Què espera Pedro Sánchez?

 Després de les eleccions generals d’abril molts esperàvem de Sánchez i Iglesias un acord de govern d’esquerres, segons els resultats electorals i tenint en compte la moció de censura i el compromís de pressupostos que l’esmena dels vots independentistes va fer impossible. La manca d’acord ens ha decebut, o almenys diria que ens deixa perplexos. Més que atribuir o distribuir responsabilitats en aquests moments (aquest serà el tema recurrent de la campanya electoral que ja ha començat), i per descomptat més enllà de la incompatibilitat de caràcters que sembla que es dona entre Sánchez i Iglesias, caldria preguntar-se no tant per les circumstàncies que han impossibilitat l’acord com per les noves condicions que Sánchez espera que es donin perquè la seva investidura sigui possible després de repetir eleccions.

 La decisió de Sánchez de repetir eleccions desperta un allau de crítiques, des de la dreta i des de l’esquerra, moltes són raonables i moltes són descaradament partidistes, però  justament per això potser convindria posar ara entre parèntesi, deixar en suspens, la qualificació que aquesta decisió ens mereix i preguntar-nos, vista la decisió, per la modalitat de govern que Sánchez espera portar a terme i en quines condicions. És evident que Sánchez no veu que aquestes condicions es donin ara. Què espera, doncs, que aportaran les noves eleccions perquè la situació canviï? En la concurrència  o no de noves condicions per fer possible la seva investidura Sánchez s’hi juga la credibilitat com a president del Govern. Resultaria encara més decebedor l’espectacle de veure repetides les sessions d’investidura del passat juliol. Si no ha volgut formar govern de coalició d’esquerres, què espera?

  Els resultats diran si el manual de resistència de Pedro Sánchez li haurà servit també per superar la difícil situació que s’ha creat per a ell mateix i per als electors. Partint de les dades de les sessions d’investidura passada i del que ens ha arribat de les negociacions tingudes, no seria gaire aventurat avançar, encara que només sigui com hipòtesis, algunes de les noves circumstàncies que Sánchez espera que es produeixin:

 - Si no la majoria absoluta, sí un augment considerable d’escons per al Psoe que l’acostin a aquesta majoria. 
  - Si no obté una millora substancial d’escons, que almenys augmenti com més millor la diferència d’escons amb Podemos. Aquesta  expectativa l’ha formulada clarament en la sessió del Congrés d’ahir. Seria per a Sánchez com guanyar un plebiscit particular amb Iglesias. Encara que no disposés de majoria absoluta entendria que els electors d’esquerres aposten majoritàriament per un govern de cooperació i no de coalició. Segons els resultats, però, l’embolic podria ser majúscul a l’hora d’interpretar-los. 
 - Anant a l’altra banda, i canviant de joc i de cartes, Sánchez pot esperar que els resultats de C’s siguin molt pitjors, o pitjors a seques, i que tinguin com a conseqüència, si no la dimissió de Rivera sí un estovament considerable de la seva posició com a líder que pugui propiciar un acostament, o almenys l’abstenció tècnica que Sánchez no deixa de demanar. En la reiterada petició d’abstenció a les banquetes de la dreta Sánchez ha fet evident que pensa en una alternativa en aquesta direcció que inclogui un canvi de rumb de C’s de cara a una col.laboració de govern. Nihil novum, ja ho van fer després de les primeres generals de fa quatre anys. En qualsevol cas, Sánchez pot esperar que les pressions sobre Rivera, des dels àmbits socials i polítics de centre, des de les patronals i fins des del liberalcentrisme europeu, siguin tan fortes que encara que no empitjori substancialment els seus resultats es vegi forçat a col.laborar, amb el pretext d’evitar un govern amb la ultraesquerra. Sánchez potser pensa que les amenaces de la recessió econòmica hi poden ajudar.

 - En aquest  sentit, Sánchez pot esperar que les mateixes pressions sobre el Pp, si  aquest no millora significativament els seus resultats, n’acabin facilitant l’abstenció tècnica, retornant així a la casella de l’abstenció del Psoe en la segona investidura de Rajoy (quan el no és no li va costar a Sánchez la Secretaria del partit). Qüestió d’Estat, en dirien.

  - En tota la casuística del que Sánchez pot esperar, hi ha un àmbit, el més transcendent en els mesos que s’acosten, en el que l’espera de Sánchez es pot produir a les palpentes. Una espera a cegues. Estaria per dir que l’expectativa sobre el que es pot esperar i el que pot passar durant el temps d’aquesta espera a cegues  ha sigut el factor més determinant a l’hora de decidir repetir eleccions. C’s va acusar repetides vegades Sánchez de ser el cap d’una banda que incloïa els independentistes. Ara Sánchez no s’està de repetir que aplicarà el 155 si les circumstàncies de la reacció del Govern de la Generalitat després de la Sentència del procés ho fan necessari, el que sembla demostrar que no volia passar pel tràngol d’aquesta reacció amb un Govern de l’Estat internament dividit sobre la qüestió. No voler passar el tràngol amb un Govern amb Podemos vol dir també que ara l’haurà de passar en unes condicions de total provisionalitat i havent-se esfumat totes les expectatives de desinflamació del conflicte que la presidència de Sánchez va desvetllar. Ara haurà de reaccionar a les palpentes, sense cap proposta sobre la taula, ni tan sols amb l’oferta d’abstenció d’Erc i probablement empès cap a la dreta per l’envestida dels esdeveniments.

 El 10 de novembre podrem començar a comprovar si algunes de les noves  condicions que Sánchez pot esperar s’han produït i amb quines conseqüències, si la seva investidura és efectiva i si el nou Govern que en surti té l’estabilitat que desitja. O si veiem que decidir esperar va ser un error.