Policia, mentides i cintes de vídeo

 Veient aquesta setmana l’exhibició de vídeos proposats per les parts en el judici del procés, el primer que constato és que la major part dels vídeos de les acusacions podrien servir les tesis de les defenses i que, posats a extrapolar fins a l’absurd la significació de l’actuació de les policies i la reacció dels concentrats en molts centres electorals, una part dels vídeos de les defenses també podrien servir a les exagerades tesis de les acusacions, donat que aquestes parteixen de la presumpció de violència pel simple fet del “clima” d’oposició general, de “l’atmosfera” que s’hi respira, com va afirmar un dels fiscal desentenent-se del requeriment de les defenses, i el mateix president, perquè concretés data, lloc i hora de les gravacions.

  De l’aiguabarreig dels vídeos en surt una mentida, la mentida de la rebel-lió sostinguda per la fiscalia. En cap dels vídeos exhibits s’hi veu una escomesa, una envestida, una força violenta prèviament preparada i directament emprada amb tota mena de mitjans contra les policies. Cap dels elements de fet que haurien de determinar objectivament l’existència real d’un alçament violent contra les forces de seguretat apareix en aquests vídeos. Un cono a l’aire i una cadira llançada a distància, que no es veu clar que arribi a impactar ningú, són factors del tot insignificants, per no dir ridículs, per defensar la rebel.lió. Segurament per això el fiscal, bastant desorientat davant el nul contingut de prova de la seva selecció de vídeos, va haver de recórrer a la tesi genèrica del clima o l’atmosfera, fent deixadesa de l’obligació i la càrrega que li pertocava per sostenir el tipus de rebel.lió, i que havia de demostrar amb fets concrets del comportament dels concentrats, pas a pas i amb una imatge rere una altra, repetint.les tantes vegades com fes falta.

  Els concentrats van oposar una tenaç resistència col.lectiva en alguns col.legis, sense enfrontaments previs i directes amb la policia, i en molts casos ni això, es van limitar  a cridar consignes quan la policia arribava i a proferir insults a la vista del procedir expeditiu, i moltes vegades desproporcionat, dels agents. De part dels concentrats hi va haver una proposta de desobediència i de resistència pacífica col.lectiva parcialment realitzada, res a veure amb un enfrontament violent. Les imatges mostren les policies anant  a l’encontre dels concentrats, no els concentrats anant a l’encontre de les policies.

 S'’hauria d’afegir que la relació de causa-efecte entre les accions dels encausats i el comportament dels concentrats, que és el vincle directe que l’acusació ha de demostrar, queda completament a l’aire. Hi havia, evidentment, una motivació política en els concentrats, relacionada amb la determinació (desobedient al TC) dels seus representants polítics, però la seva presència als col.legis obeïa individualment a l’opció per manifestar-se i realitzar col.lectivament un acte lliure de votació, per simbòlica que resultés, i aquesta opció individual no podia entrar en l´àmbit de suspensió del Tc ni en l’àmbit de prohibició del TSJC. Al decidir la intervenció policial, de la manera que es va desenvolupar, es va crear un problema monumental d’ordre públic que no té res a veure amb un alçament violent.

  Justament dels plats trencats d’aquell problema d’ordre públic en van sortir perjudicats directament els concentrats, així com la imatge professional de la policia i el sentit i de la intervenció judicial. Veure persones arrossegades i colpejades i policies escridassats i insultats als carrers i als patis dels col.legis hauria de fer caure la cara de vergonya als polítics, als d’aquí i als d’allà.

  Hi havia en el Fonament de Dret Segon de la Interlocutòria del TSJC, de la magistrada Mercè Armas, de 23 de setembre de 2017, ordenant la clausura dels col.legis i la requisa del material del referèndum, la previsió que les mesures necessàries per impedir la celebració del referèndum no havien d’afectar la normal convivència ciutadana. Aquella interlocutòria partia de les querelles que la fiscalia ja tenia interposades contra els membres del Govern per desobediència, i tenia per objecte impedir que l’obstinat comportament d’aquest pogués continuar amb la normal celebració del referèndum. Ara bé, l’obstinació del Govern amb el referèndum, una vegada advertida la seva responsabilitat penal per desobediència, no havia de significar una disposició obstinada de la policia per impedir com fos l’accés de les persones als col.legis. Aquesta disposició obstinada de la policia, emparada en un compliment impossible de la resolució judicial, sembla que era justament la que la previsió de la magistrada sobre la convivència ciutadana volia evitar.

  La convivència ciutadana no podia ser la que els ciutadans demostraven entre ells sinó la que podia resultar afectada per una acció desajustada, inconvenient o desproporcionada dels agents envers els concentrats. Quan aquest perill s’endevinava o es feia evident (i això es reflecteix molt sovint en els vídeos) la interpretació més de sentit comú de la previsió judicial havia de portar les policies a informar verbalment, a mostrar presència, a retirar material sense interferir directament en la resistència passiva dels concentrats, i a retirar-se quan les circumstàncies de la gernació acumulada ho aconsellessin. Era la manera més raonable de complir amb la disposició judicial, i alguna vegada ho van fer. I així ho va entendre la direcció dels mossos.

  Llàstima que ningú va demanar a la magistrada un aclariment previ i suficient sobre el que volia dir quan disposava que no quedés afectada la convivència ciutadana i les circumstàncies concretes en què això podria passar. Aquells dies ningú estava interessat en aclarir res. Tots esperaven veure què passaria al carrer.