“Libre para decidir si votaba o no votaba”

   A vegades el  que és evident trenca la dinàmica d’una acusació quan es vol establir una relació confirmatòria entre fets puntuals i el fonament predeterminat de l’acusació. Ho hem vist en el judici del procés aquesta setmana.

   És el matí del 7 de maig i s’interroga com a testimoni una ciutadana de Dosrius proposada per la defensa de Junqueras i Romeva. Declara que una parella de guàrdies civils la van tirar a terra i van comentar entre ells “identifícala, que ésta se va a enterar”, la van tractar de subnormal i es va posar a plorar. El fiscal, com tantes altres vegades al final dels seus interrogatoris als testimonis de les defenses, insisteix en preguntar si la testimoni coneixia que el referèndum era il.legal i per què anava a votar si hi havia una resolució de la magistrada del TSJC ordenant que s’impedís la seva celebració. Abans de tenir la resposta el president del Tribunal interromp el fiscal Moreno i li diu literalment que no formuli una pregunta com aquesta perquè “era libre de decidir si votaba o no votaba”. El fiscal acaba preguntant si sabia que en qualsevol moment podien aparèixer la g.civil o la policia nacional, i la testimoni respon que “hi érem per defensar el nostre dret a votar”. En els interrogatoris dels successius testimonis de les defenses, del mateix dia i dels dies següents, la fiscalia ja no ha tornat a preguntar per què votaven si sabien que el referèndum estava prohibit.

  Des de l’òptica de l’acusació es busca relacionar l’actuació voluntària dels votants anant als centres i desobeint l’ordre de prohibició de TSJC amb l’organització política del referèndum. Amb aquesta lògica es pretén establir una il.lació instrumental entre la decisió d’anar a votar i la decisió política de mantenir la convocatòria del referèndum contra l’ordre de prohibició i la declaració prèvia d’inconstitucionalitat, com si els votants s’haguessin erigit en el mitjà necessari del desenvolupament de la rebel.lió o sedició. Més enllà de la interpretació que el Tribunal acabi fent de les concentracions de l’1-O, sembla evident que els ciutadans que van anar a votar ho van fer perquè podien lliurement decidir si hi anaven o no, per més que coneguessin l’ordre de prohibició. La prohibició d’un referèndum il.legal no podia afectar el seu dret de manifestació i d’expressió, encara que sabessin que el seu vot era nul i sense  transcendència  jurídica.

  Aquesta contradicció  posa de relleu l’abisme entre els diferents nivells d’intervenció i el grau de responsabilitat que se’n pot deduir. En aquest punt s’hi juga la interpretació que en faci el tribunal en ordre a la determinació de l’autoria dels acusats respecte  dels delictes de què se’ls acusa. La defensa amb els seus testimonis col.loca tan lluny com pot la suposada relació necessària de l’acusació entre la decisió política i l’exercici del dret individual i col.lectiu de manifestació i expressió.

  La reiteració dels testimonis de la defensa en el sentit que en els centres on no va actuar la guàrdia civil ni la policia nacional no hi va haver cap mena d’incident (que van ser la immensa majoria¡¡), malgrat la reiteració dels binomis dels mossos sobre la prohibició i la impossibilitat de requisar el material per l’oposició pacífica dels concentrats en gran nombre, és d’interès per aclarir que aquelles manifestacions multitudinàries no podien sinó ser considerades com expressió d’aquells drets, i que l’oposició a la intervenció dels mossos (que actuaven d’acord amb les pautes definides en el dispositiu conjunt) no té rellevància penal ni possible relació instrumental necessària amb cap alçament violent o tumultuari. Els polítics són responsables de la convocatòria d’un referèndum il.legal, però l’Estat tenia mitjans per evitar-la prèviament i mitjans per avortar  la seva celebració en els seus instruments, com de fet va succeir amb la requisa de paperetes i notificacions, la inutil.lització dels cens electoral i l’eliminació del consell electoral. I els ciutadans eren lliures de votar o no votar, en la mesura i en les condicions que la seva capacitat d’autoorganització ho fes possible, com no es cansen de repetir els testimonis de la defensa.

  Es pot concebre penalment que en la immensa majoria de centres s’estigués consumant un delicte de rebel.lió o sedició pel simple fet que un nombre important de ciutadans hagués decidit anar a dipositar la seva papereta passant per alt les advertències dels mossos sobre una prohibició que no els podia afectar individualment?

  I en els centres on hi va haver enfrontaments entre concentrats i policies (la immensa minoria¡¡) es pot suposar que la dinàmica dels mateixos obeeix  a una voluntat diferent dels concentrats que amb la seva reacció haurien volgut portar fins a l’extrem les conseqüències d’un referèndum il.legal? La mecànica dels interrogatoris dels fiscals allà on no hi va haver incidents sembla voler demostrar que la passivitat dels mossos va facilitar la rebel.lió, i que allà on hi va haver enfrontaments és la reacció mateixa dels concentrats la que la posa de relleu, deixant de banda l’evidència que la intervenció policial, a més de desproporcionada, va resultar inoportuna i del tot ineficaç perquè l’ordre de prohibició era impossible de complir davant la decisió dels ciutadans d’anar a votar.