Notes d’un viatge a Turquia (1) : De la Capadòcia a Hieràpolis

 

  Capadòcia és nom d’origen persa que significa “terra de bons cavalls”. En començar el  recorregut per la localitat d’Uchisar veiem que el que predomina no són pas els cavalls sinó un paisatge fascinant d’origen volcànic, de valls erosionades, xemeneies de fades i cases excavades a la roca, dominat pel seu impressionant castell natural. Les xemeneies són formacions rocoses altes i esveltes, modelades per l’erosió volcànica, amb formes sorprenents que semblen torres naturals sorgides de la roca. La part baixa està formada per la tova volcànica, d’origen cendrós, i la part alta per pedres de basalt. A la part tova s’hi han excavat habitatges tradicionals (alguns encara habitats) amb abundància de colomars que han contribuït a l’adob de les zones agrícoles.

 

 

 

   La fascinació del paisatge adquireix importants dosis culturals en el seguiment de les esglésies excavades a la pedra a l’interior del parc natural, o museu a l’aire lliure, de Göreme, decorades amb frescos. Aquí trobem les arrels d’un cristianisme en part  ja consolidat a l’Orient. Daten principalment dels segles IX al XI, durant l’època bizantina. Van ser un important centre monàstic i espiritual del cristianisme primitiu, utilitzat pels monjos com a lloc de culte, refugi i difusió de la fe cristiana. Entre les més importants destaquen la Karanlık Kilise (Església Fosca), famosa pels seus frescos molt ben conservats, la Tokalı Kilise (Església de la Sivella), la més gran de la zona, i la Elmalı Kilise (Església de la Poma), coneguda per les seves pintures. Aquest conjunt monàstic va estar profundament influït pels Pares Capadocis —Basili el Gran, Gregori de Nissa i Gregori Nazianzè—, teòlegs del segle IV que van consolidar la doctrina cristiana oriental, van impulsar la contemplació i l’organització de comunitats religioses a Capadòcia, convertint la regió en un centre clau del cristianisme primitiu i bizantí.

 

 

 La vida a l’interior de les roques, però aquesta vegada en roca subterrània, la podem imaginar a  Özkonak, una impressionant ciutat subterrània excavada a la roca volcànica de la Capadòcia, formada per túnels, habitacions, magatzems i sistemes de ventilació, creada com a refugi defensiu per protegir-se d’invasions i persecucions. Es considera d’origen hitita (segon mil·lenni aC), tot i que va ser ampliada i utilitzada especialment durant els períodes romà i bizantí, entre els segles IV i X, com a refugi per a les comunitats cristianes. Unes pesades lloses, com rodes de molí, servien per tancar els espais des de  l’interior de les diferents estances, sense possibilitat de ser mogudes des de fora en cas d’invasió o persecució.

   Escampades per les quatres províncies de l’Anatòlia central que formen la Capadòcia (Nevsehir, Kayseri. Aksaray i Nigde) es compten entre 150 i 200 ciutats subterrànies, algunes de les quals amb capacitat per a 2000 persones que s’hi podien refugiar llargues temporades.

   La continuació del viatge, amb nou hores de cotxe entre Nevsehir i Hieràpolis (l’actual Pamukkale) ens porta per Aksaray i Konya. El paisatge és verd, amb predomini de cultius de regadiu i molts cirerers. El conjunt constitueix una plana prolongada encerclada per les muntanyes del fons. A Aksaray tenim temps per contemplar un dels caravanserralls de la coneguda com ruta de la seda, el caravanserrall de Sultan Han, amb façana fortificada i nombroses construccions interiors. Els caravanserralls de la Ruta de la Seda eren hostals fortificats destinats a acollir comerciants, viatgers i caravanes. Servien com a lloc de descans, protecció, intercanvi comercial i emmagatzematge de mercaderies, i van ser essencials per facilitar el comerç i la connexió cultural entre Orient i Occident. S’hi podia estar durant un màxim de tres dies amb tots els serveis a lliure disposició.

   Passant per Konya, sense aturar-nos,  ens ve a la memòria que es tracta de la ciutat fonamental per al sufisme perquè va ser la llar de Jalal al-Din Rumi, el gran poeta i místic persa del segle XIII. Allí va desenvolupar el seu ensenyament espiritual basat en l’amor diví, la tolerància i la recerca interior, i s’hi va originar l’orde sufí dels dervixos giròvags (Mevleví). El mausoleu de Rumi a Konya és avui un dels principals centres espirituals i de pelegrinatge del sufisme. Un poema de Rumi que ens podríem aplicar seria aquest:

“Ahir era intel·ligent i volia canviar el món,

avui sóc savi i em canvio a mi mateix”

 

 Arribem a Hieràpoli (actual Pamukkale). Ens sorprèn la massa blanca, com de neu, que se’ns dibuixa a l’entrar a les runes de la ciutat antiga, fundada  probablement cap al 190 a C, pel rei Èumenes II de Pèrgam. Posteriorment va prosperar sota domini romà i bizantí, especialment gràcies a les seves aigües termals i a la seva importància religiosa i comercial. La massa blanca que podem trepitjar descalçats està formada per travertí, una roca calcària creada pels dipòsits minerals de les aigües termals riques en carbonat càlcic. Quan l’aigua calenta surt a la superfície i es refreda, el carbonat es precipita i forma aquestes terrasses blanques espectaculars. 

  Ens sorprèn també el gran teatre romà, un dels monuments més ben conservats de l’antiga ciutat. Construït principalment per l’emperador Adrià al segle II dC, podia acollir milers d’espectadors i destaca per la seva graderia imponent i els relleus decoratius de l’escena, dedicats a déus i motius mitològics. Reflecteix la importància cultural i social de Hieràpolis en època romana. Va ser reconstruït per l’emperador Septimi Sever el S.III.

  Si les esglésies de Göreme es remuntaven a les arrels de les comunitats cristianes a l’orient dels temps bizantins, la ciutat de Hieràpolis es remunta, pel que fa al cristianisme,  a unes arrels encara més antigues i molt més decisives per a la seva expansió a l’Anatòlia, i posteriorment a la totalitat de les esglésies cristianes d’arreu del món, fins als nostres dies. Són les arrels de les cartes de Sant Pau del S.I dC.  Pau, el Saule de Tars, va fer tres llargs viatges missioners per Anatòlia el segle I dC, descrits detalladament al Llibre dels Fets dels Apòstols, als quals cal afegir el seu viatge final cap a Roma passant novament per algunes zones de la regió. En aquests viatges va recórrer ciutats com Efes, Antioquia de Pisídia, Iconi (Konya), Listra o Milet, fundant comunitats cristianes i contribuint decisivament a l’expansió del cristianisme primitiu a l’Àsia Menor.

 

   A Hieràpolis particularment cal fer esment de la carta de Sant Pau als cristians de Colossa (als colossencs). La ciutat de Colosses (o Colossa) estava situada a la regió de Frígia, a l’oest de l’actual Turquia, prop de l’actual ciutat de Denizli. Es trobava a la vall del riu Licos, no gaire lluny de Laodicea i Hieràpolis, en una zona important de pas comercial a l’Àsia Menor antiga. Sant Pau no coneixia els colossencs però s’hi va dirigir a través del seu amic i col·laborador Epafràs, originari de Colossa i convertit al cristianisme. La carta la va escriure durant la seva primera captivitat a Roma (anys 61-63 dC). En ella Pau crida l’atenció als colossencs sobre el falsos mestres, les estrictes filosofies jueves i el misticisme pagà. Per a Pau, Jesucrist és “La imatge del Déu invisible, primogènit de tota creatura”.

   Paral·lelament cal també fer esment de la carta de Pau als gàlates. Si bé  el país dels gàlates, anomenat Galàcia, estava situat al centre de l’Anatòlia, a l’actual Turquia central amb capital a Ancyra (Ankara), constituït  per pobles d’origen celta que van arribar a la regió al segle III aC i s’hi van establir donant nom al territori, en època romana Galàcia es va convertir en una província important de l’Àsia Menor. Pau va visitar dues vegades aquesta regió, tal com es recull al Llibre dels Fets dels Apòstols. Escrita l’any 55 ó 56 dC des d’Efes, conté episodis decisius de la seva vida i té un gran valor històric com a testimoni de la seva lluita contra els judaïtzants.