Confiança, de qui i per a què?

  

    La qüestió de confiança plantejada pel president Puigdemont per al proper mes de setembre és un punt més d’inflexió que s’afegeix a d’altres anteriors (llista unitària al Parlament, plebiscitàries del 27S, declaració de sobirania del 9N, pas al costat del president Mas, pacte amb la Cup, esmena a la totalitat dels pressupostos) en els que la política catalana recent va virant en cercles cilíndrics  de forma progressiva i repetitiva sense arribar mai a configurar una figura acabada, és a dir, dibuixant un bucle del que no es coneix el final ni la manera de sortir-ne.

    El president demanarà formalment la confiança al Parlament per a continuar presidint la legislatura com a cap del  Govern. Apel.la a la institució de la qüestió de confiança prevista per a situacions extraordinàries (a l’Estatut i a la Constitució) en les que és imprescindible dilucidar si el president compta o no amb la confiança d’una majoria de parlamentaris (és suficient una majoria relativa) per a dur a terme el seu programa o una determinada legislació que consideri fonamental per al futur del país. El recurs a la qüestió de confiança a Espanya només s’ha produït en tres ocasions, a rel de la Llei de desamortització de Mendizàbal (1.836), el 1.980 pel president Suàrez (després d’una moció de censura del Psoe) i el 1.990 pel president Gonzàlez (per ratificar la seva investidura).

 Puigdemont hauria pogut dissoldre el Parlament davant l’esmena a la totalitat dels pressupostos i convocar noves eleccions, però ha preferit, condicionat sens dubte per la continuació del procés i la recuperació del seu partit, CDC, sotmetre´s a la qüestió de confiança amb el convenciment de guanyar-la. Altrament, un resultat negatiu obligaria el president a presentar la dimissió i a reiniciar els tràmits per investir-ne un de nou.

 La singularitat d’aquesta qüestió de confiança rau en el  fet que es dirigirà específicament al grup minoritari del Parlament, la Cup (i retòricament al propi grup de JuntsxSí), i que versarà sobre un tema, el procés cap a la independència, quin pronunciament ve expressament descartat per la legislació vigent a la que, paradoxalment, recorre el president per continuar-lo. En dret d’això se’n diu frau de llei.

   Si la situació ja és de per si paradoxal en el fons, a la superfície apareixen les contradiccions que cada vegada més limiten la viabilitat del full de ruta del procés. Perquè el  president només pot demanar la confiança de la Cup i de JuntsxSí. La confiança de la resta de grups parlamentaris, exclosos des del principi dels objectius marcats de la legislatura, la té de bell antuvi denegada, si no és que a última hora introduís algun principi d’acord amb  CSQP o amb el Psc, que obligaria a un canvi de rumb substancial que a hores d’ara és del tot improbable.

   Ara bé, quins estímuls es proposaran a la Cup perquè atorgui la seva confiança després de l’esmena a la totalitat dels pressupostos? Quin element nou afegirà el president capaç de vèncer l’oposició de la Cup després de proclamar solemnement que el pacte amb aquesta formació havia quedat trencat? Més encara, en el supòsit que la Cup voti favorablement a l’atorgament de confiança, què li podrà assegurar que aquesta confiança li serà mantinguda si, com també s’ha assegurat repetidament des de JuntsxSí (i sembla que confirmen una immensa majoria dels seus votants), la Cup no pot ser un soci de confiança? Espera el president que la Cup es transformi en alguna cosa diferent del que és ara, i que les dissensions que hi estan aflorant (i que s’estan provocant) acabaran per assegurar-li una subordinació al full de ruta de JxS sense cap més sorpresa? Anirà la Cup contra la resolució de les seves assemblees, aprovada fa un parell de setmanes, de considerar-se desvinculada dels pactes amb JxS? Si es proposa un nou pacte, quines concessions està en condicions de fer el president a una formació tan imprevisible com la Cup?

   Potser el president està caient en un excés d’optimisme que li pot esclatar a les mans, si no en la votació de la qüestió, sí més endavant, encara que llavors el bucle es trobaria en un moment superior del seu desenvolupament i s’haurien guanyat uns mesos més. Aquest excés d’optimisme ve forçat per la situació que se li ha creat (i que segons manifesta no hauria acceptat d’haver-la conegut en detall abans de ser investit president).

    En el joc de despropòsits de la política catalana actual no seria del tot estrany que el president obtingués, per voluntat de la Cup, una majoria relativa de confiança (en el cas, per exemple, que una part dels vots de la Cup votés a favor i una altra s’abstingués, el que podria donar lloc a un estrafalari 67 a favor, 63 en contra i 5 abstencions, o resultat semblant), que més que expressió de confiança seria  la confirmació d’una desconfiança profunda. Més que fent camí entre la postautonomia i la preindependència, com li agrada de dir, el president dóna mostres de trobar-se perdut en terreny de ningú. Com diria Montaigne, “té el cul entre dues cadires” i cap de les dues li assegura un suport. 

   El recurs a la qüestió de confiança és així el reflex de l’atzucac en el que es troba el procés, al que les enquestes indiquen que podria perdre la majoria parlamentària per governar en unes noves eleccions ( segons l’enquesta de La Vanguàrdia d’abans d’ahir, podria passar del 48,8% actual, amb 72 escons,  a un 44,5%, amb 67 escons, incloent-hi la dissidència independentista de la Cup). En definitiva no es tracta d’obtenir la confiança sinó de continuar guanyant temps abans de, i en comptes de,  replantejar algunes de les bases del procés. El més greu, però, és que mentrestant el Parlament continua segrestat per la voluntat arbitrària d’una majoria d’escons que no representen la majoria de la població, amb símptomes cada cop més clars de cansament. El president esgota els seus recursos, però la població es cansa. Així no anem enlloc.