El miratge de la unilateralitat

  El nou acord entre JxSí i la Cup sobre un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” que es desenvoluparia en tres fases, de procés participatiu i desconnexió, assemblea constituent mitjançant unes noves eleccions i referèndum constitucional, consisteix, al meu parer, en un projecte híbrid de voluntarisme social i d’utopia política. És comprensible que es miri de sortir de l’estat letàrgic en què es troba el procés amb una proposta que combini l’esforç per refer la il.lusió col.lectiva amb un exercici d’imaginació política que pretén crear les condicions per a una declaració unilateral d’independència.

   Res a dir sobre l’esforç per recuperar la il.lusió, del tot legítim i vist  com absolutament necessari en tots els sectors de l’independentisme. Aquest esforç de recuperació s’expressarà en el Fòrum Social Constituent amb representants de la societat civil i partits polítics on es debatrà sobre la futura  Constitució, i tindrà el nivell d’eficàcia social que resulti del grau de participació popular que pugui obtenir i de la coherència de les futures aportacions. El Fòrum, en aquest sentit, no deixaria de ser un moviment social de sensibilització independentista.

  Però quan aquest moviment de sensibilització independentista fos assumit per una futura assemblea constituent sorgida d’unes noves eleccions per proposar, sense referèndum previ pactat amb l’Estat, una Constitució per a la Catalunya independent, l’horitzó social es transformaria en una utopia política desproveïda de base jurídica, sense possibilitat d’aconseguir cap eficàcia real.

   I això es donaria no només per la intervenció del TC que declararia la nul.litat dels successius actes unilaterals del Parlament, sinó fonamentalment perquè la Constitució proposada no podria ser considerada com a regla bàsica de reconeixement per la totalitat dels ciutadans de Catalunya. I el mateix s'esdevindria respecte de les lleis de desconnexió inclús en la hipòtesi, gens probable, de no intervenció del TC, perquè es produiria una situació anòmala de doble legislació en la que la legislació de nova creació no podria ser tinguda per la col.lectivitat com a principi primari d’obligació sense la substitució pactada de la normativa vigent. És un miratge, creat amb bona o mala fe, voler fer veure, com fa el nou acord, que les noves lleis de desconnexió “no seran susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”, ja que no només seran impugnades jurídicament des de les instàncies vigents sinó que no podrien en cap cas ser tingudes com a normes bàsiques de reconeixement pel conjunt de la ciutadania si abans no hi ha hagut una reformulació pactada de la legislació vigent.

   Es parla de mecanisme unilateral d’exercici democràtic i no es té en compte que aquesta fórmula és un oxímoron jurídic i polític, perquè l’exercici democràtic és incompatible amb el recurs sistemàtic a la unilateralitat. Es parla també de legitimitat democràtica com a principi absolut de l’acció política, però no es té en compte que les normes jurídiques que emanen de tota acció política democràtica han de ser avalades pel principi del reconeixement col.lectiu sense el qual no poden gaudir d’eficàcia.

   Ja fa una colla d’anys que un dels filosòfs del dret més importants del S.XX, H. L.A. Hart (“El concepte de dret”) ens va alliçonar sobre la relació entre la regla de reconeixement i la validesa i l’eficàcia jurídiques en tota societat regida per un sistema de dret convingut col.lectivament. Segons Hart, “la regla de reconeixement especifica la característica o característiques que ha de posseir una regla per tal que es pugui considerar com una indicació afirmativa i concloent que es tracta d’una regla del grup recolzada en la pressió social que el grup exerceix”. No és possible que una Constitució proposada unilateralment pels representants d’una part del col.lectiu social pugui arribar a gaudir de l’status de norma de reconeixement o de regla primària d’obligació per la totalitat dels ciutadans de Catalunya. I si no pot obtenir aquest status tampoc pot gaudir de l’eficàcia jurídica constitucional que se li pretendria donar. 

   El procés ens té acostumats a escenaris successius per anar sortint del pas mitjançant la creació de futurs immediats que fins ara s’han revelat sempre com miratges sense contingut real. El nou acord de JxSí i la Cup és un miratge més en la llarga caminada del procés. Per reafirmar la il-lusió pot ser un instrument vàlid per aquells que hi creuen. Però res més. Es corre el risc, potser ja inevitable a aquestes alçades de les ziga-zagues del procés, de convertir els miratges que crea la il.lusió en succedanis instrumentals per mantenir latent de manera indefinida el propòsit irrealitzable d’una independència unilateral. Les declaracions unilaterals, siguin o no impugnades, seran sempre només declaracions que sostindran una ideologia o una filosofia política, però no tindran validesa ni eficàcia jurídica real. Ni de cara a l’interior ni de cara a l’exterior.