Poemes a quatre mans (29) : Desolació - Can Vives del Montnegre

 

 

 

Desolació

 

Abans tan ben conreada

aquesta terra estimada

que s’estén al meu entorn,

amb l’encís de la brotada,

l’esperança de l’anyada

i l’afany de cada jorn.

 

Ara veig les soques tortes,

les branques seques i mortes

i l’ermot sense verdor.

Quan s’ha apagat la foguera

em porta la venteguera

del bosc cremat la fortor.

 

Si miro la llunyania

no em dona gens d’alegria

un paisatge tan gris.

Les cases uniformades,

les masies enrunades,

no sembla el nostre país.

 

En la feixa no llaurada,

a la vinya abandonada

i en el camp sense sembrat,

hi ha una vida turmentada,

una il·lusió profanada

i el fracàs en el combat.

B.A.

(“Ferides d’amor” 1984)

 

 

Can Vives del Montnegre

 

Les parets de Can Vives mai no acaben de caure.

A la banda més alta un rellotge de sol

ja fa anys que descompta l’ensulsiada del temps

sobre l’era verdosa, però conserva el record

de les hores marcades mentre mira al voltant

el cim del Corredor, els turons del Montalt

i la Creu de Canet que li apropa el silenci

de les barques suspeses en la franja de mar.

 

Quan un dia s’enfonsin, el soroll de les pedres

cridarà sota els arbres els esperits del Montnegre

que agafats de les mans en el cèrcol de l’era

suprimiran el temps amb una altra mirada,

la que fixa el moment de la pols i la runa,

la que enfosca el paisatge amb l’oblit de les hores.

C.A.  (2016)

 

Pots escoltar els poemes :