Model de país

 

 El passat dia 14 el president del PDECat David Bonvehí afirmava que el seu partit “està "preparat" per anar en solitari a les pròximes eleccions al Parlament i que “el projecte del PDECat serà present d'una manera o altra en les pròximes eleccions del Parlament de Catalunya". Referint-se a les negociacions amb Puigdemont afegia que “el pacte només serà possible si es respecta el model de país que propugne. Les estructures, les fórmules jurídiques, no són l'element nuclear de la negociació. Volem que la gent ens identifiqui en les pròximes eleccions, i ens presentarem si l'oferta electoral inclou el nostre model de país, ha de sortir representat el nostre model de societat.

  Per la seva banda, el dia 18 d’aquest mateix més el portaveu del PDECat Marc Solsona insistia: “El partit té una borsa d’associats “disposada” per afrontar unes eleccions en solitari. Estem preparats pel desacord”. I afegia en el mateix sentit que el president Bonvehí: “Si el Partit Demòcrata no pot “incidir” en la ideologia de JxCat hi hauria una “dissolució de facto”, escenari que es vol evitar.” Subratllava la importància que té que JxCat reconegui el model ideològic del partit de David Bonvehí: “No volem que el que nosaltres representem a nivell social perdi el seu referent. Som el PdeCAt.”

  Així doncs, la direcció del PDECat defensa el seu model ideològic de centre-dreta, en tant que hereva del llegat polític de Convergència, i d’aquest model ideològic se’n deriva el seu model de país del que no vol renunciar de cara a les pròximes eleccions. L’acceptació d’aquest model és així mateix la condició necessària i indispensable per arribar a un acord amb Puigdemont. Sense una representació orgànica reconeguda d’aquest model d’ideologia i de país en el nou partit de Puigdemont no hi haurà acord possible per anar junts a les eleccions, i el PDECat hi aniria en solitari.

  Això últim està per veure segons quina sigui la decisió que prengui el Consell Nacional del PDECat. Si el Congrés decideix fondre’s en el partit de l’expresident és molt dubtós que les forces que restin als seguidors de la direcció del PDECat emprenguin una aventura que els podria portar a una altra dissolució de facto. De tota manera, hi ha una rècula de grups, començant pel flamant PNC de Marta Pascal, que pugnen per recollir les restes del naufragi de Convergència. Potser entre tots podrien recompondre una oferta que reunís el mínim comú denominador del que queda del model ideològic i de país al que encara s’aferra la direcció del PDECat.

  El que està passant i el que passi en el futur immediat en els cercles de l’independentisme (pragmàtic, possibilista, fonamentalista, dialogant o unilateralista) deixa anar un gran interrogant respecte del que ha passat en el Govern i el Parlament de la Generalitat durant els últims vuit anys (i segurament molt abans), amb tres presidents, tres eleccions i a l’espera d’unes quartes. El que la defensa del model ideològic i de país de David Bonvehí i Marc Solsona demostra és que en el Govern i el Parlament de la Generalitat s’han trobat convivint, amb dificultat i contradiccions primer i amb oberta animadversió, després, almenys tres models de país diferents dins de l'independentisme: el de l’extinta Convergència continuat pel PDECat i progressivament marginat pels seus mateixos líders, el d’ERC i el de Puigdemont. I encara s’hi hauria d’afegir l’antimodel de la Cup.

  Una trinitat que ha volgut governar amb tres persones a l’aixopluc de la independència exprés com element d’unitat irrenunciable. La unitat, i doncs el concepte mateix d’independència i dels procediments per fer-la efectiva, s’ha anat esquerdant fins arribar a la situació esperpèntica entre ERC i els acòlits de Puigdemont i Torra. I ara de la denúncia de la directiva del PDECat  l’únic clar que se’n desprèn políticament és que durant aquests anys de govern impossible s’ha anat perdent el nord d’un model de país a mida que desapareixia la ideologia que durant el pujolisme el  va fer possible, la ideologia del centre-dreta. Mentrestant, Artur Mas calla, ha dimitit definitivament tant de la seva responsabilitat com de la seva irresponsabilitat. L’engany que va alimentar amb el relat de la independència en divuit mesos li ha trinxat la ideologia i el model de país que el van portar a la presidència de la Generalitat. Un model que confrontat amb altres visions de país almenys contribuïa a l’estabilitat i a la cohesió social.

  Estem davant un cas paradigmàtic de desaparició d’un model de país i d’ideologia en benefici d’un lideratgte que vol posar punt i final a qualselvol resta d’ideologia, el lideratge únic i excloent de Puigdemont. També està per veure si aquest hiperlideratge populista, que s’acull a una confusa definició de pseudoideologia esquerranista   desmentida per la procedència social dels votants i la trajectòria política seguida, podrà mantenir-se en un nou Govern amb ERC. En un moment en què necessitarem com mai la relació interdependent de tots els grups polítics a l’hora de negociar pressupostos autonòmics i estatals, sota el paraigües de la UE, per enfrontar la crisi social i econòmica que ens deixa la pandèmia, la unilateralitat i la confrontació sistemàtica amb l’Estat que propugna aquest hiperlideratge poden ser un model (suïcida) d’acció política però no són cap model de país ni de societat. Ha tardat massa la direcció del PDCat en fer públic que el model de país d’on procedeixen ha desaparegut i que el nou lideratge de Puigemont no pot portar a res de positiu.

 Això mateix ve a reconèixer A. Mas-Colell, exconseller als Governs de Pujol i Mas, en una llarga entrevista a Vilaweb del mateix passat dia 18.  Quan se li pregunta què hauria de fer el PDECat contesta: Em deixa perplex, una mica desarborat, que, davant les eleccions, que ja veig venir, el vot tradicional convergent s’alinearà amb la línia central d’aquests últims anys. És a dir: lideratge de Puigdemont, que porta sota una política que a mi em sembla molt poc productiva. Mentre que la línia pragmàtica em temo que quedarà marginada. A mi m’agradaria el miracle de convèncer Puigdemont i el seu entorn que cal ser pragmàtic. I que cal dir a la gent que no hi haurà independència i no hi haurà referèndum. I que a partir d’aquí s’ha de fer política perquè el futur de la nació depèn que d’aquí a deu, vint, o cinquanta anys, Catalunya sigui catalana i Catalunya sigui pròspera. I perquè sigui catalana, i pròspera, en un context en què no serem independents, i no hi haurà hagut referèndum, hem de ser possibilistes”. Mas-Colell demana un miracle. També s’hauria de dir que els miracles en política no existeixen.