Oix







Com un cavall
amb crina encimbellada,
mira El Ferran
la neu de Bastiments
i la grisor del Taga.
Lluent maragda,
l’ombra fragant del boix
vetlla el camí
i el pas del caminant
que lentament s’hi acosta.
Al cim feréstec
els ulls s’omplen de verd,
de primavera,
de pedra i cel llunyà,
units per la carena.
Amanyagant
el Coll de Talaixà,
l’esguard s’enfila
entre cimals de roques
pel cos del Bassegoda.
Tresquera avall,
quan el plugim s’apropa,
es fa aiguamoix
i pensament de molsa
la prada de la vall.


C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat