El PSC ha dit que prou

   

   El Consell Nacional de PSc del passat dimarts 25 va ratificar l’acord de votar “no” a la investidura de Rajoy per 241 vots a favor, cap en contra i una abstenció. A la unanimitat pel “no” s’hi va afegir l’expressió de la voluntat consensuada de “poder continuar compartint amb el Psoe un projecte federal per a Espanya”. El Consell Nacional actuava, com ha fet sempre, d’acord amb el que marquen el seus estatuts sorgits del Congrés d’unitat del socialisme català del 15 i 16 de juliol de 1.977, segons els quals el PSC és un partit jurídicament independent, sobirà, i federat amb el Psoe, en quina organització participa amb representació a l’executiva i als congressos.

   Amb la ratificació del “no” a la investidura de Rajoy el PSC va molt més enllà d’una simple negativa a les maneres del govern Rajoy en la conjuntura actual, i molt més enllà d’un simple acte de sobirania, que molts al Psoe interpreten com un acte de rebel.lia, enfront de la comissió gestora del Psoe. Amb la ratificació abassegadora del “no” a Rajoy el PSC està dient “prou” definitivament a la manca absoluta de diàleg de part del Govern central per resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya, i “prou” a la passivitat d’un sector majoritari del Psoe que veu la qüestió catalana amb els mateixos paràmetres, o molt semblants, que el Pp. Quatre anys més de govern Rajoy amb el consentiment del Psoe signifiquen trencar irremissiblement qualsevol pont de diàleg, per mínim que sigui, amb les institucions de Catalunya, i oblidar tota possibilitat de reforma constitucional amb sentit federalista. Amb questes evidències el PSC es troba a Catalunya totalment desplaçat i veu que el temps se li ha esgotat.

   Si bé és molt probable que ambdues evidències es confirmin plenament durant la legislatura que comença, respecte de la qual ja sap que no té cap poder decisori, el PSC necessita fer un punt i a part en la trajectòria seguida des de la Sentència del TC contra l’Estatut, i particularment des del gir de Convergència i ERC a partir de 2012. Aquella trajectòria el va portar, primer, a defensar el dret a decidir d’una forma que es va demostrar ràpidament incompatible amb el contingut exclusivament sobiranista  i independentista que se li va donar, i despenjat després del dret a decidir va haver de centrar-se només en l’expectativa d’una reforma constitucional que donés pas a una visió plurinacional, o almenys federalista, d’Espanya.

    Ara aquesta expectativa també s’allunya, per no dir que desapareix del tot, i s’emporta el document de Granada que per si mateix no era més que una declaració d’intencions pendent de major concreció. Pas a pas el PSC ha seguit el via crucis d’una deslegitimació política progressiva per una part important dels seu electors, per la dreta i per l’esquerra, que el deixa a les portes d’esdevenir poc més que un partit testimonial a Catalunya, testimonial respecte d’aquella representació majoritària ostentada durant dècades des del poder municipal, i durant set anys des de la Generalitat, com el partit símbol i factor decisiu de la unitat social i política del poble de Catalunya, “superador de les polítiques de confrontacions identitàries, garantint un sentiment de pertinença comuna, protector de la identitat d’origen”, segons el definia R. Obiols. Les polítiques de confrontació són ara les que defineixen l’acció política a Catalunya. No hi ha lloc per a la recerca de concepcions i d’espais compartits per continuar progressant en la conformació d’un sol poble. O s’és independentista o s’és unionista. La resposta exclusivament legalista i judicial del Pp, afegida a la conformitat del Psoe, no fa més que dinamitzar aquesta política de confrontació oberta i permanent.

    El PSC ha arribat a la conclusió, per la força dels fets, que només pot sortir de l’acció que l’aïlla i el fa minvar cada vegada més en la situació catalana si s’obre a confrontar i a compartir polítiques amb les forces de l’esquerra no independentista (comuns, podem, Icv), sense excloure per principi les possibilitats d’entesa amb els independentistes, sigui per fer pinya en les justes reclamacions enfront del Govern central, sigui per aportar elements compartits de reorientació del procés si arriba un moment en què el sobiranisme s’ha de replantejar el seu full de ruta. Això no vol dir reclamar el referèndum tal com ara tàcticament es presenta, malgrat que uns ja l’havien superat i els altres saben que és inviable, però sí que voldrà dir reclamar la consulta o consultes que siguin necessàries per dirimir d’una vegada el parer dels catalans en la seva relació amb Espanya, i arribar si cal a plantejar la via canadenca si les solucions proposades es refusen. Vol dir fer un reset que porti el PSC a actualitzar-se reactualitzant les polítiques que fan possible “el sentiment de pertinença comuna i la protecció de la identitat d’origen”.

   Tot això que el PSC veu ara necessari per sortir de l’atzucac, no ja com a força política en declivi sinó com a poble, li ha estat negat per la reacció del Psoe enfrontada de forma violenta  als intents de Pedro Sànchez d’arribar a algun tipus d’acord a nivell d’Estat amb Podemos i els independentistes. El PSC ha vist negada pel Psoe la seva orientació més elemental i necessària en aquests moments no perquè els intents de Sánchez no hagin prosperat (eren pràcticament inviables) sinó per la dimonització que s’ha fet de les seves intencions. En política les intencions són més definitives que les realitzacions concretes, perquè en les intencions es conforma la projecció de futur i la política de fons. En un sector significatiu del Psoe es manté l’actitud de creure que els milions de votants de Podemos tenen l’objectiu de suprimir la democràcia (com va afirmar Felipe González) i que amb els independentistes només es pot tractar dels límits de la constitució vigent. Els votants del Psc han de poder creure que tot això que ara nega el Psoe per  Espanya ho pot pot fer realitat el PSC a Catalunya.

   En un article molt difós a les xarxes, Belén Barreiro (ex directota del CIS) adverteix del perill d’avançar cap a un sistema democràtic de partit únic després de la decisió del Psoe de donar lloc a la investidura de Rajoy amb l’abstenció, que considera que marca un punt d’inflexió en la política espanyola. Si a Espanya només es possible la formació de govern amb el PP, el Psoe i C’s, perquè des de les organitzacions respectives es veta qualsevol possibilitat d’acord amb Podemos i els independentistes, llavors l’alternança de govern serà impossible ara i en el futur, el que representa un greu perill per a la subsistència de la democràcia. La recerca de l’alternança a les forces de la dreta, i també al sobiranisme, compartint espai i mesures amb l’esquerra no independentista,  és el que ha d’assegurar la permanència del PSC com a força històrica a Catalunya desmarcant-se de les directrius actuals del Psoe.