Reflexions entorn d’uns dies molt especials

   

  Malgrat la sensació de tristesa, desconcert i impotència, m’imposo, potser forçadament (perquè el millor en aquests moments seria callar), l’obligació de formular-me algunes reflexions. Al capdavall no podria fer altrament després de més d’un centenar de textos penjats en aquest bloc seguint l’evolució del procés des dels seus inicis.  Si arribem al final, penso que em val la pena l’esforç.

  1.- No es pot defensar la certesa d’un referèndum amb garanties si la Generalitat no pot oferir-se com a garant al no tenir la disponibilitat dels mitjans necessaris per celebrar-lo.

   No és ara el moment de jutjar la convocatòria des del punt de vista de la seva legalitat o de la seva legitimitat, sinó de considerar-la en funció de la seva eficàcia social i política. Valia la pena arribar fins a l’extrem de configurar un referèndum unilateral, contra l’Estat i contra el parer de la majoria social, partint de la premissa artificial de donar per suposat que ja  som sobirans per decidir-ho, si no tenim els mitjans coercitius per portar-lo a la pràctica? Vull dir els mitjans normals preestablerts de què disposa qualsevol Estat constituït per fixar el contingut i les condicions obligatòries d’un referèndum.

  2.- La reacció de l’Estat amb els seus mitjans ha sigut desproporcionada i absurdament ineficaç en les intervencions més cridaneres.

   És veritat que sense acollir-se formalment a l’article 155 de la Constitució el Govern central ha recorregut a una bateria de mesures fiscals, judicials, i de control policial i econòmic, que incideixen de ple en l’arbitrarietat. No té cap sentit investigar en aquests moments centenars d’alcaldes i cridar-los a declarar només en previsió del que pugui passar o puguin fer, acusant-los de delictes que no s’han pogut cometre. El dret penal no és un dret preventiu. Com resulta també imprudent i arbitrari l’espectacle de l’ocupació de seus de Conselleries de la Generalitat, i encara més la detenció d’alts funcionaris per decisió policial, sense ordre judicial expressa, i sembla, segons apunten els indicis, de forma descoordinada respecte de les actuacions del TSJC. Són mesures ineficaces i sobretot humiliants. A hores d’ara no s’entén l’eficàcia que pugui tenir el decret d’indisponibilitat pressupostària de la Generalitat, dictat pel ministeri d’Hisenda, si no és per demostrar que qui paga mana. En qualsevol cas queda clar el desequilibri de forces, que la seva correlació perjudica el més feble, i que l’abús de poder podria arribar a posar en qüestió la legitimitat de la intervenció governamental.

  3.- Era previsible que l’Estat raccionés com ho ha fet. Previsible no vol dir justificable.

  L’Estat té el monopoli legítim de la violència, no només de la violència física, sinó de la violència que es filtra en les decisions arbitràries que sovint acompanyen les execucions governamentals. Encara més tractant-se d’un govern autoritari com el del Pp. La Generalitat havia de donar per suposat que aquesta reacció podia produir-se. Si no ho va fer, va pecar d’una ingenuïtat impròpia d’un govern preparat per fer front a totes les eventualitats, i si ho tenia previst, perquè era justament el que volia que es produís, va incidir de ple en la temeritat de donar peu a una tensió descontrolada que demostraria la incompatibilitat d’un referèndum amb garanties amb la situació creada.

  4.- La mobilització de masses te efectes relatius, que de cap manera poden substituir, ni compensar,  els efectes d’un referèndum vinculant.

  Ens ofega l’estètica, tot i que potser en aquests moments és el millor que ens pot passar. Però hem de recuperar la política. Les mobilitzacions de milers de socis de la ANC i d’Òmnium, que disposen d’una reserva renovable d’efectius que entren en acció al primer toc, actuen com a plataformes de propaganda de cara a l’exterior. Està per verificar si com a tals tindran  prou força per provocar la intervenció dels organismes de la UE o altres organismes inernacionals. Però no ens podem fer il.lusions: si finalment intervinguessin ho farien de la manera més discreta possible (si no és que ja ho han fet) i en el sentit de facilitar el diàleg en vistes a una proposta de reforma de la relació Catalunya-Espanya, no pas en el sentit de fer que el Pp entrés en la negociació d’un referèndum unilateral. Hi ha una altra qüestió que convé plantejar-se: l’estètica d’aquestes mobilitzacions, que per moments resulta impressionant, és prou representativa de la pluralitat de sensibilitats de la societat catalana? No serà que ens estem muntant una festassa donant l’esquena a sectors importants de les àrees metropolitanes que s’ho miren de lluny?

  5.- Hi ha un pla alternatiu a partir del 2-O a la declaració d’independència que preveuen les Lleis de Referèndum i de Transitorietat?

  Quan s’ha anat fins a l’extrem amb la divisa del tot o res, caldrà estar molt atents al resultat de la partida, i tenir en compte els costos de retorn i la despesa dels danys i perjudicis si no s’ha guanyat tot. Només ens quedaran les moblitzacions al carrer? Si el resultat efectiu del referèndum convocat no és homologable a nivell internacional, i si tampoc arriba a cotes suficientment representatives de participació, o si materialment resulta impossible la seva realització per falta de logística, què es pensar fer? L’alternativa a una declaració unilateral d‘independència, que tampoc tindria cap eficàcia i ens podria deixar en el ridícul més espantós, no hauria de ser la convocatòria d’eleccions que potser serien un primer pas, en funció dels resultats, per a una alternativa al Govern del Pp a nivell d’Estat?