quadern d'en Cinto Amat

A part de la dimensió plàstica o artística del joc, és reconfortant descobrir com a alguns esportistes d’elit la pràctica del joc esportiu els ha ajudat a créixer i a fer-se més persones, com és el cas de Manel Estiarte , quina biografia “Todos mis hermanos” ( Plataforma ) valdrà la pena de llegir. A la Vanguardia d’avui ( La contra ) Estiarte subratlla com als divuit anys ja era el màxim golejador dels JJ.OO i considerat com el millor jugador del món i líder de la selecció espanyola, però que llavors, tot i que era bona persona, no era un esportista complet perquè era egoista; va ser quan va passar del jo al nosaltres , quan va començar a repartir joc, a ser més generós i en conseqüència a rebre més, quan va copsar l’olor de l’esport en estat pur , i a divertir-se de veritat, a sentir-se esportista, potser a sentir-se líder. Diu Estiarte : “a l’esport hi ha una part que és do, i després cal l’entrega amb passió absoluta, però jo vaig ser excepcional perquè vaig jugar amb ells, ju...

En el programa de mà de l’interessant espectacle de dansa de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi (“Sense fi/conquassabit” , al Teatre Lliure, inspirat en una composició de Pascal Comelade a la primera part, i en fragments de Händel a la segona) l’assessor dramatúrgic de l’obra, Víctor Molina , recorda la teoria de la dansa del tractadista Italià del S. XV, Domenico De Piacenza , segons el qual els elements constitutius de l’art de la dansa són mesura, memòria, agilitat, manera, domini del sòl, i sobretot d’allò que anomena “fantasmata” , aquells moments en què la dansa resta momentàniament aturada, congelada, com sostenint el temps invisible que la porta, en un intent, impossible, de recrear la imatge de la memòria que és la font que l’alimenta. “Perquè la dansa, diu Víctor Molina , en la seva mateixa flagrància, no té lloc quan passa, no ocorre quan ocorre, sinó en un altre temps ( en un temps “altre”), abans i/o després del marc temporal cronològic en el qual s’executa”. La suau o...

No convé que corris tant, no vulguis matar la fera ni facis córrer la sang per l’amor que et desespera. No et deixis ensarronar pel afalacs de la dama que et voldria entabanar amb l’embull del seu vell drama. Conserva la mala bava que t’ha encomanat la bèstia, que sobre el mar de sang blava hi sura molta immodèstia. Si s’esllangueix la sentor que deixa anar la princesa, abandona-la al racó i canvia la contesa: puja al llom del drac valent brandint la llança del llibre, que les flors són pansiment però el llegir et farà més lliure. C.A.

Alguns diuen que Guardans bon europarlamentari, s’ha deixat untar les mans i ha cantat com un canari. Disparen les males veus, amb gallet sobiranista, contra els mèrits europeus del Guardans “espanyolista”. Proclamen que hi ha hagut “ligue” amb l’excusa del cinema, que flirtejant amb la Sinde s’ha merescut l’anatema. Obliden que l’han cagada expulsant-lo de la feina, que el Tremosa no té alçada per jugar amb la mateixa eina. Obliden que a Cal Cambó hi ha molts quadres, massa històries de polítics de debò que no creuen en cabòries, que tenen bona faringe per digerir la minestra de moltes González-Sinde amb rots de catalanisme. Guarda’t, Guardans, de mimoses que floreixen a deshora, de les punxes de tremoses que han maldat per fer-te fora. Guarda’ns, Guardans, dels papistes que no veuen més enllà de les tanques partidistes, del líder i el capellà, dels qui aspiren a una trona al mercadeig seguidista i toquen tot el que sona per apuntar-se a la llista. C.A.

El Poder Judicial demana que es matisin diferents aspectes de la reforma de la Llei d’Estrangeria, entre ells el que preveu com infracció greu (sancionable amb multa de fins a 10.000 €) el fet d’acollir un immigrant en situació irregular durant un cert temps, pel simple fet de protegir-lo, perquè es pensa que amb aquest comportament es promou la permanència irregular d’un estranger a Espanya. Considera el Poder Judicial que així es poden criminalitzar les activitats purament solidàries dels qui, per exemple, acullen i atenen els immigrants arribats en pasteres. És ben veritat que en aquest punt la Llei es fica on no li toca, com fa a vegades. Com es pot sancionar legalment una conducta simplement altruista davant el dèbil? Seguint aquesta mateixa ona, em trobo amb l’esplèndid article de Martín Garzo ( “ Elogio de la fragilidad” ), i penso que la capacitat de percebre la pròpia fragilitat personal com una “qualitat de la vida i de la bellesa” pot ajudar a comprendre les situacions d’...

El Bosco: Judici final A més del significat paradigmàtic de la resurrecció, en la tradició cristiana, com a pas de l’espera, de l’esclavitud, a la llibertat i a l’esperança, hi ha una experiència quotidiana, universal, que participa d’aquest mateix sentiment traduït en la captació d’un optimisme profund que impregna totes les coses sense que puguem donar una explicació exacta o convincent del seu perquè. Rilke ho trasllueix en aquest poema: Ets l’esdevenidor, l’aurora inmensa sobre les planes de l’eternitat, el cant del gall rera la nit del temps. Tu ets el rou, les matines, la noia, la mare, el foraster i la mort. Tu ets la forma canviant tothora que sempre solitària s’eleva del destí, que resta no alabada ni planyuda, mai no descrita, com un bosc salvatge. Tu ets la quinta essència profunda de les coses que es guarda de dir d’elles l’últim mot, i es mostra als altres sempre diferent: costa per al vaixell, vaixell per a la terra. Tu ets de dia la dienda que mormolant circula entr...

Leonardo da Vinci: L'últim sopar Queda sang al llindar i pa àzim a taula, però ja no passa l’àngel per deslliurar l’espera. Ha fermentat el vi al cor de la paraula mentre truca al portal la llibertat novella. C.A.

Van Gogh : gira-sols Tot el teu cos ha esdevingut mirada: miren les mans el que el dolor no oblida, els dies malastrucs, la veu cansada, el tremolor del bes i la carícia. Però no és sobre les coses la mirada: concentres en un punt de llunyania el que vols ben a prop i el que ara et parla, un feble tel embolcallant la vida. Ja no veus el que tan fixament mires, creues el pas on la claror es fa dia, el límit del que has vist i el que et contempla, el vel del que has viscut i el que t’espera. Veig a l’aigua dels teus ulls com arrela la llum que des de sempre ha sigut teva. C.A.

Interessant la presentació ahir a la llibreria Robafaves del llibre de l’Enric Vila , “El nostre heroi Josep Pla”. En Joan Safont , cicerone de la cerimònia, amb la seva agudesa habitual, celebrada per l’autor, va subratllar la condició provocadora de l’Enric Vila (tot recordant l’obra anterior “Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs ”) i pel que fa al llibre en qüestió n’assenyalà el trets fonamentals, la irradiació d’autors com Xammar i Gaziel , en l’estela de Pla , el comportament dels quals, la seva actitud vital i literària, contrasten vivament amb la d’altres com Carles Sentís o Martí de Riquer , en el context de la guerra civil i del franquisme, si hem d’entendre, com recorda Vila en algun lloc del seu llibre, que per a Pla l´únic gènere literari era en realitat Catalunya. Respecte del punt potser més polèmic del llibre, les conflictives relacions de Pla amb La Vanguardia, de les que se serveix l’Enric Vila per a confegir una definició de la funció d’aquest diar...