Quim Torra i el determinisme independentista

 En la invitació de Quim Torra a seguir l’exemple eslovè cap a la independència, expressada el passat dissabte en l’acte de presentació del Consell per la República celebrat al Teatre Reial Flamenc de Brussel.les, hi ha una frase que em semblaria prou significativa de la seva voluntat determinista. És aquesta: ”Ja no hi ha marxa enrere i estem disposats a tot per viure lliures. Fem com ells”. Després va afegir : “No ens fan por i aquest és un crit molt poderós. No ens fan por i us he de dir que no hi ha marxa enrere al camí de la llibertat”.

  El “no hi ha marxa enrere” sintetitza en una expressió de fons la decisió de Quim Torra de compassar la seva activitat amb el destí de Catalunya, tal com ell l’entén, aprofitant la plataforma de la Presidència de la Generalitat com a simple instrument per aconseguir la independència. El destí de Catalunya és la independència, i en el camí emprès al llarg del procés, fins arribar a la seva presidència, ja no hi pot haver marxa enrere. Utilitzar la Generalitat per als simples fins que li serien propis, és a dir, l’Autogovern de Catalunya dins el marc estatutari, seria una traïció al destí de Catalunya. 

  Aquesta és la munició de fons que fa servir Quim Torra, a la que apel.la una i altra vegada quan exhorta a seguir endavant amb totes les conseqüències. Quim Torra no invoca directament la necessitat de posar morts per guanyar la independència. Això, dit així, seria un disbarat també per a ell. El nucli és més profund, es troba allà on la seva convicció determinista l’ha situat, en el designi de la Catalunya independent al que la història ha de fer finalment justícia. Contra aquest designi no hi ha obstacle possible que li pugui barrar el pas. La via eslovena és un exemple, però en podria fer servir qualsevol altre que respectés el camí inexorable cap a la realització del designi de la Catalunya independent.

  Convindria rellegir l’atinada exposició que van fer a “Crític” Marc Font i Roger Palà del pensament de Quim Torra, explorant en els 18 articles més polèmics del nou president. Sense la concepció d’una Catalunya ideal, predestinada a realitzar-se en el zeitgeist que ara hauria propiciat la marxa irreversible del procés fins arribar al repte definitiu i privilegiat  de la seva presidència, no serien comprensibles moltes de les afirmacions que es contenen en els articles analitzats.

  Quim Torra no vol morts, vol que s’acompleixi el destí. Quim Torra no vol en realitat seguir el camí per pactar un referèndum d’autodeterminació, el camí de l’independentisme democràtic que Roger Torrent concreta en la via escocesa. En el fons, Quim Torra no vol l’autodeterminació per la via legal pactada, i molt menys la voldria amb les condicions de la via canadenca. Quim Torra vol la realització concreta del designi de Catalunya predeterminat històricament i que ara finalment veu plausible. Si en la via cap aquest designi hi ha morts serà una conseqüència purament accidental, no volguda directament. A això es refereix quan repeteix que hem d’assumir que no hi ha marxa enrere amb totes les conseqüències.

 Per aquesta via l’única política possible és la de l’acció directa, no hi cap la negociació que ens desviaria de l’obligació de ser conseqüents amb el nostre destí que coincideix amb el de la Catalunya independent per ella mateixa i a través d’ella mateixa. A la negació de la política que es desprén d’aquesta concepció s’hi afegeix la negació de tota responsabilitat respecte de les conseqüències que es puguin produir. La predeterminació del que s’ha d’esdevenir indefectiblement ens eximeix de tota responsabilitat. L’única responsabilitat ara rau en posar els mitjans per aconseguir el fi. La història ens absoldrà de les conseqüències negatives que s’hagin derivat si el fi s’ha aconseguit.

  Parlant de la inevitabilitat històrica en el seu assaig sobre Llibertat i Determinisme, Isaiah Berlin denuncia que la concepció determinista de la història suposa la negació de la llibertat, de la possibilitat d’elegir, juntament amb l’abandonament de la política i la negació de la responsabilitat que implica tota elecció humana: “Quan no hi ha elecció, no hi ha ansietat, i sí una alliberació feliç de la llibertat. Alguns éssers humans sempre han preferit la pau de l’empresonament, una seguretat satisfeta, una sensació de per fi haver perdut el propi lloc en el cosmos, abans que els conflictes dolorosos i les perplexitats de la llibertat desordenada del món més enllà de les parets”.

  A la desgraciada invocació de Quim Torra a la via eslovena, partint de la seva concepció essencialista, determinista i epifànica de la predestinació de Catalunya, es podria ben bé oposar la dura rèplica del mateix Isaiah Berlin en la denúncia del determinisme: “A això només hi podem respondre que acceptar aquesta doctrina és emprar la violència contra les nocions bàsiques de la nostra moralitat, tergiversar el nostre sentit del passat i ignorar alguns dels conceptes i categories del pensament normal més generals. Aquells qui s’ocupen dels assumptes humans estan compromesos a utilitzar les categories i els conceptes morals que el llenguatge normal incorpora i expressa”. Una vegada més hem de recordar que el llenguatge no és innocent. Tampoc el que utilitza Quim Torra que parlant de la llibertat la tergiversa i anul.la.