quadern d'en Cinto Amat

    JuntsxSí i la Cup han entrat al Registre del Parlament i han presentat en públic, de forma austera, la proposició de Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.   Encara no s’ha convocat el referèndum ni s’ha aprovat la Llei d’acord amb la qual s’hauria de celebrar el proper dia 1 d’octubre, però seguint la pauta de representació del procés que sempre fixa un punt més enllà dels immediatament previstos, encara que no s’hagin realitzat, ara ja convenia mostrar el decorat de l’escena final o l’epíleg del mateix procés que, segons la Cup (el cervell de la representació al que JuntsxSí obeeix invariablement), ha de morir irremissiblement.     Ara toca representar-nos l’escena definitiva del moment fundacional de la República, perquè els espectadors es refacin de les contradiccions del drama i adquireixin noves forces de cara a l’explosió final que els espera: la declaració d’independència i el moment en què el vaixell  ...

Potser en el silenci del Miró de les Rambles el mar diu benvinguts, el sol és font de vida i el cercle de sentit ens empeny al futur com la fletxa que surt d’entre el blau i el vermell que ens sostenen les passes. Potser en el silenci la fita del mosaic ens diu alguna cosa del lloc on arribem, de la ciutat que som i dels camins que tracem quan el mar ens inunda, el sol se’ns obscureix i és ombra el nostre cel. Potser en el silenci, lluny de crits i retrets, es troben les raons de totes les paraules, s’escriu l’únic missatge que encarnen els colors de dol i d’acollida, el que diuen les veus quan ressonen per dintre. Potser en el silenci… C.A.

Ens habita el malson el teu repte sinistre, el domini pervers sobre  temps i persones, la cruel desraó que et pren i t’ensinistra. Sempre podràs matar si enfollit t’ho proposes però no fondre'ns el plor pel dol que ens esperona a bategar amb el món al cor de Barcelona. C.A.

     A l’article d’ahir a La Vanguàrdia (“Resignació”) Antoni Puigverd fa una síntesi molt reduccionista del panorama polític d’aquests dies, reduint-lo a la confrontació societat catalana-societat espanyola pel que fa a la necessitat de canvi o reforma de l’ordinament constitucional, i acaba centrant el dilema en aquests termes: resignació o ruptura. I això tot i descriure quasi com un moviment fatalista la persistència de l’independentisme en les circumstàncies actuals: “Molts no volen saber que la cosa acabarà malament. D’altres sí que ho saben i, tanmateix, persisteixen en el seu camí. De manera fatalista, com qui, conscient de la irreversibilitat de la seva malaltia, tria l’eutanàsia”.   Al final, doncs, l’alternativa no acaba sent entre resignació o ruptura sinó entre eutanàsia o submissió. Més pessimisme impossible, en un periodista i escriptor que es distingeix precisament per la seva ponderació i mesura, poc donat a l’acceptació de la dinàmica ...

    Acabo de llegir l’exhaustiva biografia de Josep Benet escrita per Jordi Amat ( “Com una pàtria.Vida de Josep Benet” ) , i les dues notes més rellevants que se m’acudeixen per definir la seva llarga i fecundíssima trajectòria vital són la del compromís i la de l’ambició. Si l’estil biogràfic de Jordi Amat, com afirma ell mateix, no pretén ser només el reflex objectiu d’una època sinó també “l’exploració d’un caràcter al llarg del temps”, de manera que l’acumulació de dades biogràfiques siguin simultàniament obra de recerca d’un temps “per a l’empatia” (“el document al servei del relat, i no al revés”) , s’ha de dir que aquesta biografia compleix amb escreix el propòsit d’aprofundir en les capacitats, límits i contradicions de Josep Benet, el referent de l’antifranquisme nacionalista a Catalunya des de la immediata postguerra fins a la consolidació de l’autonomia (que no ruptura). Un drama nacional que s’identifica amb el drama personal del mateix Josep Ben...

  L’esprint final del procés, que arrenca amb la suspensió pel TC de la modificació parcial del Reglament del Parlament relativa a la tramitació en lectura única d’iniciatives legislatives, ha obert la caixa dels trons pel que fa al cúmul de raons i desraons que s’esgrimeixen d’una i altra part en aquest singular aparador estiuenc en què s’ha convertit la preparació immediata del referèndum unilateral.     Voldria aclarir-me algunes coses a mi mateix per mirar de treure’n l’entrellat :   1.-   Com recorda el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries del passat 6 de juliol sobre la proposta de modificació esmentada, la forma de lectura única per aprovar una iniciativa legislativa no està prevista explícitament a la Constitució però constitueix una pràctica parlamentària   consolidada i estesa a nivell d’Estat (Congrés i Senat) i a nivell de totes les CC.AA.   El mètode de lectura única ja estava previst a l’article 135 del Re...