka nº 36 de les “Tankes de les quatres estacions” i amb una cita de Sèneca (“Carmina invenient iter”, “els versos trobaran el camí”) Aquesta era la tanka que Riba va entregar a Antonio Machado durant el trist recorregut del camí de l’exili que van fer junts, amb familiars i altres intel.lectuals i poetes, fins a Cotlliure on Machado va morir el 27 de febrer de 1939:

 Tristes banderes

del crepuscle! Contra elles

sóc porpra viva.

Seré un cor dins la fosca;

porpra de nou amb l’alba.

 

  En les Notes a les “Tankes de les quatre estacions” Riba justifica la utilització d’aquesta modalitat japonesa de composició que ell denominava epigrama :

   “El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d’amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula. L’epigrama (la tanka) és al capdavall això sol: una notació en el temps… La ventura consistiria a fixar l’objecte suggerint, per expressió directa o associativa, la senzilla plenitud de la seva presència sobre un blanc, infinit, espai de silenci. De la seva presència i de la seva veritat humana… És l’exercici de l’epigrama (la tanka) que m’ha ensenyat a enyorar la paraula dura. A comprendre  per què poetes d’una vocació tan diversa com Goethe i Valéry han envejat l’art del gravador que ens restitueix el màximum de les nostres impressions o de les nostres intencions pel mínimum de mitjans sensibles”.

  Després de Carles Riba molts altres autors han utilitzat la tanka en la poesia  catalana. Són particularment significatives les de Salvador Espriu a “Cementiri de Sinera”. D’Espriu cal recordar, a més,  la tanka en memòria del seu amic de l’ànima, Bartomeu Rossellò-Pòrcel, contemporània de les “Tankes del retorn” de Carles Riba:

 Escolto sempre

el teu etern silenci

a la muntanya.

Altres temps, altres hores

fan el record difícil.

 (“Les hores” I, «Memòria»)

    

   Per què a més d’ultilizar les tankes escrites en espiral com a forma poètica he titulat aquest poemari de “Mirades”? Perquè la realitat que ens envolta col.lectivament i que vivim individualment irradia una força que ens compromet, ens capacita, ens admira, ens agermana i demana ser mirada. Penso que la poesia ha de partir d’aquesta realitat, i que per fer-la sensible, radicalment humana i comunicable, cal expressar el que la mirada és capaç de descobrir mirant el fons de les coses, cap endins o cap enfora, però sempre cap al fons. I mirar el fons vol dir contemplar-les. Així entès, l’exercici poètic seria una manera de transformar el que es veu i el que es viu en una mirada alhora atenta i amable, en una contemplació. Perquè no hi ha mirada innocent, potser la conversió de la visió en mirada contemplativa expressa una primera forma de compromís.

  La poesia és sobretot un mitjà d’expressió relacionat amb les situacions personals i col.lectives, els esdeveniments i els llocs que més ens interroguen sobre el sentit del que fem, el que veiem i el que ens passa, i sobre el sentit del que han fet, han vist i els hi ha passat als altres. Sobre el sentit de la vida, i de la mort, en definitiva. Els objectes que consumim són sempre acabats, perfectes, a punt, però, de ser utilitzats i substituïts; el mitjà d’expressió poètica, en canvi, és sempre inacabat, limitat, fràgil, imperfecte, i per això busca de ser participat, comunicat, no com una notícia sinó com un estat d’ànim, un sentiment que perdura en el temps. Els poemes poden llegir-se i rellegir-se infinitat de vegades i sempre ens diuen una cosa diferent, el seu sentit es reprodueix i s’eixampla una vegada i una altra. Passa el mateix que amb la música. Potser per això la poesia demana també ritme i sonoritat, a més de sentit. Com deia Paul Valéry: “El poema és una prolongada oscil.lació (“hesitation”) entre el so i el sentit”. La paraula és so i sentit, significat.

   John Peckham, un savi franciscà del S. XIII, deia que “l’acte de la visió és dolorós, tal vegada perquè revela però no explica, descobreix però no respon”. La visió que vol arribar a  ser contemplació, més enllà de la simple mirada, la que humilment interpreta els signes de la natura i de les persones, potser perquè no para de buscar una resposta en el que revelen, deixa de ser dolorosa i passa a ser amable, comprensiva i solidària. Penso que ara més que mai ens convé aquesta mirada contemplativa sobre la naturalesa perquè les coses ens revelin el secret de la seva presència i de la seva veritat humana.

  En la joia de llibre que és la seva última obra, “Fonts líquides i fonts lignificades”, en la que Perejaume estén una mirada contemplativa sobre la naturalesa a partir de la realitat omnicomprehensiva de l’aigua (la font de tot), hi trobo una reflexió que condensa la proximitat de la contemplació respecte de les coses, dels llocs, com una forma de comunicar i rebre vida: “De vegades costa de saber si un lloc concret és més viu de la vida seva o ho és més de la vida nostra” .

  No puc deixar de reproduir el poema de Joan Vinyoli “Cap a les deus” (del llibre “Les hores retrobades”) perquè hi trobo reflectit el fons del que aquest modestíssim exercici poètic voldria expressar:

 Sigues fidel

a les petites coses;

no t’és donat volar

sobre el callat abisme.

Pel fràgil pont suspès

del cant humil assaja

l’incert, boirós camí

d’aquesta a l’altra riba.

 Caduques flors al prat,

un raig de sol efímer,

són ara talismans

que tot ho transfiguren.

Les portes del ponent

de bat a bat se t’obren;

per elles, riu amunt,

cap a les deus penetres.

Indesxifrables són

els signes que il.luminen;

el cant humil, però,

sovint els interpreta.

    “Mirades tankades” vol ser només això, un assaig, un intent de cant humil a partir de la contemplació de les petites coses sobre el callat abisme de la bellesa i els signes que il.luminen.

(De la presentació del poemari “Mirades tankades” a la sala de la Delegació del Col.legi d’Aparelladors a Mataró, amb la intervenció de Roser Trilla i Benet Amat, el 26 de setembre de 2020)

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat