quadern d'en Cinto Amat

" No hi ha terra de promissió fora del cos; o de la paraula" (Eugenio Andrade, "versos d'hivern") Barrat el pas de l’última sortida, atrapat i vençut darrere els vidres, ni tu ni jo tenim presa la mida del que ens espera al terme d’aquests signes, quan s’acabi el malson de la fugida: la teva, vers la terra que somies; la meva, vers la por de l’acollida, i les dues creuant-se a les envistes de la barca perduda i perseguida, de la casa volguda més que els dies. Vençut tu, i vençut jo, ja no sé qui fa ús d’aquest codi de socors, ni qui està a l’altra banda per desfer aquest hòrrid miratge de temors, si no hi ha més espai que el que ens reté entre el teu cos i la meva paraula, entre el meu cos i la teva paraula.

Tot i la concurrència de canvis significatius respecte de la proposta del Parlament de Catalunya en aquest camp ( Títol III, articles 95 a 109 ), es pot dir que es mantenen en l’Estatut que es presenta referèndum els tres principis que la inspiraven: descentralització, atribució de competències jurisdiccionals quasi plenes al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i recerca d’eficàcia en l’atribució de competències concretes respecte del personal de justícia i mitjans materials. Es manté, doncs, l’estructura de la proposta que ja vaig comentar : creació del "Consell de Justícia de Catalunya", competències jurisdiccionals del T.Superior i relació detallada de les funcions o competències normatives, executives i organitzatives amb relació al personal i als mitjans materials. La mateixa poposta ja preveia que la reforma s’havia d’acompassar amb la de la Llei O. del Poder Judicial i de l’Estaut orgànic del M. Fiscal per esdevenir eficaç (Diposició Addicional novena). Per ev...

El sorprenent canvi de la direcció d ’ERC respecte del referèndum de l’Estatut, passant per un pronunciament a favor del “vot nul polític”(justificat reiteradament en base a què calia evitar de totes maneres sumar el “no” d’Esquerra al “no” del PP, i mirar de posar de relleu el perfil propi com a partit) fins arribar a assumir el posicionament dels militants decantats majoritàriament pel”no” en les assemblees locals, manifesta un problema de fons que s’acostuma a relacionar amb la qüestió de la representació política, plantejant-se si en definitiva pot admetre’s en un partit de govern el funcionament assembleari o de “democràcia directa”. El que ERC va decidir fou ni més ni menys substituir el criteri raonat de la seva direcció, madurat en els corresponents òrgans una vegada mesurats els “pros” i els “contres”, pel criteri resultant de la suma de les voluntats individuals dels seus militants. Va mantenir ERC amb aquest canvi la seva coherència com a subjecte col-lectiu polític ? En el...

Drets, deures i principis rectors (Títol I, articles 15 al 54).- Pel que fa a la innovadora aportació de l’Estatut a la regulació concreta dels drets i deures, el contingut del text que es sotmetrà a referèndum queda pràcticamet tal i com es va proposar pel Parlament de Catalunya, i per tant es podrien repetir les consideracions que des d’aquest modest àmbit d’opinió ja es es van exposar . En el text tal com queda s’introdueixen només els següents matisos: - Es matisa l’article 20 i s’afegeix al fet que "totes les persones tenen dret a viure amb dignitat el procés de llur mort" la previsió que tenen també dret a "rebre un tractament adequat del dolor i cures pal-liatives integrals". - En els drets i deures en l’àmbit de l’educació es manté l’article 21 proposat i s’hi afegeixen altres cinc aspectes: la gratüitat, el dret a la formació professional i a la formació permanent, el dret als ajuts públics, dret a rebre suport de les persones amb necessitats educat...

Tots davant el televisor o davant la pantalla del lloc que toca, petits i grans. Primera sorpresa: surt Van Bommel al lloc d ’Iniesta . Segona sorpresa: l’Arsenal surt a l’atac i el Barça es desequilibra, Henry està a punt de marcar. Sort de Valdés , aquesta vegada i unes quantes més al llarg del partit. Polèmica: l’àrbitre anul-la un gol a Giuly precedit d’una falta a Eto’o que significa l’expulsió del porter anglés. Dubte reglamentari amb incidència sobre el transcurs del joc: no hauria estat millor per a l’espectacle que hagués donat el gol i no hagués expulsat Lehmann ? Minut 38: galleda d’aiguafreda; quan semblava que ho teníem tot a favor, badada d’ Oleguer i cop de cap i gol inapel-lable del gegant Campbell . Augmenten els nervis, la càmera enfoca un aficionat que s’està enfonsant anímicament, a punt d’arrencar a plorar. Bona jugada d’ Eto’o , remat i pilota al pal. L’eufòria inicial comença a donar senyals de fragilitat, però la remuntada és factible. I comença la segona ...

París és a hores d’ara “La Maison de la Catalogne”. A París convergeixen totes les expectatives, les dels barcelonistes i les dels qui no ho són però se senten magnetitzats per aquest imant que és el Barça, que tantes il-lusions genera i aplega. És l’hora de la il-lusió massiva, prèvia a la gran final contra l’Arsenal. No es parla de res més. La il-lusió de l’espera és la més dolça, la que més cohesió crea: estén sobre tot el País una fina capa de benestar, de comfort, de reconeixement de mèrits, d’esperit de superació, de legítim orgull, d’excitació controlada. Sembla talment com si aquest fos un País totalment unit en virtut d’una gesta que ens sobrepassa i de la que tots participem. Aquesta tarda, a l’hora del partit, les il-lusions esclataran en emocions: l’emoció d’anar perdent o d’anar guanyant i, al final, l’emoció d’haver guanyat o d’haver perdut. Ara les dues aficions estan impregnades per la mateixa il-lusió, la d’esperar guanyar; durant el partit, i després, les emocions es ...

El meu país s’ha tornat trist per a qui ara el veu i qui l’ha vist. No s’ha mogut del campanar en comptes d’atrevir-se nord enllà, on diuen que la gent és rica, lliure, desvetllada i feliç La campana que repica té el so feble, indecís : per alguns és toc de foc, per a d’altres toc de mort. El meu país és molt petit i tant i tant se m’ha encongit que quan de cop li plou la calamarsa corre tot ell a aixoplugar-se sota el paraigua del seu Barça: allí se sent ben protegit, oblida tot el que ha patit i com el Patufet sota la col sobreviurà segur al seu dol amb la cridòria d’algun gol. Al meu país petit i trist li han vingut mals tot d’imprevist. S’han lliurat a la brega alguns manaires a redós de maldestres trabucaires, protectors d’insolents i carallots que a tots ens tallarien els pebrots per botiflers i pidolaires. El meu país potent i ric ara s’ha fet petit i trist, però me l’estimo tal com és perquè pot créixer més i més.

Fent un balanç del que ha quedat de l’Estatut després de passar l’últim tràmit al Senat, fixant-me per tant en el text que serà presentat a referèndum i comparant-lo amb el que va presentar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre 05, subratllaria aquests punts : PREÀMBUL · Desapareix del text l’afirmació identitària de Catalunya com a nació, tant des del punt de vista històric (començava el Preàmbul de la proposta dient que “la nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps…” ) com des del punt de vista de definició política (establia la Proposta que “Catalunya és una nació” , i es repetia la mateixa definició a la capçalera del Títol Preliminar). Aquesta preocupació identitària ha estat substituïda per expressions més obertes i menys essencialment definitòries, com simplement “Catalunya” i “poble català” (expressió aquesta que no sortia ni una sola vegada en tot el Preàmbul de la Proposta, només una l’expressió “com a poble” ). Però en canvi determina que “el Parlament...

una dona i el seu fill, víctimes de la fam al sud d'Etiòpia /REUTER Pesen lloses d’oblit sobre la terra, mare terra fidel i acollidora, mare clamant que la tristesa aferra i emboira la mirada colpidora. Massa segles goluts, curulls de guerra, per redreçar aquest plor que em deshonora, per relligar les mans de qui em desterra a la inútil visió conhortadora. Mare infantada dins l’aura serena, mare oblidada que em dónes saó, únic gresol on transformar la pena que neix abraçada pel teu tremolor, humus etern que em fas la crua ofrena de la fruita arrelada al teu dolor.

La final de la Copa d’Europa que ha de jugar el Barça a París el dia 17 ha despertat tant d’interès, i tant d’apassionament entorn de les entrades, que ens posa de nou davant l’evidència que som més que un club i potser menys que un país. Probablement, si disposar o no d’una entrada per la final (s’estan pagant preus fora de tota lògica a la revenda) no s’hagués presentat com una qüestió de ser o no ser per als barcelonistes, retroalimentant-se les ganes de l’afició amb la voluntat dels media de ser protagonistes de la moguda, no s’hauria arribat a aquests extrems de paroxisme. Per un costat, és d’admirar la capacitat d’identificació que desvetlla el Barça, les ganes de participar de les emocions d’una final que es congrien entre els aficionats i entre molts ciutadans que viuen normalment allunyats de l’interès directe pel futbol, però d'altra banda deixa un regust agredolç el constatar que tot aquest impuls social té una base ben fràgil i, segons com es miri, ben banal, al tractar...