La moral de la derrota
Em una setmana especialment agitada de cara
al 21-D, amb la celebració del Consell de Ministres a Barcelona i tenint en
compte el seguit d’accions de protesta que hi ha preparades i que es venen
anunciant des de fa dies, es podria recordar (mutatis mutandis!) la lúcida
reflexió crítica que feia Carles Cardó sobre la derrota de la dreta catòlica en
les eleccions de febrer de 1.936 en un llarg article publicat el mes següent,
inclòs més tard en el llibre d’assaigs “La
moral de la derrota” (1.959)
Potser no cal ni és
gaire prudent exagerar, però d’altra banda pot resultar, si més no,
significatiu veure com hi ha actituds i comportaments que obeeixen a una
idèntica reacció emocional encara que els temps i les causes concretes siguin
radicalment diferents. En l’anàlisi de la moral de la derrota que fa Carles
Cardó s’hi endevinen alguns dels trets característics de la reacció fatalista
davant d’una situació donada de derrota que pot portar irremissiblement a
l’acció orientada exclusivament al “com
pitjor, millor”. Espero i desitjo que la situació
que resulti de les accions del 21-D no es pugui considerar equiparable a la
realització concreta d’un estat de coses provocada per la filosofia política
del “com pitjor, millor” de la qual alguns
grups en fan bandera sense dissimular.
Carles Cardó, per
educació i professió (capellà, rector del Seminari i canonge), era persona de
dretes, moderat, que en algun moment va simpatitzar amb l’orientació centrista
d’algunes persones de la Lliga
que no va arribar a cristal.litzar per l’esclat de la guerra civil. Em fixo en
aquest paràgraf de l’article de Carles Cardó en el que quedarien perfectament
reflectides les actituds, les fonts i els antecedents dels partidaris del “com pitjor,t millor” només canviant
algunes expressions per altres de ben actuals (com ara “sectors catòlics” per “sectors
independentistes”, “qüestió religiosa
d’Espanya” per “qüestió de
l’autodeterminació de Catalunya”” i “govern
de força que empari l’Església” per “govern
de força que empari l’independentisme”):
“Es té en alguns sectors catòlics no
negligibles la idea que tota la qüestió religiosa d’Espanya és política.Que
l’únic que cal, l’únic que representaria el remei definitiu, i a què, per tant,
s’han de dirigir tots els esforços, és la instauració d’un govern de força que
empari l’Església. Abans que això, sense això, res. Si s’ensorra tot, millor,
perquè llavors la reacció serà (il.lusos!) més completa. ¿Recordeu la teoria de
la catàstrofe prèvia? Dons predomina en certs sectors, com el lema Politique
d’abord que ells han copiat, de fet, de l’Action Française. Així, certs sectors
semblen tenir una vocació decidida a l’esterilitat, a la tragèdia, a la
catàsrofe… Fendre el cràter d’un volcà en activitat és una gran imprudència,
però no sabríem dir si no és major al d’encendre’n primer el foc”.
Passen els anys, es
produeixen noves tensions i enfrontaments, i molts no s’adonen de l’esterilitat
de la filosofia política del “com pitjor,
millor”, ni s’han aturat a pensar sobre els orígens, els trets reaccionaris
i els riscos d’aquesta mentalitat. Ai, la doctrina de la catàstrofe prèvia!
Comentaris