Notes d'un viatge a Egipte (2). Del poder de Ramsès al caos cairota


Les primeres hores del quart dia ens porten d’Assuan a Abu-Simbel. Mig endormiscats, a través dels vidres veiem com les estrelles es desplacen ràpides seguint un pista fictícia, reflectida pels pilots vermells de l’interior de l’autocar, estenent-se sobre la carretera, travessant el desert de la Baixa Núbia fins al Llac Nasser, no gaire lluny de la frontera amb el Sudan. Arribem a Abu-Simbel quan encara és de nit. Els quatre colossos de Ramsès II excavats a la roca del seu temple, desplaçats del seu lloc originari per mor de la construcció de la presa que va estar a punt de cobrir-los, orientats a llevant, esperen la sortida del sol. Desplaçats del seu lloc originari però no de la història, perquè Ramsès II és omnipresent en els temples, els relleus i l’estatuària d’Egipte, fent honor als més de seixanta anys de poder imperial que va presidir amb mà de ferro, fent-se retre tribut i culte com a faraó divinitzat en vida. A poc a poc el sol llevant de l’altre costat del Llac Nasser va escampant clapissades de llum sobre la pedra dels colossos. És un privilegi assistir a la sortida del sol sobre la cara de Ramsés, ens ha dit el guia, i és ben veritat. A l’interior del temple, Ramsès ens confirma la seva divinitzada autoestima entre Ammó i Horus, fent-se una autopresentació a si mateix com a déu i relatant-nos, en les parets que tanquen el pati de columnes osiríaques de l’entrada, les seves batalles contra els enemics del Nord (els hitites) i del Sud. El hieratisme de la figuració faraònica, fidel als cànons inamobibles del perfil i la lateralitat, que mantenen sempre les mateixes proporcions entre les diferents parts del cos, es desfà aquí en la filigrana i el moviment de persones, carros i objectes que omplenen les dues parets. Només havia contemplat un remolí bèl.lic semblant, d’animals, escuts, armes, soldats, barques i cavalls, en el Tapís de Bayeux, més de dos mil anys posterior. Per si quedés algun dubte, la virilitat de Ramsès somriu a la punta del penis erecte del déu Min (de la fertilitat), en el corredor de davant del santuari.

On Ramsès es mostra més home assequible, i fins entranyable, és a l’interior del temple de la seva dona Nefertari, també excavat a la roca, a pocs metres del de Ramsès, presidit per ell mateix a banda i banda de les estàtues de Nefartari revestida de deessa Hathor, amb els fills i filles als seus peus. Aquell faraó autodivinitzat es devia emocionar davant la bellesa de Nefertari si fem cas de les escenes domèstiques dels relleus de l’interior, sobretot del ram de lotus que li entrega amb un gest delicat de faraó submís.

Retornats Assuan, des de la barca que ens mena a Filae (final d’Egipte), vorejant els marges, veiem en primer terme el pavelló de Trajà, solitari i harmònic, al costat del temple d’Isis. El pati del temple és formidable, amb dos costats del seu perímetre ornats de columnes, protegit per dos pilons monumentals. Isis és senyora de la terra fèrtil i els graners, deessa guaridora, mare tendra de la filla Hathor, a més d’esposa-germana salvadora d’Osiris i mare d’Horus. La teogàmia de Hathor, en forma de narració esculpida del seu engendrament i naixement, s’exposa a les parets del santuari. En els laterals de l’entrada a la nau central, i en un racó d’aquesta, hi ha gravades dues creus amb un altar i una petita fornícula excavada al mur, humil testimoni del culte cristià que es desenvolupà durant un temps en aquest espai del temple. Als cristians d’aquells primers temps no els devia ser difícil relacionar les virtuts de la mare Isis amb les de la Verge Maria. De fet,sembla que Isis va ser objecte de devoció popular durant molt de temps. En un lateral de la mateix nau central apareixen dues inscripcions bilingües, una de les quals és reproducció de part d’un decret sacerdotal que es troba a la pedra Roseta, el desllorigador que utilitzà Champollion per desentranyar, a partir de les versions en demòtica i en grec, els secrets dels jeroglífics (una feliç conseqüència de les campanyes napoleòniques a Egipte, després espremuda per la voracitat britànica…)

La tarda d’aquest mateix dia resseguim, primer amb faluca (la popular embarcació de vela del Nil) i després amb barca motora, l’illa Elefantina, al davant d’Assuan. És agradable el balanceig per entre el canyissar del riu que es va obrint en petits ramals que de tant en tant aprofita algun xicot nubi, de pell bruna i lluent, per acostar-se nedant i cantar-nos una barreja de cançons en castellà a canvi d’un euro o d’unes lliures. El color groc, dens, de la sorra del desert es converteix en sorra de platja que ens permet un ràpid bany a les encara fredes aigües del riu. Completem la turistada amb un passeig amb camell fins al poble, i tanquem el dia, esgotador però interessantíssim, amb te de convidats a les estances d’una senzilla casa núbia, amb menuts cocodrils de mostra, moltes andròmines per vendre, i moltes ganes d’encolomar-nos-les, després d’una lliçó de números i d’abecedari àrabs a l’escola del poble.

El dia cinquè ens toca matinar novament per volar a El Caire. Un altre món. Del blau, a vegades encalitjat, de les ribes del Nil entre Luxor i Assuan, al to cendrós del cel de la capital, a joc amb el caos del trànsit i la sensació d’abandonament i de depressió urbanística i humana que et deixa la ciutat tot just comences a trepitjar-la.

Busquem l’animació i els colors del basar inacabable de El Khalily, el més gran d’Àfrica. L’afany de vendre no té aturador. Tot val un euro (d’entrada, perquè després el preu puja, i torna a baixar, i a pujar…). Quantitat de jovent practica el top manta, en grups que no s’acaben mai, com estrangers al seu propi país , a punt sempre d’anar a l’assalt mercantil del turista. Una consulta sobre l’adreça aproximada d’un restaurant acaba traduint-se en una visita al talleret de pergamins de la cantonada on et fa anar el consultat per vendre’t els seus productes a preus incomparables. Amb quasevol moviment, gest o aproximació, es para la mà demanant una propina, encara que sigui de part de l’encarregat de vigilar l’entrada i sortida de maletes i bosses al detector de metalls de l’aeroport. L’entrega de les maletes que es carreguen o es descarreguen de l’autocar demana un euro a la mà. Pujar una escala pot costar unes lliures si al peu hi ha un noiet que et frega amb un moviment del braç indicant-te l’esglaó. Els policies malgirbats, que vesteixen uniformes d’hivern a trenta-cinc graus de temperatura i cara d’excés de treball acumulat per moltes hores de no fer res, d’estar-se contemplant el carrer des de les seves garites de plàstic blanc i blau (policia de turisme i d’antiguitats, segons indica el braçalet de la màniga), tampoc s’estan d’insinuar-te el regal de la propina amb un suggerent fregament de dits.

A primera hora de la tarda entrem a la mesquita de El Husayn, a la plaça Midan El Husayn, que fa cantonada amb una de les entrades al maremàgnum de El Khalily. L’interior és auster, amb tota l’aparença de ser refugi i continuació del basar de fora; alguns fan la seva pregària, d’altres baden asseguts, recolzats a les columnes, uns altres fan capcinades, i nosaltres no parem de fer fotos. No hi veig el recolliment i la concentració que recordo de les mesquites d’Istanbul. Les dones tenen un reduït espai al que s’accedeix per un lateral.

La plaça està molt concorreguda. És un mostrari de colors, fesomies, vestits, persones i personatges. Demanem un te en un dels bars en sèrie, a l’aire lliure, de la cantonada. Ens asseiem com podem en uns escons de fusta, al voltant d’una taula octogonal, enxarolada, amb planxa de llauna daurada al mig, i ens sentim com empresonats i amenaçats per la cridòria dels cambrers, dels dins amb els de fora, i viceversa, irremissiblement immobilitzats sobre els seients; ja només ens queda el recurs d’anar fent que no amb el cap a la corrua de venedors que van obrint-se pas als nostres nassos, els dels rellotges, els del tabac, els de les carteres, els dels mocadors, i després torna a començar amb els dels rellotges…

A la mesquita de l’altre cantó de la plaça, la important El-Azhar (la filla de Mahoma), que té adossades les dependències de la universitat, l’ambient és més assossegat. Un imam fa la xerrada de la tarda a un grup de fidels assseguts en semicercle al seu davant. El pati central és de grans dimensions, amb arcades d’estil persa. Cinc minarets i tres-centes columnes de marbre a l’interior donen fe de la importància d’aquesta mesquita que és un dels punts de referència de l’Islam sunnita. Les dones turistes poden accedir-hi sense problemes, almenys aquesta hora.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat