Poemes a quatre mans (25) : Les hores - Batall d'hores prop de mar

 


 

 Les hores

 

Enfront i ben a prop d’aquella finca

hi teníem rellotge i campanar.

Tot el dia, tossut, trinca que trinca

quarts i hores no parava de tocar.

 

L’estiu, de bon matí, érem a feina,

l’aire fresc ajudava a treballar.

Arribàvem al tros agafant l’eina

i tocaven les cinc al campanar.

 

Érem quatre homes a cada passada

i escrostàvem el camp per magencar.

A les sis n’havíem fet bona tirada

i a les set ens n’anàvem a esmorzar

 

Cap a les vuit el sol ja s’enlairava

i el murri començava a repicar.

Allà a les nou el capatàs cridava

per anar a beure un trago i reposar.

 

A les deu ens portaven l’aigua fresca

i  la bota tornàvem a aixecar.

Espantant la calor hi havia gresca

perquè mai no paràvem de suar.

 

A les onze, altra vegada a beure

i tot seguit al rem a treballar.

Sota l’ombra, esgotats, podíem seure

quan a les dotze ens duien el dinar.

 

Escudella i carn d’olla, no fallava.

Sobre mantes ens posàvem a clapar.

Fins a l’una la mosca ens emprenyava

i a les dues hi havíem de tornar.

 

Mal humor, mal de cap, aquella estona,

i a les tres un xerric per refrescar.

A les quatre, marejada de la bona

i a les cinc mitja hora per berenar. 

 

A les sis i a les set ens animàvem

perquè el sol començava a declinar,

però fins que es feia fosc mai no plegàvem

toqués el que toqués el campanar.

 

Podíem engegar-lo a fer punyetes

un treball de tan bon reglamentar,

però guanyàvem al dia set pessetes

que feien de molt bon aprofitar.

 

Que t’empaitin tothora les campanes

per ordenar-te cap on has d’anar

et posa el cap calent i et venen ganes

de fugir ben corrents camins enllà.

 

Però malgrat tot, els dies que eren festa

 i portaven un nin a batejar,

quan per Corpus floria la ginesta,

de bon grat les sentíem repicar.

 

B.A.

(Terra nostra” 1984)

 

 

Batall d’hores prop de mar 

 

   Van ressonat les hores al blau de ran de mar

com si el ritme del temps i el moviment de l’aigua

es posessin d’acord per dictar al campanar

el toc escrit a l'aire de cada campanada.

 

Lleugers sonen els quarts seguint el temps que passa,

les hores sonen greus marcant el temps passat

i entre un i altre so s’escolta el frec d’onades

quan amb vigor s’apropen i lentament se’n van.

 

La vida és un continu d’anades i retorns,

repiquen quarts i hores, i hores repetides

d’un temps que mentre dura es va tornant passat,

fins arribar a aquell dia que troba el seu  sojorn

varat en el silenci d’una mar infinita

on no compten les hores ni passen les edats.

 

C.A.

(2023)

Pots escoltar els poemes :

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Israel, Palestina i el coratge de David Grossman

Imatge
    L’escriptor David Grossma encapçala de fa anys una llista de més de seixanta personalitats, escriptors, acadèmics, líders del pensament i activistes progressistes assentats a Israel i compromesos amb la pau, la igualtat, la justícia i els drets humans. D’aquesta llista foren especialment rellevants els noms d’Amos Oz   i   A.B. Yehoshua , morts respectivament el 2018 i el 2022 , els quals  juntament amb Grossman van formar una mena de tríada de referència en els cercles de debat i diàleg sobre la convivència i la pau. A finals dels anys vuitanta i sobretot durant els noranta, Grossman, Oz i Yehoshua es van convertir en el que a la premsa internacional sovint s’anomenava “la consciència liberal d’Israel”. Van col·laborar en fòrums, articles conjunts i trobades públiques, defensant la necessitat urgent d’un acord polític amb els palestins basat en els dos Estats. Eren veus literàries i intel·lectuals de gran prestigi que influïen en el debat públic israel...
Més informació

Memòria familiar involuntària

Imatge
      Marcel Proust va ser el teòric i el mestre indiscutible de la memòria involuntària . Així ho demostra la seva obra monumental, “A la recerca del temps perdut”, de set volums, escrita entre 1908 i 1922.   En el primer llibre hi trobem el conegudíssim fragment de la magdalena i la tassa de te que li desvetlla el record de la tieta Léonie   tots els matins del diumenge : “ ... en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa... I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la”. Sense haver-los buscat, d...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació