Primer el silenci, després les paraules
Benvolgut Cinto
He llegit amb atenció la teva Carta, i entre les moltes coses que dius m’he aturat quan escrius: Més que les paraules, amb les que sempre acabem equivocant-nos importa el silenci (...), silenci com acolliment i gaudi del la companyia, de l’altre”. I coincideixo plenament amb tu, només quan ens aturem i callem, és quan ens adonem del que hi ha al nostre interior, i d’aquesta aturada silenciosa brolla el desig de companyia, de compartir.
Quan et llegia, segurament em ressonaven
aquestes paraules, perquè preparant una xerrada, rellegia un antic retall de premsa on el
poeta Miquel Martí i Pol afirmava: “Ni els poetes ni la poesia serveixen per a
res. La poesia no cotitza en borsa, els poetes no es poden comprar iots, els
editors que publiquen poesia ho fan per pur romanticisme”. No, la poesia no
serveix per a res. Només per “recuperar el gust pel silenci en un món
trastornat i sorollós, per sentir el gust per la paraula en un món terriblement
mediatitzat, per restituir el gust per la intimitat en un món incert i
vulnerable, i per reafirmar el gust per la lliure reflexió enmig del pensament
únic”.
Aquestes paraules de Martí i Pol em fan
pensar. La poesia i els poetes no serveixen per a res afirmava, però
després, molt assenyadament afegia, que servien per recuperar el gust pel
silenci. Això ho he trobat tremendament sintònic amb la teva carta. I em pregunto Cinto com
es pot tenir gust pel silenci? Com ens pot agradar el silenci quan des de bon
matí, després de llevar-nos ja no parem de sentir un o altre soroll? I si
arribem a casa, a l’oficina, al despatx… i estem sols… i no se sent res… posem
música, la ràdio, la televisió… el que faci falta perquè mati el silenci. Ens
fa por el silenci? Ens espanta el ressò que té el silenci? Potser no l’hem
escoltat mai el so del silenci!!!. És
essencial que sapiguem descobrir l’enorme valor que té el silenci, assaborir-lo
i saber-lo viure
No tinc cap dubte que el
silenci és quelcom necessari per l’ésser humà, però sóc conscient que de silencis
pot haver-n’hi de moltes menes: bons, dolents, insípids, etc. És clar que el
silenci òptim (aquell "silenci sonor") al que ens referim aquí, és el
que pot anomenar-se per antonomàsia, "el silenci". Però no es pot
perdre de vista que no n’hi ha prou amb un mer silenci perquè aquest sigui bo,
perquè sigui "el silenci". A vegades hi ha silencis temibles, que són
expressió de negativitat, de resistència, de menyspreu, etc. Hi ha altres
silencis que són expressió de tomba, de no res; fan calfred! Cap d’aquests és
"el silenci" bell, poblat, del que brolla la poesia. Que bo seria que
tot el que sorgeixi: sons, veus, convivència, amor, brolles del silenci, perquè
és una veritable dimensió de comunicació
i de vida.
Ja t’he dit a d’altres cartes que tinc la sensació que vivim una època
d’inquietuds, sobretot a nivell social que ens afecta també a nivell personal.
La gent està inquieta, cercant respostes o formulant preguntes que demanen una
resposta urgent, esperant que algú els
hi aporti una mica de llum a les situacions que han de viure. Però, veig que les grans idees, o les
solucions, no surten de les inquietuds, sinó de la quietud. La persona inquieta
és la que mai té temps, acaba una cosa i en comença una altra, sempre està fent
coses, però alhora ha d’anar improvisant, perquè no te temps d’aturar-se i
reflexionar. El pensament, la paraula, els projectes neixen de la quietud i del
silenci. D’altra banda, també veig que les persones només ens plantegem les
coses quan estem inquietes, quan aquestes realitats que vivim ens inquieten i
atabalen. Però, estic convençut que seria molt millor plantejar les coses en el
moment de la quietud. I això vol dir aturar-se i fer silenci. És en aquests
temps d’assossec, de serenor, de pau quan realment podem trobar solucions, i
cercar nous plantejaments que construeixin futur. Les coses importants de la
vida demanen temps, serenor, i sobretot quietud i silenci. A Emmaús, primer
silenciem els soroll de les inquietuds, ens mirem a fons i cerquem paraules:
vols quedar-te a sopar amb nosaltres?
Ens diuen que tot ha de tenir una intensitat quasi frenètica, perquè
sinó perdrem el tren de la vida. I jo em pregunto: Qui està interessat en que
les coses girin tant i tant de pressa? Qui vol, que en el nostre món, la gent
no tinguem temps per assossegar-nos, per aturar-nos i gaudir del silenci, de
les coses i de la vida? Qui ens impedeix que restem en silenci i escoltem el
que volem compartir?
Com molt be dius tu, miro de tornar al silenci
Una abraçada
Jordi
Benvolgut Jordi,
Lllegeixo les teves reflexions sobre el
silenci i em ve a la memòria la pel.lícula “El
gran silenci” de Philip Gröning, basada en la vida quotidiana dels
cartoixans de la
Grande Chartreuse de Grenoble. Deixa’m fer-te partícip de la
reflexió que em feia sobre el valor del silenci que veia reflectit en aquesta
pel.lícula com la mesura justa de les coses.
Mesura justa que apareixia reflectida en molts detalls: les variades
posicions al moment de la pregrària (dret, descalç, calçat, agenollat, assegut,
estirat) per trobar la concentració adequada; la justa mida dels troncs serrats
a mà que conformem un tapissat multiforme de fusta a la paret; el mesurat pas
de l’hivern; la cadència del so de les campanes repetit en els moments
precisos, com per recordar que el temps que passa és només el tornaveu del
silenci a l’interior del qual es projecta la presència humana a través de la
corda que s’estira amb força i concentració des d’un lloc rellevant de
l’església; la justa proporció dels aliments vegetals, de la poma partida en
dues meitats perfectes, deixada al punt més humil, al costat d’un got d’aigua;
la distribució del senzill mobiliari de la cel-la, la taula, els llibres,
l’empostissat del terra, el gibrell que degoteja al racó, l’acció de gràcies
pels aliments de cara a la llum exterior; les proporcions del jardí de la
cel-la; la feina pacient per retirar la neu de les feixes de l´hort, per
enganxar la sola d’una bota de muntanya; la justa mesura de llum sobre el
llibre de pregària durant el res nocturn; la mida ajustada de l’hàbit
resistent, el cinturó, la túnica, la caputxa per recollir el silenci; el pas
ajustat de la llum del sol a través de les finestres dels corredors del
claustre; el precís i auster cant gregorià en determinats moments.
Com dius, aquest silenci sonor, aquesta
quietud creativa és la que ens cal per no caure en la improvisació constant.
Per bé que radical, l’aïllament dels monjos és profitós, no només per als qui
el protagontizen, rostres revestits de serenor que sense parlar ho diuen tot
perquè han ajustat completament la profunditat de les seves vides al diàleg amb
el silenci, sinó també per a la humanitat. Reconforta, i és alhora un repte,
pensar que enmig de les trifulgues del nostre món, capgirat en bona part per un
depredador estil de viure, hi ha persones com nosaltres que s’enfroten amb
l’ànim serè al desafiament més definitiu de l’existència, a la presència del
que per a ells és l’absolut Altre que es manifesta en les proporcions
harmonioses, fetes a la mesura humana quan les sabem respectar, de tot el que
ens rodeja. Deia Hölderlin que la vida es pot viure poèticament. Els monjos
demostren que es pot viure contemplativament.
Entre el silenci i la poesia veig que hi ha
certament una relació d’equivalència, com es desprén del lluminós text que
cites de Martí Pol. Diria que gaudeixen del mateix do de la gratuïtat, no
necessiten adequar cap mitjà per obtenir un fi concret: el gaudi els ve donat
en el mateix acte de creació. I el
mateix prodríem dir de la música en la qual, segons l’encertada reflexió del
recentment traspassat Eugenio Trías, es produeix la perfecta equació de bellesa
i veritat. Podríem buscar el paral.lelisme de la teva proposta (primer el
silenci, després la paraula) en una proposta equivalent: primer la música,
deprés les paraules. Perquè el silenci sonor de què parles és la matriu de la
música i de tot llenguatge abans de ser articulat amb sons concrets. En la
música, la pausa, els silencis, són essencials per articular una melodia. També
ho haurien de ser els silencis en el diàleg per articular una entesa. De fet,
escoltar és entrar en el silenci propi per recollir (com deies en una carta
anterior) el ressò de les paraules de l’altre.
Per acabar, deixa’m recollir la reflexió de
G.Steiner entorn de la poesia i el pensament, o, si vols, del silenci i les
propostes dialogades: “El silenci i la
privacitat, les coordenades clàssiques de les trobades amb el poema i el
pensament, comencen a ser luxes sospitosos des del punt de vista ideològic i
social. Com diu el crític H.Crowther, la remor de dins i fora del cap ha mort
el silenci i la reflexió. Això podria ser terminal, perquè la qualitat del
silenci depèn orgànicament de la de la parla. L’un no pot assolir plena força
sense l’altra”.
Una abraçada i fins a la propera,
Cinto
Comentaris