Implicacions morals del final d'ETA
Més enllà del posicionament polític de cadascú, i de les conseqüències jurídiques del final anunciat d’ETA, que sens dubte es produiran i es concretaran en mesures penitenciàries progressives, la reflexió d’aquest moment em porta a les dues consideracions següents:
- Durant massa temps en molts sectors de l’autoanomenat progressisme d’esquerres les accions d’ETA van trobar una empatia moral de fons, quan no un explícit reconeixement dels seus mètodes que es veien justificats per l’apel.lació a una situació de violència prèvia que emanava dels poders de l’Estat. Tots els mitjans per fer front a aquesta situació de violència prèvia eren lícits, també el degoteig d’accions armades que comportaven l’eliminació programada de persones (molts es resistien a qualificar aquestes accions d’assassinats). Els resultats més esfereïdors d’aquest bucle infernal de la violència desfermada, com ara els atemptats de Vic, Hipercor, els assassinats de Yoyes i Ernest Lluch, van anar moderant aquell sentiment d’empatia moral de fons, però no es passava a considerar, en aquells sectors del progressisme esquerrà, i en molts sectors nacionalistes, que una acció combinada de mesures policials i jurídiques eren necessàries per eradicar aquella espiral. Ben al contrari, s’havia instal.lat en la consciència moral de moltes persones el convenciment, no espontani sinó mediatitzat pel pensament polític i mediàtic predominant, que les mesures d’ordre estrictament policial o jurídiques orientades a posar fi a la connivència entre les accions d’ETA i el suport directe i indirecte de determinades organitzacions polítiques i socials atemptaven contra les bases elementals de la democràcia i que a la curta, i a la llarga, eren del tot contraproduents perquè entraven en el joc de l’acció-reacció. Els fets han demostrat justament el contrari, i si ETA anuncia ara el principi de la seva fi és perquè les accions policials i jurídiques l’han arraconat, i per si quedessin dubtes tenim la resolució del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg per recordar-nos que les mesures jurídiques empreses són ajustades a dret. Hem hagut d’arribar al final per reconèixer que la confusió moral que ens portava a mantenir sense gaire miraments que els fins justificaven els mitjans era un error que va ajudar a encobrir durant massa temps l’acció i els resultats de la violència.
- La forma com ETA s’ha vist forçada a preparar el seu final, per la contundència de les accions policials i jurídiques, i per la manca de suport social que s’ha anat fent cada vegada més evident, porta als sectors abertzales, i als simpatitzants de qualsevol ubicació, al País Basc o a Catalunya, a voler-ho dissimular mantenint en el fons que l’ús de la violència és ara un error estratègic que no condueix a res de positiu, i potser en algun moment reconeixeran que va ser un error des del principi. Però en aquesta tesitura es confon la culpa moral amb l’error teòric o estratègic, i amb aquesta confusió és impossible que es pugui arribar a la reconciliació. En aquest món ordenat i blindat contra el reconeixement de la pròpia culpa no es pot produir el perdó de les víctimes. El perdó, recorda Sandrine Lefranc en la seva imprescindible “Polítiques del perdó”, suposa que es va fer mal amb coneixement de causa. I si l’evocació del perdó s’inscriu en la temptativa de respondre a la pregunta de com fer front al mal i com posar fi al conflicte i a la violència, i a les seves conseqüències, sense una disposició decidida a reconèixer la culpa, més enllà del compliment de la pena per sentència, o més enllà de les mesures de gràcia que pugui emprendre l’Estat, serà molt difícil, per no dir impossible, que s’arribin a superar les condicions de profunda divisió social que la violència d’ETA ha generat. Per això són tan positives, i necessàries, les mediacions per posar en contacte els ofensors amb les víctimes, per assumir de manera transparent les conseqüències dels propis actes. Vegi’s algunes experiències que ja s’han iniciat en aquest sentit entre presos i víctimes d’ETA:
- Durant massa temps en molts sectors de l’autoanomenat progressisme d’esquerres les accions d’ETA van trobar una empatia moral de fons, quan no un explícit reconeixement dels seus mètodes que es veien justificats per l’apel.lació a una situació de violència prèvia que emanava dels poders de l’Estat. Tots els mitjans per fer front a aquesta situació de violència prèvia eren lícits, també el degoteig d’accions armades que comportaven l’eliminació programada de persones (molts es resistien a qualificar aquestes accions d’assassinats). Els resultats més esfereïdors d’aquest bucle infernal de la violència desfermada, com ara els atemptats de Vic, Hipercor, els assassinats de Yoyes i Ernest Lluch, van anar moderant aquell sentiment d’empatia moral de fons, però no es passava a considerar, en aquells sectors del progressisme esquerrà, i en molts sectors nacionalistes, que una acció combinada de mesures policials i jurídiques eren necessàries per eradicar aquella espiral. Ben al contrari, s’havia instal.lat en la consciència moral de moltes persones el convenciment, no espontani sinó mediatitzat pel pensament polític i mediàtic predominant, que les mesures d’ordre estrictament policial o jurídiques orientades a posar fi a la connivència entre les accions d’ETA i el suport directe i indirecte de determinades organitzacions polítiques i socials atemptaven contra les bases elementals de la democràcia i que a la curta, i a la llarga, eren del tot contraproduents perquè entraven en el joc de l’acció-reacció. Els fets han demostrat justament el contrari, i si ETA anuncia ara el principi de la seva fi és perquè les accions policials i jurídiques l’han arraconat, i per si quedessin dubtes tenim la resolució del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg per recordar-nos que les mesures jurídiques empreses són ajustades a dret. Hem hagut d’arribar al final per reconèixer que la confusió moral que ens portava a mantenir sense gaire miraments que els fins justificaven els mitjans era un error que va ajudar a encobrir durant massa temps l’acció i els resultats de la violència.
- La forma com ETA s’ha vist forçada a preparar el seu final, per la contundència de les accions policials i jurídiques, i per la manca de suport social que s’ha anat fent cada vegada més evident, porta als sectors abertzales, i als simpatitzants de qualsevol ubicació, al País Basc o a Catalunya, a voler-ho dissimular mantenint en el fons que l’ús de la violència és ara un error estratègic que no condueix a res de positiu, i potser en algun moment reconeixeran que va ser un error des del principi. Però en aquesta tesitura es confon la culpa moral amb l’error teòric o estratègic, i amb aquesta confusió és impossible que es pugui arribar a la reconciliació. En aquest món ordenat i blindat contra el reconeixement de la pròpia culpa no es pot produir el perdó de les víctimes. El perdó, recorda Sandrine Lefranc en la seva imprescindible “Polítiques del perdó”, suposa que es va fer mal amb coneixement de causa. I si l’evocació del perdó s’inscriu en la temptativa de respondre a la pregunta de com fer front al mal i com posar fi al conflicte i a la violència, i a les seves conseqüències, sense una disposició decidida a reconèixer la culpa, més enllà del compliment de la pena per sentència, o més enllà de les mesures de gràcia que pugui emprendre l’Estat, serà molt difícil, per no dir impossible, que s’arribin a superar les condicions de profunda divisió social que la violència d’ETA ha generat. Per això són tan positives, i necessàries, les mediacions per posar en contacte els ofensors amb les víctimes, per assumir de manera transparent les conseqüències dels propis actes. Vegi’s algunes experiències que ja s’han iniciat en aquest sentit entre presos i víctimes d’ETA:
Comentaris