quadern d'en Cinto Amat

Naixement, de Piero della Francesca ¿Va existir mai aquell món expectant dins un pessebre mentre els àngels cantaven el futur de l’infant? ¿Va existir mai el missatge als pastors i als ignorants, amb la nit i l’estrella envoltant-los a tots? ¿Va existir mai el miracle de llum dels mags d’orient que il.luminen la fosca i ens encenen els ulls? Fràgil Nadal d’il.lusions i presències, bressol del temps on mai no ens cansaríem de bressar la innocència. C.A.

En aquests moments en què el discurs es fa tan contradictori, hi ha tantes coses que no sabem explicar-nos, i tot es mostra i passa com si prescindís de nosaltres, com si no hi fóssim, perquè ja no ens serveixen els esquemes que hem estat utilitzant, potser ens cal retornar al pensament més prim, més elemental, per adonar-nos que després de tot encara som i encara ens podem moure, i és aquesta sensació d’humilitat infinita el que ens queda i ens manté en actitud d’esperar: L’única saviesa que podem esperar d’obtenir és la saviesa de la humilitat: la humilitat que no té fi (…) Vaig dir a la meva ànima;calma’t, i espera sense esperança perquè seria una esperança equivocada; espera sense amor perquè seria un amor equivocat; i malgrat tot hi ha fe però tant la fe com l’amor i l’esperança es troben tots en l’espera Espera sense pensar, ja que no estàs preparat per fer-ho: així la foscor serà llum, i la immobilitat, dansa. (…) Per tal d’arribar al que no sabeu heu d’agafar un camí que és el ...

Amb dits de llum suspesos de les branques, palpant l’escorça, la vista em desvesteix el cos de la fageda. I és el meu cos catifa i pedra grisa arran de terra, camí sense petjada fressat amb dits de llum. Em lliuro a tu surant en la claror, Montseny daurat, per fondre’t el camí amb l’hàlit dels colors. Es buida el temps del pes de la memòria i és la besada com una remor ingràvida sortint dels tons de l’aigua. C.A.

Va el psc a mal borràs: vint-i-cinc era un prodigi, perdre’n onze un “estropici” que no l’arregla un pedaç. Vingué de Madrid Chacón amb l’aval del Pepe Luís, poca txitxa i gens d’encís d’aquell món en aquest món. Els èxits de convergència i l’eufòria del Duran no se sap on aniran, si al concert o a la indigència. Més que concert, desconcert és el que es pot produir si ens envien a parir amb els vots pel cel obert. Pel pepé el matx no ha estat nul: avisa que mana allà i que aquí es farà pregar per no donar-nos pel c… Les dretes van ben plegades sota el cel del desconcert per fer créixer en el desert miratges i retallades. Coscubiela ha fet els deures com un alumne aplicat, s’ha batut contra el mercat, la prima i les seves neures. S’ha guanyat un lloc decent, petit per tanta utopia, demostrant que hi ha una via si s’ho pensés més la gent. La República del sí és d’aquí i no s’ha mogut, i malgrat el que ha plogut no ha crescut ni un bocí. Entre dos móns ideals, el que estrafan i somien, es...

Monteriggioni és un clos emmurallat, a les envistes de Siena, rodejat de camps d’oliveres i vinya, que ens apareix en un cercle quasi perfecte puntejat per les catorze torres de defensa. Dant les va associar amb els fantasmes del seu ca nt de l’infern, però la pulcritud amb què es mostren en aquesta hora del matí és el contrapunt de qualsevol visió dantesca. Camí de Sant Gimignano, els Colle di Val d’Elsa , el de baix i el de dalt, amb els seus carrers amb voltes, són peccata minuta comparats amb les 72 torres nobles de la ciutat de la competència arquitectònica en forma de pedra vertical, desenvolupada durant el trecento entre güelfs i gibel.lins, reflectida en els contorns de la Piazza della Cisterna i de la Piazza del Doumo, que és Sant Gimignano . La llegenda diu que quan morí Santa Fina, patrona local, per entre les pedres d’aquestes torres van florir pensaments grocs, com per donar un toc d’amabilitat i bonhomia a tanta competència pètria. A la col.legiata del Duomo, l’altar ...

Quatre dies per la Umbria i la Toscana són un tast de la pedra, de la llum, de la imatge i del paisatge del renaixement. Se’ns repeteixen els noms dels pintors, dels escultors, dels arquitectes, en les limitades distàncies que recorrem, com si aquell grapat d’artistes del trecento al cinquecento s’haguessin conegut tots entre si i s’haguessin posat d’acord per deixar-nos a tocar de cada poble, de cada petita o gran ciutat, el testimoni del seu art imperible. Comencem a Orvieto , quan la posta il.lumin a amb el seu focus roent la façana de la catedral, i prenen relleu els mosaics sobre la pàtina de marbre estilitzat que empeny cap enlaire el conjunt policromat, blanc, vermell, blau i daurat, com una nau fràgil i harmoniosa que s’eleva de la plaça cap al blau del cel. En els baixos rellleus del costat esquerre de la façana, el judici final és un tremolor de cossos i braços inquiets, i a l’interior, a la capella de Sant Brizio, ens miren des d’un racó els rostres de Fra Angèlico i Signo...

Més enllà del posicionament polític de cadascú, i de les conseqüències jurídiques del final anunciat d’ETA, que sens dubte es produiran i es concretaran en mesures penitenciàries progressives, la reflexió d’aquest moment em porta a les dues consideracions següents: - Durant massa temps en molts sectors de l’autoanomenat progressisme d’esquerres les accions d’ETA van trobar una empatia moral de fons, quan no un explícit reconeixement dels seus mètodes que es veien justificats per l’apel.lació a una situació de violència prèvia que emanava dels poders de l’Estat. Tots els mitjans per fer front a aquesta situació de violència prèvia eren lícits, també el degoteig d’accions armades que comportaven l’eliminació programada de persones (molts es resistien a qualificar aquestes accions d’assassinats). Els resultats més esfereïdors d’aquest bucle infernal de la violència desfermada, com ara els atemptats de Vic, Hipercor, els assassinats de Yoyes i Ernest Lluch, van anar moderant aquell sentime...

Avui s’escola l’any d’aquella hora d’octubre que em va encarar, cruel, amb l’amarga visió de la llum esvaint-se dins una ombra difusa cap al fons del silenci, de l’esglai i el dolor. Cada dia passat té l’empremta profunda de l’absència primera, de l’instant amorós que em transporta al record de la imatge perduda, els teus ulls estroncats un matí de tardor. Rosa, vas deixar un punt al llibre per seguir-lo llegint, vas dir-me bona nit en la darrera nit, vas parlar del futur quan tot t’era futur, i en aquest present d’ara jo segueixo llegint i desbrosso la fosca per sortir de la nit, i convoco la vida per guardar el teu futur. C.A.

De cadena de disbarats judicials es pot qualificar el que s’està produint entorn de la Interlocutòria del TSJC donant un termini de dos mesos a la Consellera d’Ensenyament de la Generalitat perquè prengui les mesures pertinents a fi de “adaptar el sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también el castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán” (així, en castellà, perquè el TSJC no té la delicadesa, ni pel que es veu tampoc el coneixement suficient, per adreçar-se a la Consellera en català). Com si en el termini de dos mesos es pogués canviar un sistema que ha madurat durant més de trenta anys i que s’ha mostrat plenament eficaç en l’ensenyament del català i el castellà a Catalunya. El disbarat començà a perfilar-se amb la Sentència que es cita en aquesta Interlocutòria, la famosa Sentència del TC 31/2010 sobre l’Estatut d’ara fa poc més d’un any, amb la int...