quadern d'en Cinto Amat

Es parla molt de la necessitat de buscar fórmules noves de fer política, però de moment el que priva és l’adaptació escandalosa de la política a les normes que imposa la societat de consum. És la vida de consum la que marca la pauta a la política, de manera que aquesta, parafrasejant Z. Bauman ( “Vida de consum”, Viena Edicions ), es converteix cada vegada més en política de consum destinada als consumidors que som els electors. Ho veiem de forma successiva en el tractament dels mitjans de comunicació, i en el posicionament dels partits polítics, respecte de fets com l’incendi d’Horta de Sant Joan, l’empadronament dels immigrants irregulars a Vic i el magatzem de residus radioactius d’Ascó . I ho continuarem veient en altres fets que substituiran aquests i tindran invariablement les mateixes notes distintives: recerca i compra de marca partidista, anunci públic de la seva possessió, que es considera plena quan esdevé coneixement públic a través dels mitjans , i consolidació i assump...

L’alcalde de Vic diu que el problema és que es permeti empadronar a persones que en teoria no haurien d’estar aquí, ja que la llei,segons creu, obliga a expulsar els immigrants que entren sense els papers en regla. En altres paraules: si segons la llei no haurien d’haver arribat, que se’ls ignori. Estan aquí, però com si no hi fossin, i que se'ls expulsi immediatament. L’alcalde de Vic apel.la a la llei per defensar una situació ideal que va molt més enllà del que diu la llei: si aquests immigrants no havien d’haver entrat, que se’ls faci fora; si cal, aprofitant la seva intenció de registrar-se al padró; mentre que la llei (tot i el seu enduriment amb la darrera reforma), més realista, preveu que si han arribat, de la manera que sigui, tenen els drets elementals que es deriven de la seva presència (estança), i fins el dret a arrelar-hi i a passar, al cap d’un temps, de la simple estança a la residència temporal o definitiva. La realitat, tossuda, contra l’ideal, i contra l’interè...

Són ales abatudes els teus braços somorts, i l’aire s’estremeix amb l’hàlit del teu cos traçant sobre la mort la corba de la mort, l’arcada de l’esglai tancant-se en el puny clos. Cossos amuntegats contemplen el teu vol, són restes de colors, de vida i desconhort, filagarses de mans, de sang i de condol que esperen que els teus peus remuntin la dissort. No et vull veure caient sobre el tou de l’estiba sinó veure’t desfent la corba del destí, suspès al blau del cel que et pren i que t’agita com una teia encesa, roent, àngel d’Haití, com un dard projectat al cor de la misèria, ferint-la mortalment, sense por ni clemència. C.A.

Sí que hi ha en aquest segon volum de memòries un esforç considerable per donar a conèixer la seva dedicació infatigable al país, des de la seva persona, íntegrament, i des del seu partit, Convergència. Ara que des de Convergència es parla tant de la Casa Comuna (o ja no?), convindria rellegir les pàgines dedicades a què ha de ser Convergència , a les relacions amb Unió, al pacte difícil amb el PSC o Esquerra i a l’oscil.lació del punt de gravetat entre Madrid o Catalunya. Si el president Pujol s’ha dedicat totalment a la construcció de Catalunya, i si a Convergència hi veu plenament cristal-litzada aquesta obra de construcció, no és gens difícil caure en la temptació de creure que fora de Convergència no hi pot haver preocupació per Catalunya. Des d’aquest punt de vista, es pot entendre que les memòries van destinades, sobretot, als seus votants, i que per això les reiterades insinuacions (sovint també sense contingut) als socialistes consisteixen en lamentar la seva obstinada...

Després de disfutar amb el cara a cara i l’espontaneïtat del president, al lector que sóc jo li queden ganes de saber més coses, i amb més detall, relacionades amb el fons de l’acció política en els moments més decisius, o en els moments que considero que qui escriu les memòries ha de valorar com més determinants o decisius. I em dóna la impressió que el president es deixa moltes coses al tinter, perquè no vol remoure segons què, perquè no li sembla necessari o perquè no ha tingut temps d’anar més al fons de la seva exposició i no vol comprometre’s, ni vol comprometre ningú més, amb el detall de segons quins comportaments i opinions. Val a dir que no defuig cap dels temes més rellevants, els fets del 23 F, per expemple, o la decisió de Miquel Roca de deixar la secretaria de Convergència , o la seva intervenció decidida a favor de l’organització dels Jocs Olímpics. Però en tots aquests temes queda sempre un regust de poc, una sensació d’haver passat com per sobre les brases d’algunes ...

Si en una biografia o unes memòries el que realment compta no és tant el que es diu com el que es mostra , s’ha de dir que a "Temps de construir" (segon volum de les seves memòries) Jordi Pujol s’hi mostra ben bé tal com és, tal i com el coneixem en tant que personatge polític i home de govern interessat sobretot a presentar la seva acció política com sorgida de la preocupació per mantenir un contacte directe amb les persones, amb el que de forma indiferenciada, i un pèl amalgamant, en diu contacte amb la gent , que li serveix tant per parlar de coneguts com de desconeguts, de fets notoris com de fets anònims, situant-se ell sempre en el pol del replicant o de l’ interrogador, al punt just d’aquell protagonisme tamisat, aparentment sorgit, sense més propòsit, dels atzars i dels fets quotidians, però que en tot cas li resulta del tot adequat per demostrar la seva clarividència o , si més no, el seu treballat sentit comú. Des d’aquest punt de vista, el llibre es llegeix amb...

D'on ha sortit aquest querella contra l'alcalde de Mataró, Joan.A. Baron, i la lletrada Mª LL. Guanyabens? Evidentment, de la Fiscalia. Quin fiscal n'és l'autor ?, quina gènesi ha tingut? , a qui se li ha encarregat, d'entre els fiscals, treure's de sobre la paperassa que devien tenir amuntegada a la Fiscalia (procedent de plataformes, d'alguns particulars, de diligències dels agents rurals de medi ambient...)? Perquè el que es desprèn de la seva lectura és que qui l'ha redactada o no en sap prou o ho fa perquè li ha tocat. No hi ha (segurament perquè no hi pot haver) cap detall de fets que tingui cabuda concreta en els tipus penals que s'hi anuncien. On està el delicte contra el patrimoni?, on el delicte contra l'ordenació del territori? S'hi exposa una relació cronològica de fets sense fonamentar-ne mínimament el seu contingut presumptament delictiu, com si es tractés d'una (molt dolenta) crònica periodística. No es parteix de fets amb ...

Algú, discretament, una mà amiga, m’ha deixat a les mans els teus poemes i amb ells he resseguit la terra antiga, i amb tu m’he retrobat a la carena i a l’espigó orgullós dels nostres dies, al batre i al desig de la verema, als solcs profunds on t’arrelà la vida amb els mots dits al sol i a la serena. T’he vist parlar i somriure a cada pàgina, viure i doldre’t sencer de tarda en tarda, morint d’amor i vivint de la mort, i em deixa olor d’absència la teva ànima mirant-me des del fons de la brancada de l’olivera estesa en el teu hort. C.A. "L'olor de l'absència" és el poemari de Valentí Bigordà , editat a la Col.lecció LLuerna d'Abadia Editors. Amb el Valentí, que va morir de càncer el maig de 2007 , vam ser covilatans i amics de primera joventut, i copartícips d'algunes cuites.