Desdramatitzar Messi

 

  Com si aquest curs no tinguéssim prou problemes greus, ara se n’hi afegeix un altre, el drama Messi. Els mitjans i les xarxes en van plens, i l’opinió barcelonista ha elevat el drama al nivell de la tragèdia. Resulta que el noi fet a la Masia de Can Barça, transformat en pocs anys en el millor jugador de la història del Barça, i probablement en un dels millors, si no el millor, jugador de la història del futbol fins al present, se’ns en pot anar a un altre equip coincidint amb el rebrot de la pandèmia en un moment en què el club es troba en hores baixes. 

 

  He disfrutat moltes temporades seguint el Barça de Messi després d’aquella jugada rutilant de fa poc més de trezte anys en una eliminatòria de copa contra el Llevant en la que es va driblar més de mig equip contrari, inclòs el porter, arrencant des del propi camp i creuant suament la pilota al fons de la xarxa. Llavors Messi tenia el dorsal número 19. El 10 encara era de Ronaldinho. Recordo que se’m va ocórrer un sonet en homenatge a aquella genialitat que es va anar repetint partit rere partit seguint una estètica multiforme, els driblatges, les curses imparables, les diagonals de les bandes al centre, les sotanes, els xuts secs i creuats, les cessions, els túnels, les faltes a l’esquadra. No havia vist mai un jugador amb la visió i la fam de joc de Messi. Tots corríem amb ell i esclatàvem de satisfacció quan la jugada acabava en gol. Era una orgia, una catarsi col.lectiva que ens va suministrar moltes dosis d’optimisme passatger mentre la crisi anava fent estralls. Segur que també hi havia bona part d’alienació col.lectiva en aquell embadaliment, però l’estètica era l’estètica. Recordo fa temps Cesc Gelabert comparant un espectacle de dansa amb els moviments dels jugadors, especialment els del Barça, destacant el domini de l’espai visual que tenia Iniesta. 

 

  Ara, quan la crisi de la Covid-19 pot tenir conseqüències socials i econòmiques encara més greus que les de la crisi del 2008, l’embadaliment estètic corre el risc de transfomar-se en una tragèdia inútil que no porta res de bo a la col.lectivitat. Fa tretze anys Messi en tenia només vint i començava la seva carrera pouant incansablement de la seva portentosa capacitat de joc que encomanava com per òsmosi als seus companys d’equip. Avui Messi té trenta-tres anys, la seva visió del joc continua intacte, i potser més madura i tot, però la capacitat física per fer-la efectiva amb la mateixa força i precisió naturalment li va minvant. Això també ho hem comprovat les dues últimes temporades, i sobretot en la fatídica del 8 a 2. Messi ho ha estat quasi tot en el procés de creació i culminació del joc del Barça. Messi era el Barça. Ara el Barça haurà de reaprendre a ser un gran equip sense Messi. Haurà de guanyar-se la seva autonomia en el joc sense dependre de Messi. En els darrers partits d’un Barça agonitzant m’ha passat pel cap més d’una vegada pensar que potser l’equip no rutllava perquè depenia massa d’un Messi que ja no ho podia fer tot, al que ja li fallaven alguns ressorts físics que abans li funcionaven sense adonar-se’n. I, pensava, ves a saber si el fracàs d’alguns fitxatges sonats dels últims temps no ha tingut alguna cosa o molt a veure amb la ineludible necessitat dels nouvinguts a adaptar-se a l’esquema Messi prescindint de les seves capacitats pròpies, aquelles per les que justament havien estat fitxats. 

 

  No poso en dubte que Messi encara està en condicions de dirigir magistralment el joc d’un equip punter almenys durant dues temporades més. Però el Barça ha de pensar a molt llarg termini i ha de refer l’equip. Ha de corregir el reguitzell d’errors de la directiva, acumulats justament durant l’era rutilant de Messi. Algú recorda els disbarats del fitxatge de Neymar que li van costar al Barça una morterada de diners pagats a Hisenda? Per cert, es va dir que la fugida posterior de Neymar al PSG es va produir perquè volia arribar a ser el nomber one en un equip nou, ser un altre Messi. La veritat és que al PSG va passar a cobrar 40 milions per temporada, el doble del que cobrava al Barça, i que amb les tres temporades que hi porta no ha demostrat ser un altre Messi. Tampoc no convé oblidar que Messi en cobra 50 i que durant la temporada 2018-2019 el club va patir una mena de complot de part d’un grup significat de jugadors, entre ells Messi, que volien sí o sí el retorn de Neymar per assegurar títols. 

 

  Darrere aquestes xifres astronòmiques i els complots de directiva i jugadors s’hi amaga la part fosca de l’equip (part fosca i viciant de la noblesa de l’esport en general i del món del futbol en particular) que ens hauria de fer relativitzar el drama Messi com si es tractés d’un drama nacional. Aquí tendim a fer-ho tot nacional. Messi no és el Barça, ni la ciutat de Barcelona, i encara menys Catalunya. 

 

 Després dels moment àlgids, rutilants, altament estètics, venen els moments baixos, el decandiment per naturalesa, i ve sobretot la demanda de bon capteniment i de coherència evitant les exageracions per trobar una nova sortida. Messi ja es va plantejar seriosament anar a un altre equip el 2014, a rel de la denúncia i judici per deutes a Hisenda, i el 2017 pel fracàs de la pressió al club pel retorn de Neymar. No s’hauria de considerar un drama que ara s’hagi decididt a donar el pas aprofitant la clàusula de renovació del contracte que li permet anar-se’n sense cap cost al final de temporada. Seria absurd que la directiva s’aferrés a una inerpretació literal de la clàsula, que concreta la data del 10 de juny pensant en una temporada normal (aquesta no ho ha estat pas), per portar Messi i el club on vagi a parar als tribunals. Hem de pensar que Messi s’ha absentat ja definitivament del Barça amb la comunicació de la seva voluntat de marxar. Inclús es podria pensar que psicològicament es va absentar molt abans vist l’esgotament del seu model d’equip. Es diu, i deu ser cert, que Messi s’irrita i es tanca quan perd, i aquesta temporada ha perdut massa vegades, i l’última de manera estrepitosa. Ha de tenir molt clar que el seu cicle al Barça s’ha acabat, i la directiva i els socis i simpatitzants també ho hauríem d’assumir pensant en Messi i en el futur de l’entitat. 

 

  La història del Barça en va plena de sortides dels seus jugadors estelars per la porta falsa o de forma més o menys traumàtica per al club. Només cal pensar en Luisito Suárez, Kubala, Cruyff, Maradona, Ronaldinho o Neymar. Messi està irritat, i segur que ho passa malament, però la manera de comunicar la baixa per burofax no es la que correspon a la seva categoria personal i a la condició de capità d’un equip que ho ha guanyat absolutament tot. Manel Estiarte, el jugador punter de waterpolo, diu en la seva autobiografia esportiva que es va sentir un esportista complet quan va passar del jo al nosaltres: ”A l’esport hi ha una part que és do, i després cal l’entrega amb passió absoluta, però jo vaig ser excepcional perquè vaig jugar amb ells, junts vam fer quelcom d’excepcional”. Messi és un jugador excepcional, i quan d’aquí un temps s’hagi desdramatitzat del tot la seva sortida del Barça li haurem de reconèixer en un gran homenatge aquesta excepcionalitat estretament vinculada al col.lectiu de jugadors, espectadors i responsables de l’entitat en el que s’ha desenvolupat durant tants anys.