Paisatge i memòria (3) : l'equilibri entre l'aiguamoll i la torre

Cézanne: "Llac d'Annecy"
"Les veus , que la tarda aïlla i torna més líquides, fan ressonar de retruc l’eco de la Roca que Beu; la torre quadrangular de la capella queda per fi a la vista per damunt dels canyissos: el bronze de la seva campana que toca lànguidament l’hora ressona sempre més proper del que esperàvem i sembla estirar sobre l’aigua, amortir sense pressa, les seves vibracions com una pedra que cau en una bassa. No és fins aquí que, emmarcades entre els rams plomosos de les canyes, reflectides sobre l’aigua tremolenca i trencades com un mosaic per les fulles de les castanyes d’aigua i dels nenúfars, no resulten aquestes parets de peregrinatge totalment indignes de ser contemplades, i mereixen el nom secret que els guardo en el meu record, nom que vaig furtar a un pobre poblat de la Brière: la Capella dels Aiguamolls. Una sensació de seguretat ha anat sempre unida a aquest nom i a aquesta imatge, i encara m’és difícil precisar-ne la causa: ¿ no deu ser que - resultant-me com em resulta la representació de l’aiguamoll, més que la de la terra o la del mar, de naturalesa maternal i inexhauriblement fecunda - la imatge d’una torre que el domina, i que ve a equlibrar-lo amb una figuració tutelar més viril, aplega i tranquil-litza dins meu, en la seva vetlla de sentinella, alguna cosa que el formigueig de la vida angoixa contínuament ?"


(Julien Gracq, “Les aigües estretes”, Quaderns Crema 2007, pp54-55)
Monet: "Nimfes"

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat