ERC i el “conflicte simbòlic”

 


       En el llibre acabat de presentar “Tornarem a vèncer (i com ho farem)” escrit a quatre mans per Oriol Junqueras i Marta Rovira s’exposa la via pragmàtica, o que vol ser pragmàtica, de l’independentisme. No hi ha dubte que respon a la necessitat de trobar el posicionament propi d’ERC davant la imminència electoral catalana, però no per això deixa de mostrar alguns tímids senyals de certa autoclarificació  que té en compte els fets d’octubre del 2017 i vol mirar a mitjà i  llarg termini, més enllà de les eleccions, tot i que el resultat pot condicionar substancialment el pragmatisme que s’hi anuncia.

“Tornarem a vèncer” és en realitat un manual d’acció política que de tan clar que vol ser en aquests moments cau en la trampa de simplificar la complexitat dels antecedents immediats i de bandejar el conflicte que es repetirà al si de la Generalitat, en perjudici del país i de les seves institucions, si després de les eleccions es reedita el Govern amb JxCat. Va bé saber que ja no es considera com a font definitiva de legitimitat el referèndum de l’1-O per la insuficiència de la participació, però caldria aprofundir en la crítica del determinisme unilateral que va condicionar-ne la celebració, al marge de la legalitat estatutària i constitucional. Sense avançar ni un pam en aquesta direcció es fa molt difícil de creure que la unilateralitat es deixa com a últim recurs, només per al cas que no prosperi la negociació d’un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’Estat després que l’independentisme hagi demostrat que sap governar bé i hagi assolit majòries àmplies, per sobre del 50%, “de manera sòlida i sostinguda en el temps”.

  Podria semblar que la previsió de la unilateralitat com a últim recurs sigui una concessió als sectors més radicals que de cap manera hi volen renunciar, però vist fredament no deixa de ser una manera de continuar situats sota l’espasa de Dàmocles que fa impossible qualsevol negociació amb l’Estat. La unilateralitat després del suposat bon govern té totes les característiques d’un punt de connexió amb la dinàmica de confrontació de JxCat per continuar governant junts malgrat tots els enfrontaments i totes les contradiccions passades i les que vinguin, perquè s’està dient implícitament que l’expectativa comuna d’una República independent com única alternativa les justificarà i ajudarà a superar-les. Seguint aquesta lògica el bon govern que es vol assolir i consolidar es veurà engolit en la mateixa dinàmica perversa del desgovern de la present legislatura. El lleu perfum de via canadenca que deixa anar la referència a les majories àmplies, repetides i consolidades a favor de la independència, s’esvaneix del tot amb l’amenaça final de l’acció unilateral.

  Donant voltes a la pretensió de bon govern a què aspira ERC, em torna a la memòria una de les obseravcions de Josep Mª Bricall en el seu assaig de memòries (“Una certa distància”): Si cal fer un país o cal construir-lo des del govern, es pot tenir la tendència, com els fets han palesat clamorosament, a iniciar un dualisme perillós, en què hi haurà un país fet i no reconegut, i un país que s’intenta fer i es reconeix abans de fer-se. Llavors la vida social, política i cultural al marge del país per fer sol menystenir-se a favor d’impulsar –i finançar- el país que hom proposa fer. Es deixarà ensorrar si cal el Liceu, els hospitals, l’orquestra, un diari o la vella universitat per tal de privilegiar les cabòries importades des del govern”. I més endavant afegeix: “Els objectius de bastir a Catalunya una Administració pública eficient i moderna per posar-la al servei d’unes prioritats definides a partir de resultats electorals han passat a un segon terme, i s’ha preferit la reconversió de la societat, tot impregnant-la d’uns objectius transcendents a la mateixa realitat... Aquest allunyament de la realitat potser ha promogut ideals, però ha allunyat Catalunya de saber-se governar i de ser capaç de jutjar les accions de govern en funció de resultats concrets, en perjudici seu, naturalment”. Sabrà desempallegar-se ERC d’aquest dualisme perillòs entre la realitat i la transcendència si ha de continuar sotmesa, des de la presidència de la Generalitat o des de la reedició d’una vicepresidència dins el mateix govern, a les pressions del sector puigdemontista abocat a una confrontació directa i permanent amb l’Estat?

  Acaba afirmant aquest manual d’acció política d’ERC que vol defugir el “conflicte simbòlic” amb l’Estat que no porta enlloc. Què entén ERC per “conflicte simbòlic”? El conflicte generat durant els fets d’octubre de 2017 o el seguit de gestos i d’apel.lacions simbòliques protagonitzades pel president Torra, l’ultima de les quals pot ser la continuació d’una presidència simbòlica després de la més que probable inhabilitació pel TS? O és una denúncia indirecta del plantejament de confrontació de Puigdemont que ERC considera més simbòlic que real? Molt em temo que ERC serà presonera del mateix conflicte simbòlic, i el conflicte real continuarà instal.lat al si de la Generalitat en perjudici de les institucions i  del país que diu que vol governar des de l’eficàcia i de les majories més àmplies possibles, si no es decideix a buscar una via de govern alternatiu i renuncia de totes totes a la via unilateral. Com va reconèixer algú, aquella unilateralitat va ser un farol, molt menys que un símbol.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat