Enrocats

  

 Si analitzem les posicions dels partits majoritaris que estaran a l’oposició en el Congrés dels diputats (Psoe, Podemos, Erc i Cdc) des del punt de vista de la relació Catalunya-Espanya, veiem que es troben cadascuna enrocada en el seu plantejament de principi, sense possibilitat de trobar joc i d’obrir-se a les capacitats dels altres grups, per més que tots entenen que la problemàtica de la relació és prou greu com per convertir-la en tema cabdal de la legislatura que comença.

    La suma dels escons d’aquests grups és de 173, i si sumem el Pnb i Bildu, que naturalment es mouen en la mateixa onda de voluntat política respecte de la modificació de la relació amb Espanya,  arribem  a 180 escons, una folgada majoria absoluta (impensable en la legislatura del 2011) que vista des de  l’electorat hauria de tenir una molt àmplia conformitat a l’hora d’aprofundir en la qüestió, si no a través d’una reforma plena de la Constitució (per a la que es necessiten 234 escons, i només es podria arribar a 210 en el cas que C’s també s’hi volgués sumar), sí a través de lleis orgàniques que podrien modificar substancialment els termes de la relació: finançament, llengua, caràcter plurinacional de l’Estat, competències.

    Què  impedeix trobar un espai comú entre aquests grups de l’oposició que podria fer possible un canvi important de l’statu quo actual? Cada grup està enrocat en una posició de principi que la fa inabordable des de les posicions dels altres, donant sempre per suposat que entre elles no hi ha comunicació possible. El Psoe s’aferra a la reforma constitucional que hauria de ser referendada per tot l’electorat, seguida d’una nova proposta (un nou Estatut?) que s’hauria de referendar a Catalunya; Podemos s’aferra a un referèndum a Catalunya, sense aclarir si seria d’autodeterminació i vinculant, mentre que Erc i Cdc no admeten cap altra sortida que la independència, ni cap altra negociació que no tracti del procés per arribar-hi.

    Reforma, referèndum i independència són els tres objectius estancs que defineixen ara mateix els respectius enrocs de Psoe, Podemos i Erc-Cdc. El més sorprenent és que tots saben que amb aquests enrocs el joc no pot continuar, que el que en surt triplement beneficiat és el Pp. No hi pot haver reforma constitucional sense concretar-ne els termes i sumar escons; no hi pot haver referèndum pactat si no és per la via d’una llei orgànica que ja es va refusar el 8 d’abril de 2014 i que va provocar la fugida endavant de l’independentisme; no hi pot haver independència sense un pacte previ  amb l’Estat, que voldria dir reforma constitucional prèvia i referèndum a la canadenca.

    Utilitzant els termes d’Amartya Sen podríem dir que l’enroc de cada formació ve imposat pel que ell anomena “efecte de culminació”, els objectius separats de la capacitat d’acció implicada, dels processos i de les relacions personals amb què necessàriament s’ha de comptar per arribar-hi (els “efectes comprehensius”). A l’hora de prendre una decisió política amb cara i ulls en l’àmbit de la relació Catalunya-Espanya tant els efectes de culminació com els efectes comprehensius hi han de jugar un paper. Els propis principis s’han d’examinar críticament des de la posició dels altres, ponderant no només les obligacions subjectives sinó també les conseqüències dels processos i de les relacions personals. Diu Amartya Sen:”mentre la supervivència sota el  propi escrutini resulta central per la idea de la racionalitat, prendre bona nota de l’escrutini crític des de la perspectiva dels altres ha de tenir un paper significatiu a l’hora d’impulsar-nos més enllà de la racionalitat, cap a un comportament raonable en relació amb les altres persones. Aquí hi ha un espai per les exigències de l’ètica política i social”.

    Si de veritat preocupa la relació Catalunya-Espanya i s’hi vol buscar una sortida, s’hauria de trobar un espai comú de raonabilitat política que respectant la pretensió dels respectius efectes de culminació, la racionalitat dels legítims objectius de reforma, de referèndum o d’independència, posés en marxa de forma progressiva els processos de verificació d’aquests objectius: si la reforma constitucional no va endavant, o no és considerada suficient pels ciutadans de Catalunya, o no hi ha cap resultat legislatiu orgànic que modifiqui significativament l’statu quo actual, caldrà pensar en una nova proposició de llei orgànica per consultar, en els termes que es pactin, la voluntat dels catalans.