Vicenç Ferrer

El treball de la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur, buscant per sobre de tot l’autonomia de les persones i grups que s'acullen a la seva organització, proporcionant-los eines de creixement personal i de desenvolupament, constitueix un clar exercici no sentimental de la compassió que busca “fer el bé”, contràriament a l’exercici sentimental de la compassió que busca abans que res “sentir-se bé”. Des que l’antropòloga Mary Douglas va posar en evidència que moltes vegades “la caritat fereix” i pot arribar a humillar perquè no té en compte les condicions de desigualtat i deixa una càrrega pesada de gratitud en el receptor que potser no té res per retornar llevat de la seva submissió, la dialèctica entre compassió, pietat i justícia (que també va denunciar H. Arendt) només es pot superar per la via de la recerca d’autonomia dels menys afavorits, pel treball a favor de la igualtat d’oportunitats. Vicenç Ferrer sabia molt bé que en el seu concepte cristià de la caritat havia de foragitar el perill del sentir-se bé, de la simple compassió com a recerca en el receptor d’un do o d’una satisfacció que en realitat acaba sent una autocomplaença, una autojustificació. El germen de la veritable compassió s’ubica en la mirada que ens fa adonar que les coses no són com haurien de ser. I a partir d’aquí comença el treball anònim perquè els altres desenvolupin les seves capacitats en condicions d’igualtat, acceptant el que no podem entendre d’ells. És el concepte genuí de la caritas del Sermó de la Muntanya: “Cuideu-vos de no practicar la vostra justícia davant dels homes per ser vistos per ells... Quan facis almoina, que la teva mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta; així la teva almoina quedarà en el secret” (Mateu 6:1,3-4)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat