Quan la novel-la passa al carrer de casa

   

 Ja fa un temps que llegint la novel-la d’en Pep Puig, “La vida sense la Sara Amat” (Premi Sant Jordi 2015), se’m van desvetllar una colla de sensacions que de primer vaig deixar al tinter però que no voldria que es perdessin del tot. La novel-la transcorre durant uns dies d’estiu de 1.981 a Ullastrell, el meu poble, i també el del novel.lista, i l’acció principal i els seus protagonistes es mouen invariablement pel Carrer de la Serra i pels seus contorns, centrats de manera específica a la casa del “sabater”. El carrer de la Serra, amb vistes esplèndides al cantó de Montserrat, va ser el carrer on vaig viure, amb llargues absències per raó d’estudis, fins a finals de 1.969 (any de naixement del Pep Puig), quan amb la família vam emigrar a Mataró. Sí, més que d’un simple trasllat es va tractar d’una emigració, potser emparentada amb la “fugida” de la Sara Amat, la protagonista adolescent de la novel-la.

    Quan vaig tenir coneixement de la novel-la, pel premi Sant Jordi i per alguna entrevista a l’autor, de seguida vaig preguntar-me per la coincidència del cognom, Amat, amb alguna persona concreta del poble, inclús de la família. Però no, la novel-la parteix d’un suposat fet històric de l’estiu de 1.981, la desaparició de la Sara Amat en el transcurs d’un joc de “cuca amagar” (com en dèiem al poble del “cuit a amagar”) que dóna peu a la descripció d’un altre joc de fons, el dels sentiments del protagonista, el mateix Pep Puig, en el pas de la infància a l’adolescència.

    D’Amats el poble en va ple, i de Puigs també. La protagonista Sara Amat és ficció, però els personatges que vesteixen la narració entorn d’aquest nucli fictici són ben reals, i els escenaris del poble que sostenen l’acció són una còpia autèntica de la realitat. No hi ha  transformació ni idealització locativa de cap mena. En Pep Puig es mou prou bé en aquests escenaris per rememorar les pròpies cuites de l’inici de l’adolescència que es desenvolupen  sobretot a casa de la padrina Maria. Al poble dels avis i àvies sempre en dèiem “padrins”i “padrines”.

    La padrina Maria, l’acompanyant inseparable del Pep Puig aquells dies d’estiu a la casa de Carrer de la Serra on viu sola des de la mort del seu marit, el Benet barber, és la mare d’un altre Pep i de l’oncle Quico, que també juguen el seu paper a la novel.la. Resulta que el padrí Benet de Cal Barber (l’autor canvia l’apel.latiu pel de Cal Sabater, perquè també hi venien espardenyes, més que sabates) era un íntim amic del meu pare, que també es deia Benet, i per aquesta raó sempre em va tallar els cabells de franc durant la meva adolescència al poble. I el Pep de Cal Barber, el pare de l’autor, i el seu germà Francesc (sempre li dèiem “el Quico”) van ser els meus amics fins que vam emigrar a Mataró. Després els contactes van ser molt esporàdics, però havíem jugat a l’equip de futbol del poble, i amb el Quico érem inseparables anant a l’escola dels anys cinquanta, preparant la Serralavella  o “el Saltpas” justament a Cal Barber.

     Recordo molt bé les característiques del menjador de Cal Barber on havíem passat moltes tardes dibuixant cromos i llegint tebeos, com també la sala de la barberia, el corraló que tenia una porta d’accés a la part del darrere de la casa, per on es va colar la Sara Amat el dia de la desaparició, i les habitacions de dalt on va amagar-se la Sara sense saber-ho la padrina Maria. A més, resulta que la meva cunyada, la Maria, és cosina germana del Pep barber i del Quico, nascuda a Cal Correu, que es troba paret per paret al costat de la de Cal Barber. Diria que llegint la novel-la moltes persones que conec i que estimo, i jo mateix,  passem a ser testimonis muts de la història de la Sara i el Pep Puig a casa de la padrina Maria. I és inevitable que algunes emocions quedin preses al voltant de la narració, relacionades amb la nostra pròpia adolescència i primera joventut.

    Pots llegir molta teoria sobre la dialèctica de realitat i ficció en qualsevol novel.la com a fet literari, però no hi ha dubte que la combinació d’escenaris i personatges reals, conservant la integritat de les seves peculiaritats, amb la invenció d’una història que pren vida i es desenvolupa en aquests escenaris i a través d’aquests personatges, és la demostració palpable que la realitat és fictícia i que la ficció és real. Traslladat als escenaris reals de la infància a través de la novel-la pots començar a veure que potser aquella infància va ser en part fictícia, i que en tot cas la ficció fa més intel.ligible aquella etapa de la vida.

   Els noms dels membres de la colla, del Pep Puig, el Padial, el Joan Forner, la Mariona de Cal Correu, el Vidal, la Sara Amat, el Pere Estevet…, són indestriables dels llocs del poble per on es mouen i juguen, el camp de futbol, Cal Forner, Can Palet, les moreres i els bancs del Carrer de la Serra, l’escola antiga, les escaletes del sindicat, el local del cinema dels diumenges a la tarda, els revolts que fa l’autocar de línia, pujant i baixant per la carretera d’Ullastrell a Terrassa…Avui comencen a ser diferents però jo els vaig tractar i trepitjar tal i com els descriu l’autor. El noi de Ca l’Estevet, pare del Pere Estevet, era cosí germà meu, com el Peret del Coix, que el Pep Puig descriu amb rotunditat: “El Peret del Coix (Peret del Coix es deia: com m’agradava aquest nom!), a més de molt lleig, era un home tan simpàtic com malcarat, o diguem que basava a seva simpatia en una falsa (però autèntica) malcaradura”. Sense la presència d’aquestes persones amb el rerefons del Carrer de la Serra i de les parts més transitades del poble, el relat fictici s’hauria vist tancat en el clos d’una habitació sense vistes a la realitat d’un entorn social i humà que el fa néixer i el condiciona.

    Ullastrell ja té el seu topos literari. No sé com ho ha viscut, o com s’ho ha pres, la gent del poble, però no es pot negar que la novel-la aporta una dimensió nova a les seves característiques, li dóna un plus de dignitat i d’interès humà, tot recreant l’escenari sentimental d’uns fets que en aquell temps  necessitaven palpar els contorns reals de les cases i de la seva gent per poder ser expressats. Encara no existia internet, i l’única xarxa possible s’havia de buscar en el cos a cos personal, allà on s’experimenten de veritat les etapes i els trasbalsos de la vida. Benvinguda literatura al Carrer de la Serra! Ben arribat Ullastrell als ravals de l’experiència literària!